dilluns, 30 de gener del 2012

ESTIMADA MERYL

Fa uns dies hem sabut les nominacions a la propera edició dels Oscars. Sense desmerèixer altres certàmens amb el criteri dels quals, a l’hora de nominar i atorgar premis, podríem estar més d’acord, cal reconèixer que la catifa vermella de Hollywood enlluerna i crea expectació.


Un cop superat el desencís que ens vam emportar molts de nosaltres quan vam saber que “Pa Negre” no passaria a la gran final –quina llàstima! Segueixo pensant que és una gran pel·lícula–, he gaudit especialment amb la nominació d’una actriu: parlo de la Meryl Streep.


Aquesta actriu polifacètica, capaç d’interpretar els personatges més diversos i experimentar els canvis físics més sorprenents li passa com al bon vi. L’he seguida des dels inicis i ara, tornant enrere, me n’adono de la quantitat de pel·lícules que ha fet i que portem tan endins: ens va fer plorar –i molt!– a “Kramer contra Kramer”; a “Manhattan” interpretava l’ex-dona lesbiana d’en Woody Allen; a “La dona del tinent francès” ens va omplir el cor d’angoixa interpretant la Sarah, aquella misteriosa dona de cara pàl·lida i capa negra que s’acostava massa al penya-segat; vam patir amb ella a “Enamorar-se”, decidint si havia o no havia de fer un gir a la seva vida; a “Memòries d’Àfrica” ens explicava històries a la vora del foc; és impossible no estimar-la a “La casa dels esperits”; a “Els ponts de Madison” ens mostrava la seva cara més tendra; a “Les hores” simplement estava superba; ens vam creure que era dolenta a “El diable vesteix de Prada”; ens va fer reflexionar i fins i tot discutir a “Leones por corderos”; ens va fer riure a “Julie & Julia” i a “No és tan fàcil”... i me’n deixo moltes, de pel·lícules i de personatges ben interpretats, com ara “Silkwood”, “L’habitació d’en Marvin”, “Música en el cor” o “El dubte”, entre d’altres, però  la llista és inacabable!
I arribo fins a “La dama de ferro”, que em fa pensar en com em vaig sentir quan vaig sortir del cinema: havia entrat a la sala fosca amb la idea d’anar a veure la vida d’un personatge que tots hem viscut d’a prop durant molts anys i del qual en tenim prou informació. Havia entrat amb aquesta idea... però en vaig sortir amb la sensació d’haver vist la vida d’un altre personatge, no pas la Thatcher. Una pel·lícula sobre aquesta figura tan polèmica hauria hagut de donar molt més de si, però en fi, em quedo amb la interpretació de l’estimada Meryl: magnífica, un cop més.
Una recomanació: busqueu en la llarga llista de pel·lícules de la gran Meryl Streep i trieu-ne algunes; encara que us semblin antigues, passades de moda, superades... torneu-les a veure. Ella no us decebrà!

dilluns, 23 de gener del 2012

El final d’un dia perfecte

Leonardo da Vinci deia: Un dia ben aprofitat et porta un son ben feliç.
Què és un dia perfecte en la vostra vida?
De vegades, –massa sovint–, ens dediquem a buscar la perfecció en tot allò que fem i som. Volem ser la dona o l’home perfectes, el professional perfecte, el fill o filla perfectes, la mare o el pare perfectes, l’amic perfecte, l’amant perfecte... i així seguiríem fins acabar amb un llistat a les mans de tot el que no hem aconseguit i, probablement, amb una nova llista resultant on quedessin reflectides totes i cadascuna de les nostres frustracions. Quina absurditat!
... I si baixem les expectatives? I si ens replantegem les coses, la persona i la vida des d’un punt de vista més flexible, més amable, més tolerant amb la imperfecció? Visca la imperfecció! I si ens donem una mica menys d’importància, si acceptem el seguit de coses que no acaben mai sortint com nosaltres voldríem o havíem projectat... Potser aleshores som capaços de trobar la perfecció en un dia, en un instant, en una abraçada, un petó o una mirada, en una posta de sol o en un cop d’aire fresc a la cara... en un fet aparentment sense importància.


Cadascú es pot fer una idea d’un final de dia perfecte. Thomas Kinkade,  aquest pintor nord-americà que fa anys vaig descobrir, sense cap ànim de comparar-lo amb Leonardo –i ara!–, va pintar tota una sèrie completa de quadres reflectint la imatge del que per ell era el final d’un dia perfecte. I així va titular tota la sèrie. Aquest, en concret, n’és un que els meus i jo hem contemplat infinitat de vegades, potser perquè sempre ens ha semblat un lloc idíl·lic, un racó de món idoni on acabar un dia perfecte.
La perfecció, entesa com un instant d’extrema felicitat, la podem trobar en llocs tan sorprenents com quotidians. I sinó escolteu aquesta cançó de Lou Reed. Gran!




dilluns, 16 de gener del 2012

Recuperem els clàssics de tot el món... en català!

