dilluns, 28 de novembre del 2011

TINTÍN, BRUSSEL•LES I MÉS AVENTURES

Steven Spielberg admet que el va descobrir tard, ja que no era un personatge conegut als Estats Units. Explica: Llavors vaig descobrir els llibres de Tintín i el món d’Hergé (...), vaig llegir tots els llibres i vaig quedar atrapat pel seu món. Així que va decidir que un bon dia en faria una adaptació cinematogràfica.
            Potser alguns l’han criticat, potser els experts o fanàtics no conceben que el famós director en faci un combinat d’aventures de diversos llibres en una mateixa història. Potser sí, però a mi m’ha agradat l’esperit aventurer, m’he retrobat amb uns perfils que coneixia bé i tenia una mica oblidats, m’ha fet somriure i m’ha transportat altra vegada per móns exòtics i grans escenaris.



            És divertit pensar que Hergé, el magnífic dibuixant que el 1929 va crear Tintín, no havia sortit mai de Brussel·les i que tots aquests indrets de món per on ens feia viatjar a la nostra infància no eren més que fruit de la seva imaginació i també d’un gran còmplice: les revistes que llegia de la National Geographic Society. Què poc es necessita, en realitat, per a viatjar! (Ara em ve al cap el meu avi, que també viatjava molt, a través dels mapes. Un home singular, per cert).
            A la pel·lícula “Les aventures de Tintín: el secret de l’unicorn” no hi falta cap dels personatges coneguts i estimats a més a més del reporter Tintín: el seu gos Milú, un company inseparable i imprescindible que va molt més enllà d’un simple gos; els despistats i entranyables Dupond i Dupont; la Castafiore i la seva veu potent; i, per suposat, el gran capità Haddock, sense el qual les aventures de Tintín no serien el mateix. Amb la seva samarreta marinera, la barba negra i l’aire de llop de mar, quants de nosaltres vam conèixer un gran ventall de renecs gràcies a ell –i gràcies a la gran aportació del traductor al català, Joaquim Ventalló–. Uns renecs impagables que fan que la versió que tenim als cinemes hagi de ser vista en català.



            I del Tintín al Museu del Còmic de Brussel·les, un edifici meravellós Art Nouveau on hi trobarem un bon tast de molts dels personatges clàssics del món del còmic. Val la pena una petita escapada, per què no?, a la capital belga. En aquest museu que es troba al centre de la ciutat s’hi explica el procés de creació d’un còmic, des de la idea inicial fins a les proves finals d’impressió. I també esdevé un bon homenatge a Tintín.
            Més motius per anar a Brussel·les? Una bona cervesa a la Grand Place, una xocolata calenta, o freda, o tova o dura, amb llet, sense llet, amb avellanes, amb festucs... uns carrers on de tant en tant et sorprèn una vinyeta gegant ocupant una paret d’edicifi, potser amb en Milú, o potser amb altres personatges com en Lucky Luke!
            I si cal més, encara, un tren cap a Brujes i un dia perfecte amb dinar a base de musclos i paperina de patates fregides.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Pedra de tartera i la lluita constant de la dona

La temporada passada feien una obra al Teatre Nacional de Catalunya que em va fer molta ràbia perdre’m. Es tracta de “Pedra de tartera”, l’adaptació teatral de l’obra literària de Maria Barbal que porta el mateix títol. Se’m va passar, i això que en vaig llegir grans i boníssimes crítiques! És clar, en aquell moment no se’m va acudir que moltes de les obres que es cuinen al TNC, un cop feta la temporada allà, es passegen per un bon ventall de teatres repartits per tot el nostre país. I sí, ja l’he pogut veure! I com em va agradar!

