QUAN LLEGIM

Llegia aquest dissabte en un article de l’Ara, signat per Lluís Anton Baulenas, que es veu que la ficció literària té efectes beneficiosos sobre el cervell. És un descobriment que fa poc han fet uns psicòlegs nord-americans a partir del qual en Baulenas es dedica a reflexionar. I ens parla de la lectura, en general, com una de les poques activitats que avui dia, en aquest món envaït per la TV, la ràdio, el soroll constant allà on vas, els timbres del mòbil, els senyals acústics de quan t’entra un email, un whatsapp, una menció al Twitter, al Facebook, al Linkedin, a l’Instagram... ho veus?, ja m’he perdut. Silenci. Doncs deia que llegir és una de les poques activitats que impliquen una certa introspecció –tal com ho defineix en Baulenas, molt encertadament, “un retrobament amb un mateix”–.

I és que quan llegim, el nostre voltant es difumina i entrem –com la nena d’en Lewis Carroll– al país de les meravelles. Cadascú de les seves pròpies i escollides meravelles. Esdevé, aleshores, el nostre moment particular on la història que llegim, el personatge que ens descriuen, l’escena en la qual ens inserim o els diàlegs als quals assistim, ens atreuen de tal manera que ens fan viatjar cap a certs pensaments, situacions de vegades de la vida pròpia, ens recorda allò que un dia vam somiar, o imaginar, o fins i tot ens transporta com una glopada a certa vegada que vam patir. Una ficció que, sovint, ens trasllada a la nostra pròpia realitat. L’empatia és tal, que aleshores aixequem la vista de la lectura i retornem per un instant al nostre món, al nostre entorn, com si acabéssim de veure un fantasma o recordar una cosa tal vegada dormida. Si la lectura és bona, hi tornem a ficar els ulls, el cos i l’ànima durant l’estona que ens permeti el nostre seguit d’obligacions.

Llegia, també, aquest dissabte, la notícia sobre una iniciativa engegada per Fabian Mohedano: resulta que volen fer una campanya per a normalitzar –aquesta em sembla la paraula més adequada– els horaris quotidians a Catalunya. Potser algú pensa que això d’arribar a casa de nit, quan la resta de la família petita ja ha sopat, que això de donar un petó de bona nit als nens i poc més –perquè no hi ha més temps, és molt tard, fill, ja parlarem un altre dia, quan tinguem temps...–, és la cosa més natural del món i ho hem viscut sempre. Doncs resulta que no, que això ho hem heretat del franquisme, etapa fosca en tants sentits i també en la dels horaris. Es veu que els horaris que ara seguim provenen de l’interès en que l’home treballés tot el possible per aixecar un país devastat, es veu que així es fomentava el treballar de sol a sol perquè ja em diràs quin interès té disposar de temps lliure –no fos cas que poguéssim pensar més del compte!–.

Així doncs, davant la iniciativa que engega amb el lema “Ara és l’Hora” –i que compta amb impulsors amb tant de seny com el professor Salvador Cardús–, jo dic i tant!, m’hi apunto!, perquè potser així, si tots ho volem, podem aconseguir que el nostre dia comenci ben d’hora ben d’hora després d’haver dormir molt i millor, i que quan tinguem la feina enllestida encara sigui de dia i puguem gaudir del nostre temps, la nostra família, els nostres amics, les nostres lectures.