dilluns, 28 d’octubre del 2013

QUAN LLEGIM

Llegia aquest dissabte en un article de l’Ara, signat per Lluís Anton Baulenas, que es veu que la ficció literària té efectes beneficiosos sobre el cervell. És un descobriment que fa poc han fet uns psicòlegs nord-americans a partir del qual en Baulenas es dedica a reflexionar. I ens parla de la lectura, en general, com una de les poques activitats que avui dia, en aquest món envaït per la TV, la ràdio, el soroll constant allà on vas, els timbres del mòbil, els senyals acústics de quan t’entra un email, un whatsapp, una menció al Twitter, al Facebook, al Linkedin, a l’Instagram... ho veus?, ja m’he perdut. Silenci. Doncs deia que llegir és una de les poques activitats que impliquen una certa introspecció –tal com ho defineix en Baulenas, molt encertadament, “un retrobament amb un mateix”–.


I és que quan llegim, el nostre voltant es difumina i entrem –com la nena d’en Lewis Carroll– al país de les meravelles. Cadascú de les seves pròpies i escollides meravelles. Esdevé, aleshores, el nostre moment particular on la història que llegim, el personatge que ens descriuen, l’escena en la qual ens inserim o els diàlegs als quals assistim, ens atreuen de tal manera que ens fan viatjar cap a certs pensaments, situacions de vegades de la vida pròpia, ens recorda allò que un dia vam somiar, o imaginar, o fins i tot ens transporta com una glopada a certa vegada que vam patir. Una ficció que, sovint, ens trasllada a la nostra pròpia realitat. L’empatia és tal, que aleshores aixequem la vista de la lectura i retornem per un instant al nostre món, al nostre entorn, com si acabéssim de veure un fantasma o recordar una cosa tal vegada dormida. Si la lectura és bona, hi tornem a ficar els ulls, el cos i l’ànima durant l’estona que ens permeti el nostre seguit d’obligacions.


Llegia, també, aquest dissabte, la notícia sobre una iniciativa engegada per Fabian Mohedano: resulta que volen fer una campanya per a normalitzar –aquesta em sembla la paraula més adequada– els horaris quotidians a Catalunya. Potser algú pensa que això d’arribar a casa de nit, quan la resta de la família petita ja ha sopat, que això de donar un petó de bona nit als nens i poc més –perquè no hi ha més temps, és molt tard, fill, ja parlarem un altre dia, quan tinguem temps...–, és la cosa més natural del món i ho hem viscut sempre. Doncs resulta que no, que això ho hem heretat del franquisme, etapa fosca en tants sentits i també en la dels horaris. Es veu que els horaris que ara seguim provenen de l’interès en que l’home treballés tot el possible per aixecar un país devastat, es veu que així es fomentava el treballar de sol a sol perquè ja em diràs quin interès té disposar de temps lliure –no fos cas que poguéssim pensar més del compte!–.


Així doncs, davant la iniciativa que engega amb el lema “Ara és l’Hora” –i que compta amb impulsors amb tant de seny com el professor Salvador Cardús–, jo dic i tant!, m’hi apunto!, perquè potser així, si tots ho volem, podem aconseguir que el nostre dia comenci ben d’hora ben d’hora després d’haver dormir molt i millor, i que quan tinguem la feina enllestida encara sigui de dia i puguem gaudir del nostre temps, la nostra família, els nostres amics, les nostres lectures.

dilluns, 21 d’octubre del 2013

LA MÀQUINA DEL TEMPS


Conec més d’una persona que si ara mateix el convidessin a asseure’s en una màquina del temps no s’ho rumiaria dues vegades. Hi ha d’altra gent a qui això dels viatges al passat o bé al futur els fa certa angúnia, no fos cas que descobríssim coses que no ens agraden, tant en un sentit del viatge com en l’altre.
La literatura i el cinema s’han nodrit des de temps immemorials d’aquesta fantasia que suposa desplaçar-se a través del temps i s’han inventat tota mena de monstres i situacions que podríem trobar-nos en el trepidant viatge. I no m’estranya que el tema doni lloc a tanta imaginació, perquè ja és prou difícil d’entendre que l’home pot viatjar a més velocitat que el so –ho podia fer l’home corrent amb el Concorde; ho fan els superhomes que viatgen a l’espai–, o que la llum de les estrelles que una nit qualsevol podem observar, ja fa temps que va deixar de brillar en el seu lloc d’origen.


El cinema dels anys vuitanta va donar molt joc en qüestions de viatges en el temps: només cal recordar la trilogia de “Back to the Future” que, per cert, si fas veure a un nen de deu o dotze anys d’avui dia encara s’entusiasma –serà pel to tan vintage que té ara–. Però també n’hi ha d’altres, d’aquesta gloriosa dècada, com aquella de “Peggy Sue got married”, que ens feia viatjar als anys cinquanta.


Abans d’això, a finals dels seixanta ja ens havien impressionat amb l’escena final d’ “El planeta dels simis”, mentre que als setanta assistíem al retrocedir en el temps que en Superman feia per salvar la seva estimada Lois Lane.


Si viatgem als noranta, trobem un dels meus exemples favorits: “Atrapat en el temps”, on Bill Murray prova de seduir una joveneta Andie Macdowell a base de repetir el mateix dia fins a l’extenuació. I si ja parlem del nou mil·lenni, ens trobem amb un Woody Allen que fa les seves aportacions al tema amb la pel·lícula “Midnight in Paris”, per cert, recreant una veritable joia d’època al millor París de tots els temps.