            Pedra de tartera és la història d’una dona, la Conxa, de la Catalunya rural. Però podria ser la història de moltes dones de pagès que al llarg de la seva vida –que transcorre durant els primers seixanta anys del segle XX– han hagut de lluitar per la seva supervivència i la dels seus en uns anys convulsos. Diu la Conxa que de política no en sap res; diu la Conxa que tot aquell món que es manega “allà fora” –més enllà del seu petit país que és el mas, casa seva–, no és cosa seva. Però la seva vida es veurà plenament afectada per uns fets històrics que no van deixar al marge a ningú.
            No se m’acut res millor per a la posada en escena d’aquesta magnífica història que la cuina del mas, escenari on passen els anys i les generacions en una casa de pagès. El foc que mai s’apaga, que una mà de dona s’ocupa sempre de ventar i l’olla que cou tot allò que dóna la terra i els animals.
            Dones, el paper de les dones és el de la subsistència, la família, la llar, mentre l’home surt “a fora” –com diu la Conxa– a treballar els camps. I la política, les revoltes, la guerra... les coses de fora que tot ho transformen.
            Una gran interpretació de l’Àurea Márquez, sobretot, i d’uns secundaris també molt potents. Tot amb accent del Pallars que és on passa. I un gran text, tant l’original com la seva adaptació teatral. Tot plegat em fa pensar en la lluita de moltes dones per esgarrapar la vida, fins i tot quan aquesta ja els sembla que no té sentit, perquè sempre hi ha aquella veu d’una altra dona que diu au, vinga, aixeca’t i continua. Hi ha feina a fer... Veieu-la! O llegiu-la!

dimecres, 16 de novembre del 2011

CUINA I CINEMA: UNA SABOROSA RECEPTA

Fa temps vaig veure una pel·lícula boníssima d’aquelles que et deixen bon sabor de boca, d’aquelles que passats uns mesos, anys potser... necessites tornar a veure perquè recordes que et va agradar molt i vols saber per què. Això és el que em va passar, fa poc, amb “Deliciosa Martha”, una pel·lícula alemanya dirigida per Sandra Nettelbeck i interpretada per Martina Gedeck.



                A mi m’encanta el bon cinema, i també la bona cuina i, justament en pel·lícules com aquesta tots dos plaers s’ajunten formant una combinació que et fa passar una estona meravellosa.  I no és l’única pel·lícula que ha explotat aquest recurs. Si comencem a fer recompte, ens en venen moltes al cap, algunes més bones i altres més dolentes. Les nacionalitats són diverses, com les franceses “El festí de Babette” i "Chocolat", o la nord-americana “Julie & Julia”, o la mexicana “Como agua para chocolate”, o fins i tot propostes de cinema d’animació com “Ratatouille”. N’hi ha moltes més, però aquestes són les que a mi em venen al cap, perquè cada una d’elles m’ha aportat alguna reflexió, una màgia, uns personatges, una història. Cada una d’elles  és un món, un univers que explica l’amor a una mateixa cosa, la cuina o el menjar, com a excusa per reflectir unes vides, uns sentiments, unes relacions humanes, unes frustracions o uns desitjos amagats.
                Totes tenen una cosa en comú: gairebé et sembla que pots menjar-te els plats que cuinen, gairebé pots sentir les olors, els sabors, la cremositat d’aquella salsa que proven, la consistència d’aquella queixalada... Mmm. La càmera s’acosta a un guisat, una mà remou amb cullera de fusta una cassola que fumeja, un nas ensuma el punt just d’una salsa... i tot plegat desperta els nostres sentits més enllà del que havíem imaginat.
                De veritat, us recomano l'experiència, veieu-les una a una, sense pressa, i deixeu-vos portar pel mar de sensacions que desprenen. I bon profit!

dimarts, 15 de novembre del 2011

Per començar

Hi ha dies, setmanes, mesos que em sembla que el temps em fuig de les mans.
James Stewart aprofitava una convalescència forçada per fer allò que fins aleshores no havia fet: observar la vida, a través de la finestra de casa seva. Una vista quotidiana que, de tant quotidiana, no s’havia parat mai a mirar. Segurament no havia tingut temps, motiu universal pel qual massa sovint ens perdem tantes coses. Coses...


Temps de lectura, temps de cinema, temps d’escoltar música o simplement el soroll del vent, temps de pensar, de parlar, de conèixer-se millor, temps per als que en volem tenir...
Per això aquest bloc, en el meu cas, una manera de rescatar TEMPS, d’ on pugui i quan pugui, per parlar, comentar, reflexionar i compartir tot allò que em sembli. Des de la finestra.