Ho puc afirmar amb rotunditat: “Adreça desconeguda” és la
millor obra de teatre que he vist aquest últim any. Aparentment, pot semblar
que una història sense grans escenaris –una catifa, dues cadires, una
làmpada...–, sense molts personatges –només n’hi ha dos, d’actors, en tota l’obra–,
sense grans efectes escènics, no ens pugui sacsejar per dintre, ni sorprendre’ns
en gran mesura, ni fer-nos aplaudir fins que les mans diuen prou de tan
adolorides com queden. Però això és exactament el que li succeeix a tot aquell que
va a veure aquesta obra, si és que s’estima el bon teatre i les històries
senzilles i extraordinàries alhora.
“Adreça
desconeguda” és una obra de teatre que parteix d’un llibre de Kathrine
Kressmann Taylor i que dirigeix i interpreta a La Villarroel aquest tros d’actor
que es diu Lluís Homar. Compartint escenari amb un altre tros d’actor, l’Eduard
Fernández, ens expliquen la història d’una amistat entre dos homes separats per
un oceà i pel progressiu ascens de la ideologia nazi. Tots dos són alemanys,
tots dos residien a San Francisco des de feia anys, tots dos comparteixen
negoci i una amistat gairebé de germans. Però l’un és jueu; l’altre no. Corre l’any
32 quan en Martin Schulse torna a l’Alemanya que aviat impulsa un nou canceller,
Adolf Hitler, mentre en Max Eisenstein es queda als Estats Units. S’inicia la
correspondència entre els dos amics, una correspondència llegida de manera
alterna i que va avançant en el temps de la mateixa manera que avança la
sorpresa, la incomprensió, l’horror.
Quan en
Martin escriu a en Max que sempre l’ha estimat no pas a causa de la seva "raça", sinó MALGRAT aquesta... un crit silenciós ho esguerra tot, perquè no hi
ha ment humana que pugui comprendre això i menys encara tolerar-ho. No hi ha
marxa enrere, la mateixa Guerra Mundial és iniciada entre aquests amics fins i
tot abans que els soldats es matin els uns als altres. I això que s’estimaven
com germans...
Unes cartes per a descriure una amistat i tot un món que la
determina al darrere. La correspondència entre dues persones ens mostra tipus
de relacions: d’amor, de desamor, d’il·lusions compartides, d’anhels perduts,
de tot allò que van compartir en un moment determinat dos éssers humans en la
distància. Em ve a la memòria una entranyable pel·lícula que també es basa en
la relació epistolar dels seus dos personatges, en aquest cas, una escriptora
novaiorquesa i un llibreter anglès. La pel·lícula, que porta el mateix títol
que la novel·la en la qual està inspirada, –“84 Charing Cross Road”, és una
exquisidesa digna de veure o reveure, amb l’afegit de poder gaudir de la
magnífica interpretació d’Antony Hopkins en el paper de llibreter i d'Anne Bancroft com a escriptora nordamericana.
I també gràcies a la correspondència entre alguns dels nostres
més preuats escriptors, poetes, filòsofs, músics, artistes de totes les
disciplines, avui dia tenim el privilegi d’assistir a tot allò que pensaven o
sentien en una determinada època de les seves vides. Com si ens escoléssim
enmig d’una conversa íntima, de manera furtiva, coneixem el seu aspecte més humà,
més personal, i que en molts casos ens fa comprendre millor la seva obra o el seu
pensament. Joan Sales, Carles Riba, Josep Pla, Màrius Torres, Mercè Rodoreda, Pere
Calders, Maria Aurèlia Capmany... només amb els de casa, la llista ja esdevé
infinita. Però de cartes n’hi ha rescatades de tots els racons del món i per a
tots els gustos: de Tolstoi, de Faulkner, de Karen Blixen, de Kafka, de Flaubert,
de Cortázar, de Henry James, del poeta Neruda, del pintor Vincent Van Gogh i de tots aquells cors sensibles
que van tenir o tenen coses a dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada