Mai se m’ha acudit consultar la veracitat del mite perquè, de petita, em van ensenyar que les llegendes no cal que siguin veritat, sinó que
n’hi ha prou que siguin boniques o, el que és el mateix, que siguin bones
històries. I la de Sant Jordi, certament, ho és.
Aquest cavaller que va salvar a la bella
donzella, filla del rei d’un poble que vivia atemorit per les maldats d’un
terrible drac, és patró de diverses nacions arreu del món. Perquè la seva llegenda,
narrada per primer cop al segle XIII per Iacopo da Varazze, està tan farcida de
simbologia que qualsevol poble atemorit per un drac la vol fer seva.
I quina cara podria tenir aquest drac al nostre país? Jo
crec que, ara mateix, a cadascú se li apareixen uns quants rostres al capdavant.
Un drac que vivia prop d’un llac, les aigües del qual alimentaven des d’antic
una població sencera. Una població que aviat va oferir un pacte a la bèstia,
consistent en donar-li cada any un parell de moltons a canvi que no els tragués
l’aigua del llac. Però a base de donar i donar bestiar a la bèstia, aquest es
va anar esgotant, de tanta sacietat com tenia el drac. I els habitants del
regne es van veure obligats a fer un nou pacte segons el qual es sacrificaria
cada any un exemplar d’ells mateixos. Ells mateixos! Fins que va tocar el torn
a la filla del rei. I com succeeix en les belles històries que de petits ens
expliquen, un cavaller va aparèixer a temps... i Sant Jordi va matar el drac.
Tinc dubtes sobre qui és el nostre Sant Jordi i sobre si hi
ha alguna princesa, concretament, a qui salvar. Però no dubto, ni per un
instant, del poder dels habitants d’aquest regne que, lluny de viure atemorits,
s’aixequen cada matí, emprenen les seves tasques i, a pesar de les moltes
mentides i estratagemes perquè se’n tornin a casa i no facin soroll, surten al
carrer quan cal, llegeixen, s’instrueixen, reflexionen, dubten, discuteixen,
valoren, agafen embranzida –com el noble cavaller– i lluiten. El nostre no és un regne
de cavalls i llances, avui dia, però sí que és un indret de roses i llibres com pot
apreciar el foraster si té la fortuna de caure per aquí en un 23 d’abril
qualsevol.
Llibres per
pensar, somiar, construir, dubtar, raonar; llibres per ésser nosaltres mateixos.
Roses per estimar-nos
i, a ser possible, vermelles, per mantenir ben viva la passió de tot un regne.
I, per si no n’hi ha prou en esperar que ens vinguin a
veure, que ens coneguin, que ens reconeguin, alguns habitants del regne ja
surten a fer el nostre Sant Jordi a d’altres indrets, com és el cas dels
castellers de Vilafranca, –dignes cavallers–, que aixequen les seves torres
humanes –com he sentit a dir als forasters– en ciutats tan universals com
Nova York o Londres. I justament a la capital anglesa, on el 2014 també passaran
coses, s’hi poden trobar aquests dies els nostres llibres i les nostres
roses. És bonic veure “In Diamond Square”, de la donzella Rodoreda, en un
mercat fora del regne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada