AQUESTA PETITA PÀTRIA QUE ÉS CASA TEVA

Diu el refrany: “Roda el món i torna al Born”, i no s’equivoca pas perquè almenys el català és un ésser tan viatger com enyoradís. Quan vaig escriure “Els anys robats” vaig tenir l’ocasió de conèixer molts homes i dones que van viure –o millor dit, van patir– l’exili. Alguns a França, d’altres a l’altra banda de l’Atlàntic, en països com Mèxic, Argentina, Xile, Bolívia, Veneçuela... En aquelles terres més properes o més llunyanes l’exiliat vivia sempre amb la maleta a mig fer, a punt per tornar a casa si es donava la circumstància. Així m’ho van transmetre molts i moltes.

  

Sembla que els temps actuals ens han fet la mala passada de fer patir un nou exili a les noves generacions. Qui no té un fill que ja pensa en el seu futur a l’estranger? O fins i tot ja hi és des de fa uns anys? O qui no ha deixat enrere a bons amics que treballen fora perquè aquí no se’n sortien prou bé? I quants es pregunten, des de fora: quan temps m’hi estaré? Quan haurà de passar perquè al meu país hi tingui un futur tant o més bo que al lloc on em trobo i, per fi, pugui retornar a casa meva?

Perquè “casa meva” són els meus, la meva llengua, el meu barri, la meva gent, el meu passat, la meva infància, el meu jo. Perquè sense casa meva jo no sóc res, no tinc ni rostre ni nom. És cert que alguns acaben construint casa seva a fora, on hi funden la seva família i hi acaben configurant el seu nou passat; però també és cert que sovint es retorna als orígens, fins i tot aquells que han passat més d’una generació en un altra terra. El català és així, per naturalesa: viatger i, alhora, enyoradís.

I, sigui al propi país o bé a fora, en qualsevol lloc on vivim part de la nostra existència hi procurem crear una llar, un espai íntim i personal que parla de nosaltres mateixos i de com concebem la nostra passada pel món. Al llarg de la història hi ha hagut pintors, poetes, músics, filòsofs, metges, científics, i tota mena de personatges que coneixem que han viscut aquí i allà i que, gràcies a les llars que han construït i que algú s’ha encarregat de mantenir intactes, tal i com les van deixar, ens descobreixen una part del seu tarannà com a persones, més enllà del que podem saber d’elles a través de llibres o de les seves obres. No hi ha cosa que m’agradi més que visitar algunes cases – museu quan viatjo pel món, i mirar d’imaginar-me com vivien i com sentien determinats personatges que fins llavors, em semblava conèixer. De vegades són detalls aparentment insignificants, com una butaca davant d’una finestra des d’on s’observa un determinat paisatge, o una taula d’escriptori amb els seus objectes més quotidians, o un gust determinat per les porcellanes, o per col·leccionar pipes, o senzillament un moble, un quadre, un paper de paret o una làmpada el que m’ajuda a apropar-me de veritat a aquell ésser que, si bé no vaig conèixer, casa seva ens ha unit una mica més. 

Penso en alguns exemples, com la casa del compositor Eduard Grieg a Bergen –una de les meves favorites–, en un entorn privilegiat enmig d’un bosc on, si pares bé l’orella, gairebé pots escoltar les notes de les seves magnífiques composicions musicals; o en la casa on va viure uns anys Charles Dickens, en un barri força cèntric de Londres, on s’hi conserva un pupitre, una habitació, uns papers que ens il·lustren sobre com era un dia qualsevol en la vida del conegut escriptor; o la casa on va viure Karen von Blixen –o Isak Dinesen, literàriament parlant– durant tants anys, a Kènia, i on va experimentar tot allò que després reflexaria a “Memòries d’Àfrica” i en alguns contes; i si mirem més a prop nostre, penso també en la casa on va morir Verdaguer, en plena natura a Vallvidrera, la qual té una galeria que ja parla per si sola sobre els moments que hi devia viure; o la casa on trenquen les onades del Mediterrani, a Sitges, un Cau Ferrat on Santiago Rusiñol organitzava tertúlies i festes i tota mena d’experiències modernistes envoltant-se de l’art i la cultura del seu moment. Cases arreu del món, on hi trobem petites pàtries que ens ajuden a conèixer millor les persones que hi van viure. De la mateixa manera que quan deixem entrar algú a casa nostra, i mentre passeja la mirada curiosa per les nostres coses –els llibres que hi tenim, les fotografies que hi hem penjat, els recons que hi hem format–, despullem part de la nostra ànima al visitant.