LA DESCOBERTA D'UN MÓN IMPERFECTE

Llegint una breu novel·la d’una de les meves escriptores favorites, Irène Némirovsky, he tornat a reflexionar un cop més sobre la seva terrible mort.

Quan, fa molts anys, la vaig descobrir a través de la que considero la seva millor obra, “Suite Francesa”, sobre l’ocupació nazi d’una part de França i sobre com els habitants d’un poblet conviuen amb els soldats alemanys allà instal·lats, vaig ser conscient de la seva realitat i també de la seva terrible mort, en arribar al final del llibre. I no pel final propi d’aquest llibre, ja que no en té: “Suite francesa” és una novel·la inacabada d’una escriptora que, per la seva condició de jueva, va ser detinguda i deportada a Auschwitz, on va morir de tifus al cap d’un mes.

 

S’havia refugiat en un poblet de la Borgonya, amb el seu marit i les seves dues filles, però el govern de Vichy no només li va prohibir publicar, –els jueus no hi tenien dret–, sinó que la va anar a cercar i la va matar. Al seu home el va perseguir el mateix final, després d’uns mesos de provar de salvar-la. Dues nenes van quedar soles, amb un munt de lletra escrita de la mare que, algun dia, quan el món canviés, arribarien a publicar.

Una realitat tan tràgica i incomprensible com la que ens ha arribat a través de centenars de veus que van viure l’Holocaust. Algunes d’aquestes veus són infantils: n’hi ha de fictícies –com el cas d’ “El noi del pijama a ratlles”–, i n’hi ha de colpidorament reals –com el cas de l’Anna Frank–. Tenen en comú el fet d’esdevenir, en molts casos, la primera lectura que fa una nova generació sobre l’horror nazi. Adolescents que no han viscut ni les guerres del segle XX ni la conseqüent postguerra, tenint així una mirada del tot llunyana sobre el que va succeir; adolescents com els meus fills, els meus nebots, com els amics de tots ells, que a través d’unes primeres lectures amb veu de nen o de nena s’endinsen en allò que difícilment es pot explicar. Menys encara entendre-ho o digerir-ho. De veritat que als jueus els van fer això? Què vol dir genocidi?, pregunta una boca que fa quatre dies era, encara, al món dels infants.

 

El despertar adolescent és magnífic, estimulant, complicat. No només descobreixen el seu entorn més immediat, sinó el món sencer i la condició humana amb totes les seves llums i ombres. Per primera vegada, els pares no tenen resposta per a tot; per primera vegada, hi ha coses i fets que no queden ni ben explicats ni ben digerits. Les parpelles d’aquests adolescents baixen a mitja alçada i les ninetes observen un punt llunyà, indefinit: el de la incomprensió.

Madurar equivaldrà a engrossir la llista de dubtes, d’incomprensions, de desacords, però alhora també voldrà dir implicar-s’hi, decidir quina mena de persones volen ser i de quina manera volen ells contribuir a construir un món millor, més just, menys inhumà.

QUAN LLEGIM

Llegia aquest dissabte en un article de l’Ara, signat per Lluís Anton Baulenas, que es veu que la ficció literària té efectes beneficiosos sobre el cervell. És un descobriment que fa poc han fet uns psicòlegs nord-americans a partir del qual en Baulenas es dedica a reflexionar. I ens parla de la lectura, en general, com una de les poques activitats que avui dia, en aquest món envaït per la TV, la ràdio, el soroll constant allà on vas, els timbres del mòbil, els senyals acústics de quan t’entra un email, un whatsapp, una menció al Twitter, al Facebook, al Linkedin, a l’Instagram... ho veus?, ja m’he perdut. Silenci. Doncs deia que llegir és una de les poques activitats que impliquen una certa introspecció –tal com ho defineix en Baulenas, molt encertadament, “un retrobament amb un mateix”–.