Viatges al passat i al futur. Especulacions de tota mena sobre com va ser i com serà. Pel·lícules bones i no tan bones, però que en definitiva et fan adonar que l’home sent una especial atracció per creuar la barrera del temps. La imaginació al poder.


dilluns, 14 d’octubre del 2013

I A TU, QUÈ ET FA RIURE?

Dissabte passat vaig anar a veure el nou espectacle que fa poc ha estrenat el Tricicle: Bits. Després d’anar de gira per diverses poblacions d’Espanya i de Catalunya, el proper dia 16 d’octubre arribarà al Teatre Poliorama de Barcelona.
            Des de Manicòmic, Èxit o Slastic segueixo amb gran delit aquest trio d’amics, d’actors, d’excel·lents mims, d’acròbates en alguns casos, de bons productors d’espectacles que, tal com ells defineixen, tenen l’humor com a base fonamental.


El nou espectacle està ple de la seva essència, d’aquelles situacions extretes de la nostra quotidianitat que, vistes dalt d’un escenari i portades al punt més absurd, desencadenen el nostre riure de tal manera que, quan te n’adones, ja et comencen a fer mal les mandíbules.
            I riure és catàrtic, una activitat tan sana que l’han convertida en teràpia. La risoteràpia és un mètode psicoterapèutic que cerca el benestar emocional de la persona a través de la pràctica del riure. Sembla una bestiesa però no ho és. Hi ha gent que fa tant de temps que no riu que no sap per on començar. El dia a dia se la menja a base de preocupacions a casa, a la feina, les hores de son li passen factura i el mal humor es converteix en un company habitual. Doncs és aleshores quan tots els senyals d’alarma s’han d’activar i reaccionar a temps a través d’una cosa tant senzilla com el riure. Per a fer-ho, només cal recordar: I a tu, què et fa riure?



A mi, per exemple, em fa riure el Tricicle, i la Mafalda, i el Mr. Bean quan es posa trapella. A mi em fan riure els meus fills quan estan especialment inspirats, i el meu home, i la meva millor amiga quan la veig feliç. Em diverteixen les situacions més absurdes de la vida quotidiana que, de cop i volta, donen un gir inesperat al teu humor i et recorden que ets viu, que respires, que tot és relatiu.  



Afirmava Sigmund Freud que una forta rialla té el poder d’alliberar l’energia negativa que hi pugui haver dins el nostre organisme. Així doncs, jo proposo: expulsem-la!


dilluns, 7 d’octubre del 2013

ELS DOS RIVALS

Ahir vespre escoltava la notícia de la nova obertura del Teatre Principal, situat a la Rambla i amb una història al darrere que es remunta al segle XVI. Potser molts no saben que aquest és el teatre més antic de la ciutat i que el seu nom original, fins al segle XIX, va ser el de Teatre de la Santa Creu.


Va ser Felip II qui va atorgar a l’hospital de la Santa Creu, –l’hospital de la ciutat; l’hospital dels pobres; el lloc on anaven a parar, també, tots els orfes de la ciutat i rodalies–, el “Privilegi de les Comèdies”. Això suposava tenir l’exclusivitat de tota representació lírica o teatral que es feia a Barcelona i, el més important, beneficiar-se la pertinent recaptació. Però les coses bones no duren per sempre i el 1844 la Santa Creu va perdre el reial privilegi: Isabel II, una reina feta major d’edat als tretze anys, concedia en el seu primer any de regnat el permís a la Societat del Liceu per edificar un teatre. I aquest es va fer a pocs metres de l’altre, Rambla amunt.

Amb el desig de deixar ben clar qui predominava en aquella ciutat decimonònica, la Santa Creu canvià el nom del seu teatre pel de Teatre Principal. La guerra ja estava encetada entre el que en la premsa de l’època es van anomenar liceistes i creuats.


Al Teatre Principal s’hi van representar moltes òperes i s’hi van estrenar grans obres de teatre. Actrius com la Xirgu van actuar a dalt del seu escenari, polítics com Cambó hi van fer discursos memorables, i fins i tot la Santa Espina es va escoltar per primera vegada en aquest històric teatre. Va patir diversos incendis i reconstruccions. Es va reinventar moltes vegades, tot lluitant contra el temple burgès, Rambla amunt, que li guanyava poc a poc la partida.




Diuen que tot teatre té els seus fantasmes, els quals viuen eternament entre bastidors. Em pregunto, –ara que el Liceu està immers en una lluita aferrissada contra els mals temps–, si els fantasmes del Principal no treuen pit veient com a casa seva s’hi posen diners i se’ls renta la cara per afrontar uns nous temps i una nova encesa de llums. 
         És evident que si bé en el segle XIX formaven part d’una mateixa realitat, ara cadascú hi juga un paper diferent a la ciutat: el Liceu s’ha fet un lloc entre els grans teatres d’òpera d’Europa i el Principal obrirà les portes com a espai multidisciplinari on hi cap la lírica i totes les arts escèniques. Però aquesta voluntat de recuperar la Rambla, de reconvertir-la en un lloc de passeig dels seus ciutadans –tal i com sempre havia estat fins que la van convertir en un gran basar de botigues de souvenirs i marques globalitzades–, podria servir no tan sols per a recuperar el Principal, sinó també per acabar d’una vegada amb els problemes interns que desllueixen el gran temple operístic que ens enorgullim de tenir, des del XIX, uns metres Rambla amunt.