EL BIGOTI IRREVERENT

En els temps que corren i els xàfecs que cauen –i no només en forma de pluja–, ens convé una dosi generosa d’humor i ironia. Res més recomanable, en aquests moments, que recuperar un dels grans mestres en aquest art: Groucho Marx.

Resulta que l’altre dia, la meva filla em demanava que li indiqués algunes de les escenes més famoses del cinema clàssic i, navegant per un munt de records, vaig anar a parar, lògicament, a la magnífica escena dels germans Marx a “Una nit a l’òpera”. És increïble com, a pesar dels anys que té i del format antic d’aquesta mena de pel·lícules a les quals només hi recorren els cinèfils o les ànimes més nostàlgiques, la lucidesa i l’enginy dels seus guions i interpretació et colpeix, t’atrapa i et fa riure com la primera vegada.

En un reportatge de TVE de fa molts anys, afirmaven que Groucho no pretenia que la gent es rigués d’ell, sinó de totes les coses absurdes que inventa la societat.

            Nascut a Nova York en el si d’una família jueva d’origen alemany i francès en els darrers anys del segle XIX, Groucho es va donar a conèixer als teatres de Broadway juntament amb tres dels seus germans, en aquells feliços anys vint que van finalitzar amb el crack de la borsa al 29. El propi Groucho va perdre bona part del que fins llavors havia guanyat i les seves experiències capitalistes van quedar relatades en primera persona en un dels seus llibres –llegir la seva història, ens porta directament a l’actualitat–.

            Als anys trenta es va fer un lloc en el món del cinema, primer amb els seus germans, posteriorment sense ells. Va ser en aquest mitjà, gràcies al nou invent del sonor, que quedaria per a la posteritat el seu humor sarcàstic que ficava el dit a l’ull als tics i convencionalismes de la gran classe mitja nord-americana. Potser “Sopa de ganso” i “Un día en las carreras” són les seves dues pel·lícules més conegudes, a banda de la ja citada.

 

Per internet circulen una gran quantitat de les frases famoses que se li han adjudicat –algunes són seves, tot i que d'altres pertanyen als guionistes d’algunes de les pel·lícules que va fer–, però potser la millor manera de captar la seva essència no és pas ni la seva biografia ni les frases soltes i descontextualitzades, perquè no hi ha major espectacle que veure de nou les seves pel·lícules, les seves millors escenes on la paraula pren possessió de manera frenètica, accelerada, brillant, amb una aixecada d’ulls, una xuclada al seu cigar, una corredissa amb el seu estil característic o un posar-se bé el vestit que mai no va portar del tot al seu lloc.

L’art de l’absurd, la brillant irreverència, el qüestionar-ho tot, el no prendre’s seriosament ni a ell mateix. Un conjunt d’ingredients que ens ajuden a tenir la ment desperta i a riure, sobretot a riure. Que bona falta fa.