dilluns, 27 de maig del 2013

LE MÉTÈQUE


 

“Amb aquesta cara de métèque,
de jueu errant, de pastor grec
 i els meus cabells als quatre vents...”

Són les paraules amb les quals es descriu a si mateix el personatge d’una de les cançons més famoses de George Moustaki, ‘Le métèque’, que no és altre que el propi cantautor. Nascut a Alexandria, de família grega, francès d’adopció i mediterrani per excel·lència, home de tantes pàtries –així en vaig parlar en aquest mateix blog fa més d’un any a l’escrit que portava per títol “Ma solitude”, una de les meves cançons favorites de l’entranyable Moustaki.
Fa pocs dies que la premsa ens informava de la seva mort i, d’una manera molt intensa, les seves cançons van retornar a mi com una glopada, com una banda sonora que descriu millor que cap altra cosa el tarannà d’aquest cantautor. Vaig rebre uns quants whatsapp de gent molt propera, homes i dones d’edats diverses que estimen la música de Moustaki com jo mateixa. Molts tristos, tots plegats...
Perquè Moustaki era com una conversa íntima, una confidència feta a mitja veu, una manera de veure i de viure la vida que desprenia humanitat, passió i llibertat.


Un personatge que pertanyia a una generació concreta, la dels meus pares, però que també va arribar a tots aquells i aquelles que en un moment o altre de les nostres vides el vam descobrir i en vam interioritzar les seves lletres i la seva música.
A mi me’l va descobrir François Destal, el millor professor de francès que un alumne pot tenir. Un home que també té un cert aire de métèque o de cantautor francès; un professor que va saber introduir-me a aquest idioma de la cultura universal a través de la bona música i les bones arts d’ensenyar. I justament va ser "Le métèque" la primera cançó que jo vaig aprendre en francès, traduint-la poc a poc, amb el seu ajut, i descobrint-hi algú que parlava de barreja de cultures, de mestissatge, de passió per la vida i l’amor. Una meravella de lletra, com totes les de Moustaki, que acaba amb una declaració d’amor tan profunda com aquesta:

“I nosaltres farem de cada dia
tota una eternitat d’amor,
que viurem fins a morir”

Un home, en Moustaki, que portava la Mediterrània tan endins que malgrat viure bona part de la seva vida en una ciutat sense mar, París, va triar instal·lar-se en una illa enmig del riu que la creua, una petita illa anomenada Saint Louis de quatre carrers i comerços de barri, envoltat d’aigua.
Deia que li agradava comunicar-se amb la gent, que hi tenia molta facilitat perquè la gent mediterrània passa bona part dels seus dies al carrer, parlant, intercanviant, compartint... en contrast amb els països freds, on la gent sol tancar-se més a casa.
Ell deia que estimava molts països, però que no s’identificava exactament amb cap. Ell afirmava sentir-se “estranger” a tot arreu, sense saber que gràcies a la seva música, a la seva manera de ser, no hi ha paraula que se li allunyi més en els nostres cors.



dimarts, 21 de maig del 2013

TEMPS DE TERRASSES


Malgrat que els darrers dies semblin voler-nos confondre, fa prop de dos mesos que hem entrat en aquesta estació de l’any en què tot al nostre voltant sembla renéixer.
La primavera arriba acompanyada de pluges i, de vegades, ens sorprèn amb algunes nevades. Un comiat digne al gris hivern i l’expectativa de que tot canviarà. Després del desgel, el sol acaba sortint –uns anys més aviat; uns anys amb més recança–, i quan ho fa, als carrers, a les places, als patis interiors d’alguns edificis, als terrats d’alguns hotels i museus i allà on hi hagi quatre metres quadrats disponibles, s’hi planten unes taules i cadires, un tendal o tres para-sols mal comptats. Aleshores ja hi tenim una terrassa on asseure’ns i observar com el temps s’atura per uns instants, mentre la vida passa al voltant nostre.
    Prendre un cafè, fer el vermut abans de dinar, compartir un còctel després de la feina, o fins i tot esmorzar, dinar i sopar. Gaudir d’uns instants de solitud on deixar anar la ment, intercanviar moments romàntics amb la parella o trobar-se amb gent per fer-la petar.


