dimecres, 28 de maig del 2014

TENIR UN CASTELL A ANGLATERRA

Lluny del que pugui semblar, tenir un castell a Anglaterra no deixa de ser un veritable enrenou. Les despeses de manteniment són tan altes que, fins i tot aquestes famílies que, durant generacions, no s’han amoïnat més que pels banquets anuals i les caceres a organitzar, ara passen autèntiques dificultats per tirar endavant amb el seu castell.


Cal exprimir el cervell i fer volar la imaginació per veure de quina manera es pot treure rendibilitat al castell dels pares, avis, besavis, rebesavis... i així fins al principi dels temps. I això és el que, precisament, va fer fa uns anys l’actual comtessa de Carnarvon, lady Fiona, casada amb el vuitè comte d'aquesta conegude la nissaga. En morir el pare d’en Geordie –així és com ella anomena el seu espòs, el comte–, es van traslladar a Highclere, el castell on els Carnarvon viuen des del segle XVII.  
Lady Fiona, que a més de marit té dos fills i moltes factures per pagar, va decidir llogar el castell per alguns banquets, casaments, recepcions..., com fan molts propietaris de castells a Anglaterra i a Escòcia. Però la gran campanada la va donar gràcies a un bon amic, en Julian Fellowes, guionista de la pel·lícula “Gosford Park” de Robert Altman. Comenta Lady Fiona que en Julian volia rodar al castell dels seus amics la pel·lícula, però es veu que Robert Altman va optar per altres localitzacions... En Julian va persistir amb aquesta localització quan tenia escrit el guió d’una nova sèrie de televisió: “Downton Abbey”. Aquest cop ho va aconseguir.


Highclere Castle, situat a Berkshire, és el lloc on es filma l’exitosa sèrie de televisió que ha donat la volta al món i que té tants i tants seguidors en el nostre país –entre ells, servidora–, un castell que es pot visitar en els mesos d’estiu i la visita del qual és totalment recomanable. Vaig tenir l’ocasió de fer-ho el passat estiu, i no només em va impressionar el castell, els boscos, els jardins infinits, l’interior exacte a les escenes rodades allà, sinó que, a més a més, hi vaig descobrir la història d’una família de veritat.


Perquè Lady Fiona, la vuitena comtessa, no s’ha conformat en llogar la casa per a bodes i banquets, per a sèries de TV, o en fer-ne visites turístiques, sinó que s’ha dedicat a investigar en els orígens de la nissaga dels Carnarvon per a trobar-hi grans històries familiars. I, de moment, n’ha trobat dues, que ha convertit en dos llibres:

 

El primer, sobre la cinquena comtessa de Carnarvon, Lady Almina, la vida de la qual potser va inspirar bona part del que succeeix a la famosa sèrie, ja que transcorre en la mateixa època. Una dona que, a més a més de ser la filla il·legítima del banquer Rothschild (i la seva hereva), va casar-se amb el Lord Carnarvon que patrocinaria el descobriment de la tomba de Tutankamon.
El segon, la sisena comtessa de Carnarvon, Lady Catherine, a través de la qual teixeix la vida dels habitants del castell en la generació següent.

No he llegit encara els llibres de Lady Fiona –tot i que vaig comprar-ne el primer–, però endevino que tenen molt a veure amb Downton Abbey, amb Gosford Park, i en un castell que prova de mantenir-se de les històries extraordinàries que van succeïr entre els seus murs.






dimecres, 21 de maig del 2014

PERSEGUIDORS DE CIMS

Diu en Kilian Jornet, –aquesta mena de gasela lleugera que recorre els cims de les muntanyes més altes com si jugués–, que sense somnis, estàs mort.
            Ahir van passar per TV3 la segona part d’un reportatge que segueix les passes del seu darrer gran repte, “Summits of my life”, a partir del qual recorre alguns dels cims més importants com el Mont Blanc, el Matterhorn i l’Elbrús a Europa; l’Aconcagua i el McKinley al continent americà; i, finalment, el 2015, provarà de batre el rècord d’ascens al cim més alt del món, l’Everest, sense guies, sense portadors, sense cordes fixes ni oxigen suplementari. Insisteixo: Sense somnis, diu en Kilian, estàs mort. Val la pena veure’n els dos reportatges i reflexionar sobre la vida i els nostres grans reptes, molt més enllà de les muntanyes.


Un company seu de reptes, Stéphan Brosse, tricampió del món d’esquí de muntanya que, malauradament, va morir mentre l’acompanyava en la primera part d’aquesta travessa, considerava que un ésser lliure és aquell que tria el seu camí a la vida, de la mateixa manera que un alpinista tria l’itinerari a seguir. A cada moment, una decisió determinada pot condicionar el nostre destí, la realització dels nostres somnis, l’èxit o el fracàs dels nostres anhels.


I, seguint posant l’ull als cims més alts, n’hi ha un de gairebé 4.000 metres que al meu home li agrada molt observar: l’Eiger, situat a Suïssa. La seva cara nord, una de les més mítiques entre els alpinistes per la seva extrema dificultat, ha vist acomplir els somnis d’alguns, però també ha estat testimoni de grans tragèdies. Com la de l’escalador John Harlin II, que al 1966 hi va perdre la vida. Deixava enrere un nen de nou anys que mai renunciaria a la muntanya: quaranta anys després, John Harlin III va decidir emprendre la mateixa ruta que el seu pare per superar la cara nord de l’Eiger. Un repte a través del qual volia fer honor al seu pare i, segurament, una manera de retrobar-se amb ell.


