Està comprovat científicament que la llum influeix de manera
determinant en el nostre estat d’ànim. He llegit diversos articles que en
parlen, cadascun amb els seus matisos, incidint en estats psicològics de les
persones; en tendències a l’optimisme o a la depressió, en funció de les hores
de llum al dia en països diversos; en estudis realitzats que indiquen l’índex
de suïcidis o de determinades patologies, en funció de l’exposició a la llum
solar. Diuen que les persones necessitem la llum com l’aire que respirem, que
ens ajuda a sentir-nos vius, a veure-ho tot possible, a somriure, a ser
feliços.
Jo afegiria una impressió personal i no demostrada científicament,
però en la qual m’agrada creure: cadascú de nosaltres té la seva llum del dia
favorita. Així doncs, hi ha persones de llum de matí, n’hi ha de mitja tarda i també
de llum de capvespre. Us diré que aquesta darrera és la meva llum, la més
íntima, la de l’horabaixa, la que m’agrada des de qualsevol punt del planeta on
em trobi, sigui un paisatge de mar, de muntanya, el jardí de casa meva o la
coberta d’un vaixell.
Cadascú troba el seu
moment d’inspiració, de plenitud, a una determinada hora del dia: aquella estona
en la qual penses millor, decideixes millor, afrontes qualsevol tema o situació
de manera més favorable, somnies millor. És el teu moment del dia, que va
banyat amb la teva llum favorita.
La llum ha estat l’obsessió de molts pintors al llarg de la història,
en tota l’edat moderna i contemporània. Només per citar-ne alguns, podríem
parlar dels pintors venecians com Carpaccio, Giorgione, Bellini, Tiziano, il
Veronese, Tintoretto, Canaletto o Guardi, alguns dels quals van deixar-nos constància, a
través de les seves magnífiques obres, de tots els matisos possibles de la llum
del sol sobre les aigües d’aquesta misteriosa i encisadora llacuna.
Si busquem un exemple del nord, podríem anar a parar a Vermeer, que
acostumava a treballar la incidència de la llum sobre els rostres o alguna
figura, una llum nacrada que entrava per una finestra i suavitzava contorns,
modelava faccions d’un rostre femení o els detalls d’una mà, d’una roba, d’un
objecte, amb aquella precisió d’alguns pintors holandesos del segle XVII.
Van ser els primers impressionistes, a la recerca de la llum i el
color, qui van defensar la idea de pintar a
plein air, per captar els matisos de la llum natural, l’autèntica, la que
donava un aire de realitat de debò a les coses i al paisatge. Monet, Renoir,
Bazille, Pissarro, Cézanne i Sisley van dedicar moltes, moltes hores, dies
sencers, a estudiar els efectes lumínics que després posaven sobre la tela. En
alguns casos, la mateixa escena pintada per més d’un artista; en d’altres, el
retrat obsessiu d’una mateixa escena pintada en diferents hores del dia.
Catedral de Rouen, Claude Monet |
I si parlem de pintors de la llum és obligat citar el valencià que al final
del segle XIX i durant els dos primers decennis del XX va plasmar millor que
ningú la llum del nostre mediterrani, una llum blanca, plena, enlluernadora en
molts casos i rica en colors en molts altres. Observar les pintures de Joaquín
Sorolla és un autèntic plaer per als sentits i una experiència que ajuda a
comprendre com n’és d’important aquesta llum mediterrània per a les ànimes que
hi viuen a prop.
Pintors d’arreu del món i de totes les èpoques, –Eduard Hoper seria un
bon exemple més enllà de l’Atlàntic–, que han buscat i busquen la llum, perquè
en aquesta hi veuen el secret de moltes coses, la vida mateixa, nosaltres i el
nostre entorn. Una llum que, si deixés de projectar-se sobre el planeta terra,
la vida deixaria d’existir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada