dilluns, 18 de març del 2013

SAVIESA ORIENTAL


Hi va haver un temps en què em trobava terriblement accelerada. La vida passava de pressa davant dels meus ulls i ni tan sols arribava a fixar la mirada en res concret. En aquell període de temps em vaig convertir en una malabarista que feia anar més pilotes de les que humanament podia. Volia ser i arribar a tot arreu i, com ens passa a tots els mortals que patim ceguera temporal, el cos em va començar a llençar advertències a la manera més clàssica: estrés, migranyes,
hèrnies cervicals, una son que no te l’acabes perquè no dorms bé, perquè has oblidat aturar-te una mica, només una mica, i descansar de veritat... Probablement, a més d’un o una li resulti familiar aquesta situació.
Va ser aleshores quan vaig descobrir el taixí i, de passada, la filosofia oriental. Quan anomenes aquesta paraula, la primera imatge que acudeix a la ment és la d’aquells vellets xinesos que practiquen una mena de gimnàstica coreografiada i pausada en els parcs públics d’Orient. Poques persones occidentals en tenen gaire més informació, i això que la pràctica del taixí amaga un món molt més enllà d’aquesta visió amable i estètica dels vellets xinesos.

El taixí és un art marcial d’origen incert practicat al llarg dels segles per una sèrie de famílies xineses que en guardaven els seus secrets gelosament. Les claus per a practicar-lo es transmetien de generació en generació i servien per a l’autodefensa i també per a la relaxació. Un art marcial que parteix de premisses tan antibel·licistes com “utilitza la ment i no la força”.
Cada un dels seus moviments es coneix amb una frase tan suggeridora com “acariciar la cua del pardal” o “apartar la crinera del cavall” o “abastar l’Univers”. Tots ells són d’aparença senzilla i s’encadenen els uns als altres configurant formes de gran bellesa que els mestres xinesos i deixebles occidentals han après. La pràctica del taixí pot semblar fàcil, poca cosa, però amaga un veritable esforç de concentració, memorització i aprenentatge que, si aconsegueixes assolir-lo, et porta a un estat d’equilibri cos i ment a través del qual, us ho asseguro, es pot assolir la felicitat. Perquè aquesta no és altra cosa que aquells instants en què t’atures, observes al teu voltant i t’agrada allò que veus.
Hi va haver un temps en què em trobava terriblement accelerada i vaig trobar una mestra de taixí que em va ajudar a aturar-me, respirar i observar el món al meu voltant. L’Evelyn Cabiles em va iniciar en un art desconegut que, segons diuen els mestres xinesos, t’acompanya durant tota la vida.

Evelyn A. Cabiles

I de la Xina al Japó, de la mà del poeta Matsuo Bashô, un dels grans mestres del haikú, una  forma de poesia tradicional japonesa que, a través de poemes curts, es dedica sovint a la contemplació i l’exaltació del món natural que ens envolta. Fa unes setmanes que vaig llegir una ressenya d’en Jordi Llavina, publicada al suplement cultural del Punt Avui, en la qual parlava del poeta i d’un llibre de viatges seu, recentment publicat en català. En Llavina en transcriu un passatge on el mestre descriu un instant del viatge realitzat a peu pel nord del Japó: “Ens vam asseure en una roca per descansar una estona i vaig reparar en un cirerer d’uns cinc pams d’alçada amb les flors mig obertes. Que ni tan sols aquest cirerer tardà, mig enterrat a la neu, s’hagués oblidat de la primavera em va omplir d’emoció: era com sentir el perfum de les flors de prunera en la calda de l’estiu”.
            Sembla que el poeta Matsuo Bashô es va convertir aviat en una celebritat i va esdevenir mestre de poetes. Però a ell li agradava recórrer el seu país a peu i contemplar la natura. Era així com trobava la seva font d’inspiració, contemplant de manera directa tot allò que l’envoltava. Convertia aquestes vivències en haikús d’exquisida senzillesa, tot seguint el camí dels seus predecessors. Tanmateix, ell aclaria: “No segueixo el camí dels antics; cerco allò que ells cercaren”.


I si ens plantegem què cercaven i cerquen els poetes de totes els temps i cultures, ens adonem que no és cap secret, ni cap cosa inabastable. És simplement un esclat de color, de primavera, de vivència, de vida. Només cal aprendre a observar i no deixar-s’ho perdre a causa de la nostra terrible pressa.

dilluns, 11 de març del 2013

UN PAÍS AMB POCA XOCOLATA...!