Els alpinistes, els esquiadors extrems de muntanya, els qui persegueixen els cims més alts del planeta sostenen que la vida és emoció i que, sinó arrisques, no vius. Això no vol dir llançar-se al buit, –es diu que aquells que conquereixen els cims estimen la dificultat, però detesten el perill–, sinó que es tracta d’un treball d’extrema concentració, de gran previsió, preparació i meticulosa estratègia, necessàries per arribar a assolir el l’objectiu que s’han proposat.
Somnis que esdevenen reptes; camins que es van dibuixant a base d’esforç i concentració. Per fer una travessa, per conquerir un cim, per batre el rècord de velocitat... però també per conquerir la felicitat de cadascú hi ha reptes que ens fan sentir vius, plens d’emoció. Els alpinistes ens donen, a través de les seves històries i reflexions a milers de metres del nivell del mar, les claus per a superar-nos.

Tal i com diu un antic proverbi anglès:

Where there is a will, there is a way




dimarts, 13 de maig del 2014

A REVEURE, TINENT

Era un mes de juliol calorós quan vaig decidir emportar-me la família a fer la ruta de l’exili, aquella que van fer més de mig milió de persones en perdre la guerra civil. Totes elles van passar la frontera amb França buscant una vida millor de la que els esperava a l’Espanya franquista; totes elles tenien el desig de tornar quan s’hi pogués viure altre cop en llibertat.


Vam anar amb la família fins a aquella platja d’Argelers on, anys enrere, havien instal·lat una doble filferrada per a tancar-hi bona part dels republicans. Els francesos no en sabien què fer. Rojos, delinqüents, assassins... només eren alguns dels termes utilitzats pels que ja respiraven els aires del feixisme que aviat sacsejaria Europa i el món sencer. La veritable naturalesa dels qui vivien i morien damunt la sorra: els perdedors d’una guerra amb la qual havien lluitat per la llibertat.

Vaig voler que la meva família m’acompanyés a conèixer i a entrevistar un d’aquells homes que van defensar la República des de dalt d’un avió: el tinent Josep Falcó. Vivia a Toulouse, amb la seva segona esposa, i la seva memòria va ser una contribució inestimable a la recerca que, aleshores, jo estava fent per al meu segon llibre, “Els anys robats”.
Dos dies en els quals el tinent ens va obrir les portes de casa seva i ens va dedicar el seu temps i els seus records: jo i els meus, anàvem a conèixer un heroi de la guerra, un aviador de llegenda, i ens vam trobar, a més a més, amb una persona excel·lent.


Ahir nit llegeixo que el tinent ha traspassat i jo penso en aquella llarga conversa, en l’home que va ser. Encara puc veure’l gesticular amb les mans, davant meu, mentre em relata el seu últim combat, a Vilajuïga. Allà va abatre dos Messerschmitts alemanys i els seus pilots. “Eren ells o jo”, explicava, amb senzillesa. Al llindar de casa seva, una rèplica de la Moreneta; a l’antic camp de Vilajuïga, una làpida d’un dels soldats alemanys on es diu que ell feia mantenir-hi unes flors. Els tòpics cauen davant de la humanitat d’una persona, com qualsevol altra, que li va tocar fer la guerra i la va fer amb tots els honors.
            Se n’ha anat un heroi de l’aire, un defensor de la llibertat i, jo i la meva família, que vam tenir la sort de conèixer-lo, afegim: una gran persona que sempre formarà part del nostre record.

A reveure, tinent!

            

dijous, 8 de maig del 2014

BALL DE DISFRESSES AL TNC


Entre la Commedia dell’Arte i les capelletes de saló, “El joc de l’amor i de l’atzar” de Pierre de Marivaux és una obra que ens trasllada directament a l’univers de les relacions humanes del segle XVIII.

Vist des d’una perspectiva actual, ens produeix certa al·lèrgia veure com els criats, animalons domèstics prou fidels, es presten al joc egoista dels rics que, avorrits de no haver de fer res, s’inventen les mil i una estratagemes per fer que el seu cor bategui de veritat. Ens encén veure com els sentiments que compten són només els que provenen dels senyorets i senyoretes, que dirigeixen el joc al seu gust, decidint-ne el ritme i la cadència a cada moment, mentre que el que durant l’entreteniment poden sentir els més senzills, els criats i les criades, fa més riure que una altra cosa, als senyors. És ben fàcil d'imaginar com anaven les coses aleshores, i del paper que et tocava jugar en funció de l'entorn on haguessis nascut. 

Una escenografia exquisida per als sentits; una música de cambra que sona de fons, de tant en tant, i ens situa perfectament en el segle de Corelli, Vivaldi...; uns personatges que a estones fan riure i a estones fan ràbia, de tan com juguen amb l’amor i l’atzar.
            El públic, entregat, ple d’actors de totes les disciplines, aplaudeix al final del tercer acte a un Flotats retornat al Teatre Nacional després de molts anys. I ell se sent bé, molt bé dalt l’escenari.


Jo em quedo, sobretot, amb l’aire divuitesc, amb l’actuació més afortunada d’uns que d’altres: enginyosa i creïble, com sempre, la Mar Ulldemolins; impecable com a senyor de la casa, l’Àlex Casanovas.

            Tot plegat, un regust de galanteria d’època que omple, aquests dies, la sala gran del TNC.