I és que quan llegim, el nostre voltant es difumina i entrem –com la nena d’en Lewis Carroll– al país de les meravelles. Cadascú de les seves pròpies i escollides meravelles. Esdevé, aleshores, el nostre moment particular on la història que llegim, el personatge que ens descriuen, l’escena en la qual ens inserim o els diàlegs als quals assistim, ens atreuen de tal manera que ens fan viatjar cap a certs pensaments, situacions de vegades de la vida pròpia, ens recorda allò que un dia vam somiar, o imaginar, o fins i tot ens transporta com una glopada a certa vegada que vam patir. Una ficció que, sovint, ens trasllada a la nostra pròpia realitat. L’empatia és tal, que aleshores aixequem la vista de la lectura i retornem per un instant al nostre món, al nostre entorn, com si acabéssim de veure un fantasma o recordar una cosa tal vegada dormida. Si la lectura és bona, hi tornem a ficar els ulls, el cos i l’ànima durant l’estona que ens permeti el nostre seguit d’obligacions.

Llegia, també, aquest dissabte, la notícia sobre una iniciativa engegada per Fabian Mohedano: resulta que volen fer una campanya per a normalitzar –aquesta em sembla la paraula més adequada– els horaris quotidians a Catalunya. Potser algú pensa que això d’arribar a casa de nit, quan la resta de la família petita ja ha sopat, que això de donar un petó de bona nit als nens i poc més –perquè no hi ha més temps, és molt tard, fill, ja parlarem un altre dia, quan tinguem temps...–, és la cosa més natural del món i ho hem viscut sempre. Doncs resulta que no, que això ho hem heretat del franquisme, etapa fosca en tants sentits i també en la dels horaris. Es veu que els horaris que ara seguim provenen de l’interès en que l’home treballés tot el possible per aixecar un país devastat, es veu que així es fomentava el treballar de sol a sol perquè ja em diràs quin interès té disposar de temps lliure –no fos cas que poguéssim pensar més del compte!–.

Així doncs, davant la iniciativa que engega amb el lema “Ara és l’Hora” –i que compta amb impulsors amb tant de seny com el professor Salvador Cardús–, jo dic i tant!, m’hi apunto!, perquè potser així, si tots ho volem, podem aconseguir que el nostre dia comenci ben d’hora ben d’hora després d’haver dormir molt i millor, i que quan tinguem la feina enllestida encara sigui de dia i puguem gaudir del nostre temps, la nostra família, els nostres amics, les nostres lectures.

COMENÇANT A FER LA LLISTA...

La setmana passada es va acabar el curs escolar i, malgrat que els grans tenim aquesta “mania” de seguir treballant fins l’agost, la sensació de tenir els nens ociosos, la calor asfixiant i la llum solar que s’allarga fent-nos creure que el dia té més hores de les que veritablement té, ens provoca aquella sensació enganyosa de que les vacances són a tocar. I no, encara falta una mica, però el cap comença a planificar, a fer llistes i a preparar mentalment tot allò que necessitarem quan arribi l’esperat i desitjat moment.

No sé vosaltres, però pel que fa a mi, la llista més important de totes, de cara als dies de vacances, és la llista de lectura. I no és fàcil, perquè normalment començo amb quatre títols imprescindibles i poc a poc es va omplint de tal manera que al final, mai arribo a complir-la tota. I és que el desig de tenir temps, sense destorbs, sense pauses, sense obligacions ni responsabilitats que et fan aixecar constantment de la cadira, que t’arrenquen de casa o de la platja, o d’aquella terrasseta meravellosa on et toca el vent a la cara mentre prens un d’aquells refrescs que només et demanes a l’estiu ­–i això que n’hi ha tot l’any!­–, aquest desig de tenir temps, et fa ser terriblement ambiciós, agosarat i fantasiós a més no poder.