“Som un país que consumim poca xocolata”, afirma el mestre xocolater Enric Rovira. Català internacional gràcies al seu talent i innovació en aquest aliment temptador, jove emprenedor, artista de cap a peus... són moltes les definicions d’aquest noi que, a més a més d’haver-hi coincidit a escola, era el fill dels pastissers del meu barri d’infància. I recordo aquella pastisseria com un dels indrets més dolços i familiars dels temps passats, perquè allà hi acudíem els caps de setmana a comprar les postres més delicioses, a encarregar els pastissos d’aniversari o qualsevol dolç de temporada que significava festa i família alhora. Els pares de l’Enric atenien la meva mare amb aquell ofici d’abans, i mentrestant jo observava amb ulls àvids el mostrador del davant, ple de suculències que eren embolicades amb el paper, la capsa, el llaç i tot aquell cerimonial típic d’una altra època. El fill dels pastissers, –tan sols un any més gran que jo–, entrava i sortia de l’obrador amb la seguretat de qui es troba a casa seva, al negoci familiar, sabent exactament què es cuina més enllà de la porta que separa la clientela, quines subtileses de nata, xocolata i crema es preparen a l’altra banda de la pastisseria.
            Recordo que ens vam fer grans i que cadascú va seguir amb els seus estudis específics i que, quan anàvem a la Pastisseria Rovira, els pares comentaven les coses dels fills, com creixen, què volen fer... I l’Enric treballava a la pastisseria però ja se li veia la mirada encesa de l’artista que vol anar més enllà. Sembla que va posar-li els ulls a la xocolata com a matèria a partir de la qual realitzar els seus somnis. I així ho va fer.



Fa molt temps que no vaig a la Pastisseria Rovira perquè visc lluny d’allà; em consta que hi segueix el pare, i que l’Enric té un obrador i una empresa propis des de fa ja molts anys, on elabora obres d’art en xocolata que després distribueix per tot el món. Sé que ha treballat amb els grans cuiners, com Ferran Adrià; sé que del seu taller de xocolata hi surten rajoles de Gaudí i Puig i Cadafalch, barretines, floquets de neu, planetes del sistema solar, maridatges de xocolata amb llimona, pebre rosa, maduixa, safrà, gingebre, bitxo i molt més. I me n’alegro molt quan veig les seves capses de disseny impecable en els espais gastronòmics més il·lustres del món, perquè em recorda un nen de mirada encesa i força tímid que amagava un somni de xocolata que més tard li vam descobrir.


La xocolata està plena de virtuts i no tant de pecats, com ens han volgut fer creure des dels segles dels segles. Els maies ja es referien al cacao com “l’elixir dels déus”, i els asteques el consumien en les altes esferes per als plaers més exquisits. Diuen que la xocolata conté antioxidants que retarden el procés d’envelliment; diuen que té propietats antiinflamatòries, que pot reduir el risc d’infart o d’ictus, i fins i tot ens pot alleujar l’ansietat –aspecte gens menyspreable, en el món en què vivim–. Aconsellen els experts que, de la varietat negra, n’hauríem de consumir uns 20 grams al dia –l’equivalent a dos quadrats d’una rajola–, de la mateixa manera que s’aconsella l’exercici diari i una bona dieta mediterrània. No és cap tonteria, i potser que ens traiem de sobre els antics tabús. Perquè parlant de xocolata i de tabús, també em ve a la ment aquella pel·lícula protagonitzada per la Juliette Binoche i que precisament tracta d’això: de xocolata, de tabús, i de intolerància. “Chocolat”, –del director de boníssimes pel·lícules com “Querido intruso”, “¿A quién ama Gilbert Grape?” o “Las normas de la casa de la sidra”–, explota el poder afrodisíac que se li atribueix, també, a la xocolata. Perquè expliquen que aquest aliment conté una substància que és, precisament, la que el nostre cos segrega quan ens enamorem. La pel·lícula està explicada a manera de faula, i la història arrenca quan una mare i una filla s’instal·len en un poblet de França en el qual hi regnen les tradicions més ancestrals, els prejudicis més ferotges i una por terrible al plaer. Justament en un entorn com aquest, mare i filla hi obriran una xocolateria.