Deia fa uns anys el crític i assagista George Steiner que un dels  signes distintius d’Europa eren, precisament, els seus cafès. Jo afegiria que també les seves terrasses expliquen el tarannà d’una ciutat i d'una època sencera, i més encara si parlem d’un espai geogràfic on el sol esdevé visitant freqüent.
    La vida cultural de moltes de les grans ciutats europees s’ha esdevingut justament a peu de carrer, on les grans personalitats dels segles XIX i XX han deixat transcórrer les hores asseguts al voltant de quatre cadires i una taula, sigui a París, a Berlin, a Roma o a Barcelona. Terrasses on han sorgit moviments artístics, on s’han escrit grans poemes, on s’ha debatut  sobre noves i velles teories i on s’han engendrat conspiracions, revolucions senceres.
    Barcelona forma part de tot això, perquè per les seves terrasses més emblemàtiques hi ha passat tota mena d’artistes, escriptors, poetes,músics, científics, polítics i gent del seu moment.



Terrasses de principis de segle XX, com la Maison Dorée, –el primer establiment que va instal·lar una porta giratòria d’entrada!–, on sovint s’hi trobava al bo i millor de la societat, a més a més de ser lloc freqüentat per artistes tan coneguts com Puig i Cadafalch, Isidre Nonell, Ramon Casas o Santiago Rusiñol.  
    Locals que la burgesia emprenedora de l’època es va encarregar de fer al gust modernista que tant es portava, com el Bar Torino –famós pel seu vermut–, o el Cafè-bar La Lune, a la terrassa del qual hi havia reproduccions dels cartells d’Anís del Mono i del Vermouth Martini Rossi fets pel pintor Casas. Un establiment, aquest darrer, que veuria espanyolitzar-se el seu nom –“La Luna”– quan els camisas azules es van fer els amos de la ciutat.



Quan gairebé ja despuntaven els anys vint, aquella Barcelona “entramaliada” que va descriure entre altres el cronista Sempronio, veuria néixer les flamants terrasses que acollirien la intel·lectualitat de l’època, com la terrassa del famós i wagnerià Oro del Rhin, –a la Gran Via amb Rambla de Catalunya–, local on hi tocava el mestre Tolrà i on se li va fer un bon comiat a la Xirgu. Per la seva terrassa hi van passar visitants que no se’n volien perdre detall, com el poeta García Lorca.
    I la terrassa cosmopolita per excel·lència, la més animada segons alguns, la que tenia com a client habitual personatges tant emblemàtics com en Sagarra, des de la qual potser va escriure sovint el seu Aperitiu, secció dins la revista de l’època, “El Mirador”. Gran part dels rostres de la cultura i l’art, de la política i la ciència dels anys vint i trenta del segle XX van asseure’s en un moment o altre a la terrassa de l’Hotel Colón, situat a la Plaça Catalunya.


Espais de conversa, de tertúlia, de penyes de tota mena i ofici que s’hi reunien aprofitant les hores de sol o la complicitat de la nit, perquè moltes d’aquestes obrien de sol a sol.

I aquest art de la terrassa no era pas signe distintiu d’una sola classe, la burgesa, sinó que també era pràctica freqüent entre aquells que volien capgirar el món de dalt a baix. El seu escenari, sobretot, van ser les grans terrasses del Paral·lel, -com la de l'Español, o la del bar La Tranquilidad, entre d'altres-, molt més heterogènies, molt més diverses i probablement divertides, on hi tenien cabuda tant els anarquistes, com els policies del sindicat lliure, a més a més de vedettes, gitanos i gent del barri. Un autèntic plaer per als ulls, probablement.


Històries i anècdotes que no acabaríem mai d’explicar, però totes elles esdevingudes als nostres carrers, a les nostres places, allà on un dia van passejar-s’hi també els nostres avis i besavis. Si els poguéssim ara preguntar... quantes coses ens podrien explicar!

dilluns, 13 de maig del 2013

BOMBES AL TEATRE


Març de 1938. Cauen bombes sobre la nostra ciutat, Barcelona. Com si la vida no servís per a res, els avions de la Legionaria italiana i la Luftwaffe alemanya fan proves sobre el nostre cel, les nostres llars, les nostres famílies, per experimentar com s’atemoreix una població sencera. Dones, homes, nens; pares, mares, fills, oncles, avis, amics, veïns, ciutadans... objectius que serveixen per mesurar la por.
            La recepta de la por per a un poble que gosa voler la llibertat, la democràcia; uns ciutadans que trien respectar les institucions votades a les urnes, com si això pogués ésser un crim.


La setmana passada es va estrenar “Barcelona” al Teatre Nacional, una de les millors obres que he vist aquesta temporada. I ho afirmo obviant alguna crítica d’aquelles a les quals alguns hi estan abonats.
            No només la direcció de Pere Riera, sinó també la interpretació d’Emma Vilarasau i Míriam Iscla, a més a més de bona part del repartiment, ens demostren que no tenim res a envejar a ningú, perquè una cultura com la nostra, un teatre com el que som capaços de fer, ens hauria de donar força i coratge suficients per a tantes bombes com ens vulguin llençar.