Si ens dediquem a escoltar i a llegir totes les previsions econòmiques per al 2012 acabarem enfonsats (no ho estàvem, ja?). Així que dediquem-nos a fer cas d’aquella premissa que diu que en temps de crisi sorgeix la millor creativitat, el millor pensament. La ment, –a falta d’altres recursos–, s’obre de manera exagerada i d’allà hi sorgeixen les idees més inesperades, grans reflexions i vivències –immaterials– úniques.
Jo sempre he pensat que en els clàssics hi trobem moltes més coses del que ens imaginem. La primera lliçó que em van donar a la facultat d’Història va ser aquella que diu que si no coneixem el passat no podem entendre el present. Aleshores la vaig apuntar, però no m’ha calgut tornar-la a llegir: la vida t’ensenya que aquesta és una gran veritat. I, en realitat, això enllaça amb la lectura dels clàssics. N’hi ha per a tots els gustos: Dickens, Dumas, Poe, Joyce, Wilde, Flaubert, Zola, Proust, Woolf, Kafka, Mann, Márai, Némirovsky, Tolstói, Dostoyevski, Scott Fitzgerald, Steinbeck, Lampedusa... (ara no parlo dels de casa ni dels que llegim en la seva llengua original, el castellà o el llatinoamericà). Tots ells ens aporten coses, experiències i sentiments que, de tant universals, segueixen vigents a dia d’avui. Quantes vegades no us heu emocionat o bé us heu sentit identificats amb un personatge, una història d’amor, o de guerra, o de lluita individual que va passar fa molts anys en el cap d’un autor que ja no hi és.
A contracorrent amb la situació de crisi actual –o potser no–, algunes editorials de casa nostra estan fent un treball magnífic recuperant autors i obres clàssiques que teníem un pèl oblidats, o arraconats, o no llegits des de fa massa temps. Algunes d’aquestes obres no les havíem llegit mai en català i us asseguro que hi ha traduccions exquisides! Ja no val allò de “és que jo estic més acostumat a llegir en castellà... és que jo vaig anar a una escola on m’ensenyaven en castellà... és que jo, és que jo...”. Prou. Missatge caduc. Ho has provat? Per què no fer-ne una de grossa i passar-se avui, demà o demà passat per una llibreria a prop de casa o de la feina i fullejar les primeres pàgines d’un llibre en català? Per què no començar amb una d’aquestes meravelles noves-antigues traduïdes al català?
Una pluja d’idees en imatges:





I me’n deixo un munt de bones, però millor que cadascú les descobreixi...
S’accepten comentaris; excuses no.

dilluns, 9 de gener del 2012

"Coses de dones" o massa estereotip?

Any 1999: en un poblet remot de Yorkshire, Anglaterra, unes dones d’edat avançada i aspecte corrent decideixen rebel·lar-se contra el que s’espera d’elles. La seva vida, fins al moment, ha estat la de totes les dones que habiten aquesta infinitat de poblets i grans paisatges del camp anglès. Cada dia passegen el gos pels camins que s’estenen en la immensitat del verd humit; cada dia treballen a fora o a dintre de casa; cada dia pensen en tot el necessari perquè la vida resulti més fàcil al marit, als fills, als néts...; cada dia o cada setmana es troben, parlen, s’expliquen les coses i comparteixen un sentiment de “clan”. Són les dones de Yorkshire, però podrien ser les dones de qualsevol racó del món. Elles, però, arran de la terrible pèrdua del marit d’una del “clan”, decideixen fer-ne una de grossa: despullar-se per un calendari i, amb els beneficis de la seva venda, comprar un sofà per a la sala d’espera de l’hospital local on, moltes dones com elles, i també homes, passen malauradament llargues estones esperant i desitjant que algú que estimen es recuperi.




Veritat o ficció? Una veritat que va acabar explicada en una pel·lícula a l’any 2003, després que aquelles Yorkshire ladies es convertissin en centre d’atenció de la premsa local, nacional i finalment traspassés fronteres i oceans per anar a parar a Hollywood. Elles van trencar esquemes enmig d’una societat estreta i plena de estigmes, i ho van fer per una bona causa, o potser també ho van fer perquè, simplement, ho necessitaven.
    La pel·lícula, dirigida per Nigel Cole –també director de la recomanable “El jardí de l’alegria”–, compta amb autèntiques tigresses de la interpretació, com ara Helen Mirren –per dir la més coneguda, però no l’única–. Elles es despullen en un moment de les seves vides en que el cos no és el que era, en un moment en el qual més aviat se n’amaguen –fins i tot davant del marit!–. Elles es treuen la roba amb por, plenes de complexes i de tabús... però després se n’adonen de la seva bellesa, més enllà dels cànons establerts. Aleshores tornen a confiar en si mateixes i en el seu enorme poder, tornen a sentir que són capaces de tot i més, perquè són úniques, imprescindibles, i es tenen les unes a les altres.



Sovint es defineix una pel·lícula, un llibre, o una activitat determinada com un grup de patchwork, un taller de fer mitja, un curs de cuina o qualsevol altra cosa que impliqui reunir-se i fer quelcom creatiu com a “coses de dones”. D’aquesta manera, de vegades, es dóna a entendre que totes aquestes són coses sense importància o, fins i tot, de poca alçada. Coses que mai podrien interessar a algunes "ments privilegiades" masculines. Però resulta que no és així: cada dia hi ha més homes que veuen i gaudeixen d’aquestes pel·lícules, llibres, cursos de cuina i de fer mitja –ara, el més trendy són els bars per anar a fer mitja, els knitting cafès!–, perquè lluny de ser “coses de dones”, del que es tracta és de “moments” de vida, d’amistat, de cohesió, d’intercanvi d’opinions, de confidències i no confidències... de tot i més. I això no té pas poca alçada, ni tampoc és únicament una necessitat femenina, o sí?