Xocolata traduïda en art. Xocolata traduïda en cinema. I per si no n’hi hagués prou, xocolata convertida en causa solidària: el Museu de la Xocolata de Barcelona, en col·laboració amb l’AFANOC, ha engegat una campanya en la qual hi han participat diversos artistes i esportistes. Pilarín Bayès, Juste de Nin, Bojan, Isidre Esteve, Asha Miró, Marc Comas, Manolo García, Philip Stanton han dissenyat embolcalls especials per a unes rajoles de 25 grams de xocolata que es poden comprar al propi museu o bé a les pastisseries. I de cada rajola que ens emportem, a més a més dels beneficis que en treu el nostre cos, 50 cèntims de cada venda ajuden a mantenir oberta la Casa dels Xuklis, una casa impulsada per l’AFANOC (Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya) que acull a les famílies dels nens malalts de càncer quan s’han de desplaçar a Barcelona per als tractaments mèdics necessaris. D’aquesta manera, el nen té a prop la família sense que aquesta hagi d’assumir, a més a més del patiment que ja acompanya la pròpia malaltia, els elevats costos d’una estada a la ciutat.




Encara hi ha dubtes, doncs, sobre el consum de la xocolata?


dilluns, 4 de març del 2013

CARTES

Ho puc afirmar amb rotunditat: “Adreça desconeguda” és la millor obra de teatre que he vist aquest últim any. Aparentment, pot semblar que una història sense grans escenaris –una catifa, dues cadires, una làmpada...–, sense molts personatges –només n’hi ha dos, d’actors, en tota l’obra–, sense grans efectes escènics, no ens pugui sacsejar per dintre, ni sorprendre’ns en gran mesura, ni fer-nos aplaudir fins que les mans diuen prou de tan adolorides com queden. Però això és exactament el que li succeeix a tot aquell que va a veure aquesta obra, si és que s’estima el bon teatre i les històries senzilles i extraordinàries alhora.

 

“Adreça desconeguda” és una obra de teatre que parteix d’un llibre de Kathrine Kressmann Taylor i que dirigeix i interpreta a La Villarroel aquest tros d’actor que es diu Lluís Homar. Compartint escenari amb un altre tros d’actor, l’Eduard Fernández, ens expliquen la història d’una amistat entre dos homes separats per un oceà i pel progressiu ascens de la ideologia nazi. Tots dos són alemanys, tots dos residien a San Francisco des de feia anys, tots dos comparteixen negoci i una amistat gairebé de germans. Però l’un és jueu; l’altre no. Corre l’any 32 quan en Martin Schulse torna a l’Alemanya que aviat impulsa un nou canceller, Adolf Hitler, mentre en Max Eisenstein es queda als Estats Units. S’inicia la correspondència entre els dos amics, una correspondència llegida de manera alterna i que va avançant en el temps de la mateixa manera que avança la sorpresa, la incomprensió, l’horror.
            Quan en Martin escriu a en Max que sempre l’ha estimat no pas a causa de la seva "raça", sinó MALGRAT aquesta... un crit silenciós ho esguerra tot, perquè no hi ha ment humana que pugui comprendre això i menys encara tolerar-ho. No hi ha marxa enrere, la mateixa Guerra Mundial és iniciada entre aquests amics fins i tot abans que els soldats es matin els uns als altres. I això que s’estimaven com germans...


Unes cartes per a descriure una amistat i tot un món que la determina al darrere. La correspondència entre dues persones ens mostra tipus de relacions: d’amor, de desamor, d’il·lusions compartides, d’anhels perduts, de tot allò que van compartir en un moment determinat dos éssers humans en la distància. Em ve a la memòria una entranyable pel·lícula que també es basa en la relació epistolar dels seus dos personatges, en aquest cas, una escriptora novaiorquesa i un llibreter anglès. La pel·lícula, que porta el mateix títol que la novel·la en la qual està inspirada, –“84 Charing Cross Road”, és una exquisidesa digna de veure o reveure, amb l’afegit de poder gaudir de la magnífica interpretació d’Antony Hopkins en el paper de llibreter i d'Anne Bancroft com a escriptora nordamericana.


I també gràcies a la correspondència entre alguns dels nostres més preuats escriptors, poetes, filòsofs, músics, artistes de totes les disciplines, avui dia tenim el privilegi d’assistir a tot allò que pensaven o sentien en una determinada època de les seves vides. Com si ens escoléssim enmig d’una conversa íntima, de manera furtiva, coneixem el seu aspecte més humà, més personal, i que en molts casos ens fa comprendre millor la seva obra o el seu pensament. Joan Sales, Carles Riba, Josep Pla, Màrius Torres, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany... només amb els de casa, la llista ja esdevé infinita. Però de cartes n’hi ha rescatades de tots els racons del món i per a tots els gustos: de Tolstoi, de Faulkner, de Karen Blixen, de Kafka, de Flaubert, de Cortázar, de Henry James, del poeta Neruda, del pintor Vincent Van Gogh i de tots aquells cors sensibles que van tenir o tenen coses a dir.