EN DEFENSA DELS CLÀSSICS

Aquest any són tres els nebots que han començat els seus estudis a la Universitat. Cadascú ha triat una carrera diferent, cadascú ha tingut la immensa sort d’accedir al lloc desitjat. I fa molta impressió, perquè ells són els primers dels que, a la nostra família, encara coneixem com “els nens”.

 

Un feliç esdeveniment que em remet directament a aquell primer dia de fa 24 anys en què jo mateixa vaig trepitjar el que, durant els propers 5 anys, seria la meva Facultat. Recordo aquell dia i tots els que van seguir perquè és precisament aquest el moment de la teva vida en què tot plegat comença a tenir sentit. Fins aleshores és un anar fent, un comentar “jo vull ser”, “jo vull fer”... però és quan et trobes a la facultat, o a les classes especialitzades, o a la teva primera feina quan comences a creure’t que sí, que ara ja decideixes tu.

I és un gran moment personal, almenys així el recordo jo, ja que de cop i volta t’entra una nova curiositat pel món. No només et dediques a començar a formar-te en allò que t’agrada sinó que, a més a més, t’entra un afany irrefrenable per esdevenir una persona més culta, més experimentada, capaç d’una opinió pròpia que se sostingui fermament sobre les bases del coneixement. Llegir és el gran aliat en aquests anys d’aprenentatge i d’especialització, ets com una mena d’esponja i de tot n’acostumes a treure profit.

            Per a mi va significar els anys del descobriment dels clàssics de la literatura, -també del cinema, de l’art i del teatre-, en el sentit de que ja no es tractava d’una llista imposada, sotmesa a lectura obligatòria i a examen, sinó d’una llista inacabable de reptes que em mostrarien, a través dels segles, els valors universals. Perquè això és un clàssic, malgrat que hauríem de canviar-li el nom donada l’al·lèrgia que els adolescents d’avui dia li tenen: és exactament aquella obra que et sacseja per dintre independentment de quan va ser escrita; és aquella història, aquell personatge, aquella reflexió que et fa sentir una empatia tan salvatge que notes que alguna s’ha remogut per sempre més en el teu interior. Tolstoi, Flaubert, Thomas Mann, Oscar Wilde, Virginia Woolf, Sándor Márai, Dickens, Rodoreda, Pla, Oller, Sagarra... Seria impossible anomenar tots i cada un dels que, d’una manera o altra, ens han fet les persones que avui som. Perquè som el que llegim, el que veiem, el que sentim i el que vivim en primera persona perquè volem. I no imagino un camí cap a la maduresa, cap a la formació de la persona que serem, cap al criteri que tindrem i els valors que decidirem defensar, sense aquests dos mots que, malgrat que sonin antics, esdevenen tan poderosos com la vida mateixa: els clàssics.

Recuperem els clàssics de tot el món... en català!

Si ens dediquem a escoltar i a llegir totes les previsions econòmiques per al 2012 acabarem enfonsats (no ho estàvem, ja?). Així que dediquem-nos a fer cas d’aquella premissa que diu que en temps de crisi sorgeix la millor creativitat, el millor pensament. La ment, –a falta d’altres recursos–, s’obre de manera exagerada i d’allà hi sorgeixen les idees més inesperades, grans reflexions i vivències –immaterials– úniques.

Jo sempre he pensat que en els clàssics hi trobem moltes més coses del que ens imaginem. La primera lliçó que em van donar a la facultat d’Història va ser aquella que diu que si no coneixem el passat no podem entendre el present. Aleshores la vaig apuntar, però no m’ha calgut tornar-la a llegir: la vida t’ensenya que aquesta és una gran veritat. I, en realitat, això enllaça amb la lectura dels clàssics. N’hi ha per a tots els gustos: Dickens, Dumas, Poe, Joyce, Wilde, Flaubert, Zola, Proust, Woolf, Kafka, Mann, Márai, Némirovsky, Tolstói, Dostoyevski, Scott Fitzgerald, Steinbeck, Lampedusa... (ara no parlo dels de casa ni dels que llegim en la seva llengua original, el castellà o el llatinoamericà). Tots ells ens aporten coses, experiències i sentiments que, de tant universals, segueixen vigents a dia d’avui. Quantes vegades no us heu emocionat o bé us heu sentit identificats amb un personatge, una història d’amor, o de guerra, o de lluita individual que va passar fa molts anys en el cap d’un autor que ja no hi és.

A contracorrent amb la situació de crisi actual –o potser no–, algunes editorials de casa nostra estan fent un treball magnífic recuperant autors i obres clàssiques que teníem un pèl oblidats, o arraconats, o no llegits des de fa massa temps. Algunes d’aquestes obres no les havíem llegit mai en català i us asseguro que hi ha traduccions exquisides! Ja no val allò de “és que jo estic més acostumat a llegir en castellà... és que jo vaig anar a una escola on m’ensenyaven en castellà... és que jo, és que jo...”. Prou. Missatge caduc. Ho has provat? Per què no fer-ne una de grossa i passar-se avui, demà o demà passat per una llibreria a prop de casa o de la feina i fullejar les primeres pàgines d’un llibre en català? Per què no començar amb una d’aquestes meravelles noves-antigues traduïdes al català?

Una pluja d’idees en imatges:

I me’n deixo un munt de bones, però millor que cadascú les descobreixi...

S’accepten comentaris; excuses no.