“Barcelona” és la crònica d’un dia en el si d’una família burgesa barcelonina que pateix els bombardeigs que van arrasar part de la ciutat i va esquinçar tantes vides en aquell març del 38. Assistim, això sí, a una visió de tot aquell terror ciutadà des d’una perspectiva limitada, parcial, si tenim en compte que no sortim de l’interior d’una casa i d’uns personatges pertanyents a la classe més privilegiada.
            Però “Barcelona” és, sobretot, un dibuix sobre la condició humana en un escenari tan extrem com el del bombardeig d’una població civil sencera, dut a terme de manera indiscriminada i brutal. Dins d’aquella casa burgesa on la guerra ja ha amputat família, amistats i il·lusions, cada personatge ho viu, ho pateix, ho afronta a la seva manera. Sorgeixen les bèsties, retornen els fantasmes, l’odi, l’amor, la rancúnia, tot allò que els personatges senten és portat fins a l’extrem. Quina capacitat té l’home, de resistir?
            Va ser Winston Churchill qui, anys després dels bombardeigs a Barcelona, quan sobre el cel de Londres queien les bombes de l’enemic feixista, indiscriminada i brutalment, va provar d’encoratjar els seus habitants amb un dels seus discursos més recordats, tot citant:

“No subestimo en absolut la severitat de la prova a què ens enfrontem, però crec que els nostres compatriotes seran capaços de resistir com ho va fer la valenta Barcelona, i seran capaços de resistir i suportar-ho almenys tan bé com altra gent ho ha fet al món”.


I sota el sostre de la casa burgesa de “Barcelona”, dues dones que es retroben després de quatre anys. Dues amigues que se sentien germanes abans que l’amor d’un home i el dolor de la guerra les separés. Dues maneres diferents d’afrontar la vida i la mort. Dues dones, Emma Vilarasau i Míriam Iscla, que trobaran la manera de dir-s’ho tot a través d’un tango. La veu de Gardel recorre la sala sencera del TNC mentre el ball esdevé conversa íntima. I és aleshores quan t’adones que el teatre, quan és bon teatre, és la vida mateixa. Ni més ni menys.

dilluns, 6 de maig del 2013

MARES


No succeeix a totes les dones, però estic segura que moltes s’han trobat en aquesta situació:
En un moment determinat de la teva vida, comences a acaronar la idea de ser mare. A partir d’aleshores, –i malgrat els dubtes i les pors traïdorenques–, el desig va creixent en el més profund del teu cor i ja no hi ha res que ho pugui aturar. Pots tenir la fortuna de viure-ho en parella, però també en solitari; pots assistir a la transformació del teu propi cos mentre el somni es va fent gran i més gran, o pots anar a buscar aquest somni a l’altra banda del món.
            La qüestió és que quan arriba el moment de conèixer aquell nadó, nen o nena, aquell rostre petit que t’observa amb curiositat i et fa preguntar-te qui ets, en realitat, tu mateixa, te n’adones de moltes coses que mai abans havies pensat.


I mentre et fas preguntes sobre com t’ho faràs, on és el manual d’instruccions i què t’havia passat pel cap quan pensaves que en series capaç... aleshores gires la mirada cap a una dona: és més gran que tu, sap perfectament què fer perquè ella mateixa ho va viure fa anys, i et vol ajudar perquè encara que no te n’hagis adonat, ella sempre és al teu costat en moments importants. Quan et trobes en aquell estat de pànic, d’ incertesa i felicitat alhora, gires la mirada cap a la teva mare i, potser per primera vegada a la teva vida, l’entens –i tant, que l’entens!–. S’estableix un vincle més fort, encara, perquè ara totes dues sou mares.


El nadó creix, es converteix en personeta que parla, que pensa i més aviat del que havies previst et trobes que ha entrat a l’adolescència. Té la seva pròpia personalitat, els seus propis gustos –sovint diferents als teus–, i has d’aprendre a deixar anar la corda poc a poc, confiant en haver-li ensenyat tot allò que volies.


Mares. No acostumen a ser mai protagonistes de les grans històries literàries, ni del cinema, ni del teatre, malgrat que mereixerien tots els focus sobre seu.
Mares a qui dediquem un diumenge de maig i que elles, sovint, aprofiten per fer allò que més els agrada: dedicar-nos el dia a nosaltres, els fills!

 

FELICITATS A TOTES!