Però tot i així, la llista ja està començada... i, de moment, hi ha llibres que no he pogut llegir durant l’hivern i dels quals n’he sentit a dir bons comentaris, hi ha llibres de companys d’ofici que vull llegir per saber més d’ells, hi ha llibres d’història, de ficció, d’actualitat, i fins i tot hi ha relectures de clàssics, i relectures de llibres juvenils als quals m’agrada tornar, com en un viatge a la infància...

Aquest estiu també hi ha algunes relectures de l’Emili Teixidor, perquè els catalans que estimem la llengua i la cultura, ara mateix estem de dol. Aquests dies s’ha escrit molt sobre aquest autor imprescindible de les lletres catalanes –tant pels seus llibres per a adults com ‘Pa negre’ o ‘Retrat d’un assassí d’ocells’, com pels seus llibres per a infants i adolescents com l’entranyable Formiga Piga o l ‘Ocell de foc’–. L’Emili Teixidor és un bé compartit per tots, ja que el llegeixen els meus fills, el llegeixo jo, el llegeixen els meus pares i el llegia la meva àvia. Tots ens hi hem trobat, en un moment o altre de les nostres vides, amb les històries i els personatges d’aquest escriptor. I el trobarem a faltar, i el seguirem llegint.

I tornant a les llistes de lectures per a l’estiu, m’agafo a un consell molt lúcid del propi Emili Teixidor, el qual incitava a tenir sempre tres pilots de llibres: un, el professional, el que llegeixo per obligació d’ofici, per estar al dia i saber; l’altre, el “perquè em diverteix”, on hi poso tant llibres bons com dolents, perquè ja que la vida és curta cal gaudir-la sense complexes; i un tercer, el dels “imprescindibles” i que suposen un mínim d’esforç, perquè val la pena llegir tot allò que destaca, que crida l’atenció, que ens aporta quelcom diferent, nou, alguna reflexió particular, aquells llibres –siguin clàssics o siguin nous– sense els quals la nostra vida no seria la mateixa.

I DESPRÉS DE SANT JORDI: UN RACÓ PER LA LECTURA... O MOLTS

Aquest diumenge passat, el diari Ara va treure un suplement on ens descobria el racó de lectura d’alguns dels nostres escriptors catalans –també d’altres que no ho són, d’escriptors, però potser són grans lectors–. Així doncs, descobríem a través d’una suggerent fotografia cada petit univers de lectura. N’hi ha per a tots els gustos: espais recollits, parets folrades de llibres, butaques de pell o de roba –d’antiquari o de l’Ikea–, finestres que fan entrar la llum sense complexes.

  

 

Tot plegat em va fer pensar que si bé existeix, en moltes cases, un racó pròpiament destinat a la lectura, la veritat del dia a dia de molts de nosaltres –em refereixo als que llegim compulsivament– és que de racons n’hi ha mil, ja que sovint ens emportem el llibre sota el braç i llegim allà on ens enxampi aquell moment del dia en que res ni ningú ens reclama. O no és cert que en un viatge en tren, en metro, en una parada d’autobús, en una cua de la Seguretat Social, a la sala d’espera del dentista o fins i tot caminant pel carrer –amb autèntic perill d’ensopegar– ens creuem amb tota mena de gent que llegeix? Visca la lectura! No és cert que la gent no llegeixi, jo la veig cada dia quan surto al carrer i en un dia com ahir –Sant Jordi– fins i tot un s’ha de barallar i donar alguna empenta per aconseguir un lloc a primera fila de la parada de llibres. Increïble però cert!

I si parlem de continguts de lectura, n’hi ha que no el volen ensenyar i per això es folren el llibre que llegeixen amb un paper que no els delati. D’altres l’exhibeixen sense problema i, així, els tafaners podem descobrir que encara hi ha molta gent a l’autobús que llegeix els clàssics, però sobretot els super-vendes i darrerament s’ha disparat l’auto-ajuda. Què hi farem, el moment ho demana!

Sigui com sigui, i esperant que el desig de lectura no sigui fruit d’un sol dia, us desitjo bon profit!