CARTES

Ho puc afirmar amb rotunditat: “Adreça desconeguda” és la millor obra de teatre que he vist aquest últim any. Aparentment, pot semblar que una història sense grans escenaris –una catifa, dues cadires, una làmpada...–, sense molts personatges –només n’hi ha dos, d’actors, en tota l’obra–, sense grans efectes escènics, no ens pugui sacsejar per dintre, ni sorprendre’ns en gran mesura, ni fer-nos aplaudir fins que les mans diuen prou de tan adolorides com queden. Però això és exactament el que li succeeix a tot aquell que va a veure aquesta obra, si és que s’estima el bon teatre i les històries senzilles i extraordinàries alhora.

 

“Adreça desconeguda” és una obra de teatre que parteix d’un llibre de Kathrine Kressmann Taylor i que dirigeix i interpreta a La Villarroel aquest tros d’actor que es diu Lluís Homar. Compartint escenari amb un altre tros d’actor, l’Eduard Fernández, ens expliquen la història d’una amistat entre dos homes separats per un oceà i pel progressiu ascens de la ideologia nazi. Tots dos són alemanys, tots dos residien a San Francisco des de feia anys, tots dos comparteixen negoci i una amistat gairebé de germans. Però l’un és jueu; l’altre no. Corre l’any 32 quan en Martin Schulse torna a l’Alemanya que aviat impulsa un nou canceller, Adolf Hitler, mentre en Max Eisenstein es queda als Estats Units. S’inicia la correspondència entre els dos amics, una correspondència llegida de manera alterna i que va avançant en el temps de la mateixa manera que avança la sorpresa, la incomprensió, l’horror.

            Quan en Martin escriu a en Max que sempre l’ha estimat no pas a causa de la seva "raça", sinó MALGRAT aquesta... un crit silenciós ho esguerra tot, perquè no hi ha ment humana que pugui comprendre això i menys encara tolerar-ho. No hi ha marxa enrere, la mateixa Guerra Mundial és iniciada entre aquests amics fins i tot abans que els soldats es matin els uns als altres. I això que s’estimaven com germans...

Unes cartes per a descriure una amistat i tot un món que la determina al darrere. La correspondència entre dues persones ens mostra tipus de relacions: d’amor, de desamor, d’il·lusions compartides, d’anhels perduts, de tot allò que van compartir en un moment determinat dos éssers humans en la distància. Em ve a la memòria una entranyable pel·lícula que també es basa en la relació epistolar dels seus dos personatges, en aquest cas, una escriptora novaiorquesa i un llibreter anglès. La pel·lícula, que porta el mateix títol que la novel·la en la qual està inspirada, –“84 Charing Cross Road”, és una exquisidesa digna de veure o reveure, amb l’afegit de poder gaudir de la magnífica interpretació d’Antony Hopkins en el paper de llibreter i d'Anne Bancroft com a escriptora nordamericana.

I també gràcies a la correspondència entre alguns dels nostres més preuats escriptors, poetes, filòsofs, músics, artistes de totes les disciplines, avui dia tenim el privilegi d’assistir a tot allò que pensaven o sentien en una determinada època de les seves vides. Com si ens escoléssim enmig d’una conversa íntima, de manera furtiva, coneixem el seu aspecte més humà, més personal, i que en molts casos ens fa comprendre millor la seva obra o el seu pensament. Joan Sales, Carles Riba, Josep Pla, Màrius Torres, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany... només amb els de casa, la llista ja esdevé infinita. Però de cartes n’hi ha rescatades de tots els racons del món i per a tots els gustos: de Tolstoi, de Faulkner, de Karen Blixen, de Kafka, de Flaubert, de Cortázar, de Henry James, del poeta Neruda, del pintor Vincent Van Gogh i de tots aquells cors sensibles que van tenir o tenen coses a dir.