dilluns, 5 de novembre del 2012

COMPLEX DE DÉU


Diuen que alguns metges, sotmesos a una forta pressió, posseïdors d’uns coneixements únics en medicina, responsables de la vida o la mort d’una llarga llista de pacients que passen per les seves mans, tenen el que s’anomena popularment en psicologia un acusat “complex de Déu”. Una patologia que queda prou explicada en l’ escena d’una pel·lícula tan inquietant com “Malice”, estrenada el 1993 amb un Alec Baldwin prou arrogant i una joveníssima Nicole Kidman.


Un sentiment de seguretat en un mateix que deriva en un altre sentiment, el de superioritat envers els altres éssers mortals: perquè jo en sé més que ningú, perquè jo sóc posseïdor de la veritat suprema, perquè ningú em pot ja ensenyar res, perquè tota la resta és imperfecta i, sobretot, s’equivoca.
            Compto amb molt bons amics que són metges i, si bé és cert que el seu ofici implica una dosi elevada de coneixement i seguretat en si mateix, en cap moment els he vist víctimes d’un sentiment com aquest, val a dir-ho. Aquesta patologia, a més a més, la podríem trobar fàcilment en altres sectors com l’empresariat, la política, la Justícia... i, per què no, en la cultura.

Fa dues setmanes que van estrenar “La Bête” al Teatre Nacional, després d’un retard considerable degut a la malaltia de l’Anna Lizaran, la qual havia d’interpretar-ne el personatge principal. Mentre tot l’equip espera i desitja el seu retorn als escenaris, la bèstia és interpretada per un Jordi Bosch que ha deixat bocabadat a tot el món. Aquesta obra escrita per David Hirson, traduïda magistralment per Joan Sellent, i dirigida per Sergi Belbel, exposa el gran duel entre el que anomenen “teatre culte” i “teatre d’entreteniment”, un debat obert, fins i tot quan acaba l’obra. Jordi Boixaderas és Elomire, el comediant en cap d’una companyia al servei del príncep Conti –un Abel Folk extraordinari que, a mitja obra, s’arrenca literalment la perruca estil Lluís XIV perquè ja n’està tip–. Elomire representa l’alta cultura, l’erudició, la superioritat que atorga el saber i el poder; i Jordi Bosch és Valere, el seu contrapunt, el comediant que viu al carrer i que vomita versos acabats de pensar, valent-se d’un enginy que segons ell no li falla mai i que entreté a tothom. El primer, no suporta el segon; el segon, admira el primer. Alta i baixa cultura; cel i infern.




I el poder també el tasten aquells que ensenyen des de dalt d’una càtedra, com és el cas d’un professor. Al Teatre Romea es representa actualment una gran obra, “Oleanna”, que explica els límits ètics i morals en la jerarquia professor – alumna dins del món universitari. Afortunadament no vaig viure cap experiència similar quan era una simple estudiant d’Història; sortosament no em vaig trobar mai en una situació com la que es viu en aquest despatx de professor universitari que han instal·lat –amb sàvia simplicitat– dalt l’escenari del Romea. Ramon Madaula interpreta amb bon ofici al poderós en qüestió, i Carlota Olcina és l’alumna desesperada per revisar un examen que ha estat suspès. Es dóna un joc d’estira i arronsa en què el mestre neda amb seguretat i arrogància en el seu medi, mentre l’alumna experimenta tota mena de sentiments convulsos que van de l’exigència a la por. L’assetjament sexual plana damunt l’atmosfera com una mala cosa, sense acabar-se de definir, sense dibuixar-se del tot perquè els personatges, dirigits per David Selvas, esdevenen prou ambigus. Al final, tot es mostrarà tal com és. Una obra que convida a la reflexió i que fa gaudir de la bona interpretació.



Savis, posseïdors de grans coneixements, experts en una matèria o en moltes. Venerats, respectats, admirats. Però no per això divinitats, o éssers superiors... tan sols persones humanes de qui aprendre, si ho saben portar amb dignitat. He conegut, al llarg de la meva vida, algunes persones sàvies de veritat i, curiosament, el tret en comú en totes elles no ha estat precisament l’anomenat “complex de Déu”, sinó la seva senzillesa com a persones. Es comença a ser savi quan un observa la vida amb curiositat, respecte i molta, molta humilitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada