Entre la Commedia
dell’Arte i les capelletes de saló, “El joc de l’amor i de l’atzar” de Pierre
de Marivaux és una obra que ens trasllada directament a l’univers de les
relacions humanes del segle XVIII.
Vist des d’una
perspectiva actual, ens produeix certa al·lèrgia veure com els criats,
animalons domèstics prou fidels, es presten al joc egoista dels rics que,
avorrits de no haver de fer res, s’inventen les mil i una estratagemes per fer
que el seu cor bategui de veritat. Ens encén veure com els sentiments que
compten són només els que provenen dels senyorets i senyoretes, que dirigeixen
el joc al seu gust, decidint-ne el ritme i la cadència a cada moment, mentre
que el que durant l’entreteniment poden sentir els més senzills, els criats i
les criades, fa més riure que una altra cosa, als senyors. És ben fàcil d'imaginar com anaven les coses aleshores, i del paper que et tocava jugar en funció de l'entorn on haguessis nascut.
Una escenografia
exquisida per als sentits; una música de cambra que sona de fons, de tant en
tant, i ens situa perfectament en el segle de Corelli, Vivaldi...; uns
personatges que a estones fan riure i a estones fan ràbia, de tan com juguen
amb l’amor i l’atzar.
El públic, entregat, ple d’actors de
totes les disciplines, aplaudeix al final del tercer acte a un Flotats retornat
al Teatre Nacional després de molts anys. I ell se sent bé, molt bé dalt
l’escenari.
Jo em quedo,
sobretot, amb l’aire divuitesc, amb l’actuació més afortunada d’uns que
d’altres: enginyosa i creïble, com sempre, la Mar Ulldemolins; impecable com a
senyor de la casa, l’Àlex Casanovas.
Tot plegat, un regust de galanteria
d’època que omple, aquests dies, la sala gran del TNC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada