EL BIGOTI IRREVERENT

En els temps que corren i els xàfecs que cauen –i no només en forma de pluja–, ens convé una dosi generosa d’humor i ironia. Res més recomanable, en aquests moments, que recuperar un dels grans mestres en aquest art: Groucho Marx.

Resulta que l’altre dia, la meva filla em demanava que li indiqués algunes de les escenes més famoses del cinema clàssic i, navegant per un munt de records, vaig anar a parar, lògicament, a la magnífica escena dels germans Marx a “Una nit a l’òpera”. És increïble com, a pesar dels anys que té i del format antic d’aquesta mena de pel·lícules a les quals només hi recorren els cinèfils o les ànimes més nostàlgiques, la lucidesa i l’enginy dels seus guions i interpretació et colpeix, t’atrapa i et fa riure com la primera vegada.

En un reportatge de TVE de fa molts anys, afirmaven que Groucho no pretenia que la gent es rigués d’ell, sinó de totes les coses absurdes que inventa la societat.

            Nascut a Nova York en el si d’una família jueva d’origen alemany i francès en els darrers anys del segle XIX, Groucho es va donar a conèixer als teatres de Broadway juntament amb tres dels seus germans, en aquells feliços anys vint que van finalitzar amb el crack de la borsa al 29. El propi Groucho va perdre bona part del que fins llavors havia guanyat i les seves experiències capitalistes van quedar relatades en primera persona en un dels seus llibres –llegir la seva història, ens porta directament a l’actualitat–.

            Als anys trenta es va fer un lloc en el món del cinema, primer amb els seus germans, posteriorment sense ells. Va ser en aquest mitjà, gràcies al nou invent del sonor, que quedaria per a la posteritat el seu humor sarcàstic que ficava el dit a l’ull als tics i convencionalismes de la gran classe mitja nord-americana. Potser “Sopa de ganso” i “Un día en las carreras” són les seves dues pel·lícules més conegudes, a banda de la ja citada.

 

Per internet circulen una gran quantitat de les frases famoses que se li han adjudicat –algunes són seves, tot i que d'altres pertanyen als guionistes d’algunes de les pel·lícules que va fer–, però potser la millor manera de captar la seva essència no és pas ni la seva biografia ni les frases soltes i descontextualitzades, perquè no hi ha major espectacle que veure de nou les seves pel·lícules, les seves millors escenes on la paraula pren possessió de manera frenètica, accelerada, brillant, amb una aixecada d’ulls, una xuclada al seu cigar, una corredissa amb el seu estil característic o un posar-se bé el vestit que mai no va portar del tot al seu lloc.

L’art de l’absurd, la brillant irreverència, el qüestionar-ho tot, el no prendre’s seriosament ni a ell mateix. Un conjunt d’ingredients que ens ajuden a tenir la ment desperta i a riure, sobretot a riure. Que bona falta fa.

... I SANT JORDI VA MATAR EL DRAC

Mai se m’ha acudit consultar la veracitat del mite perquè, de petita, em van ensenyar que les llegendes no cal que siguin veritat, sinó que n’hi ha prou que siguin boniques o, el que és el mateix, que siguin bones històries. I la de Sant Jordi, certament, ho és.

Aquest cavaller que va salvar a la bella donzella, filla del rei d’un poble que vivia atemorit per les maldats d’un terrible drac, és patró de diverses nacions arreu del món. Perquè la seva llegenda, narrada per primer cop al segle XIII per Iacopo da Varazze, està tan farcida de simbologia que qualsevol poble atemorit per un drac la vol fer seva.

I quina cara podria tenir aquest drac al nostre país? Jo crec que, ara mateix, a cadascú se li apareixen uns quants rostres al capdavant. Un drac que vivia prop d’un llac, les aigües del qual alimentaven des d’antic una població sencera. Una població que aviat va oferir un pacte a la bèstia, consistent en donar-li cada any un parell de moltons a canvi que no els tragués l’aigua del llac. Però a base de donar i donar bestiar a la bèstia, aquest es va anar esgotant, de tanta sacietat com tenia el drac. I els habitants del regne es van veure obligats a fer un nou pacte segons el qual es sacrificaria cada any un exemplar d’ells mateixos. Ells mateixos! Fins que va tocar el torn a la filla del rei. I com succeeix en les belles històries que de petits ens expliquen, un cavaller va aparèixer a temps... i Sant Jordi va matar el drac.

Tinc dubtes sobre qui és el nostre Sant Jordi i sobre si hi ha alguna princesa, concretament, a qui salvar. Però no dubto, ni per un instant, del poder dels habitants d’aquest regne que, lluny de viure atemorits, s’aixequen cada matí, emprenen les seves tasques i, a pesar de les moltes mentides i estratagemes perquè se’n tornin a casa i no facin soroll, surten al carrer quan cal, llegeixen, s’instrueixen, reflexionen, dubten, discuteixen, valoren, agafen embranzida –com el noble cavaller– i lluiten. El nostre no és un regne de cavalls i llances, avui dia, però sí que és un indret de roses i llibres com pot apreciar el foraster si té la fortuna de caure per aquí en un 23 d’abril qualsevol.

            Llibres per pensar, somiar, construir, dubtar, raonar; llibres per ésser nosaltres mateixos.

            Roses per estimar-nos i, a ser possible, vermelles, per mantenir ben viva la passió de tot un regne.

I, per si no n’hi ha prou en esperar que ens vinguin a veure, que ens coneguin, que ens reconeguin, alguns habitants del regne ja surten a fer el nostre Sant Jordi a d’altres indrets, com és el cas dels castellers de Vilafranca, –dignes cavallers–, que aixequen les seves torres humanes –com he sentit a dir als forasters– en ciutats tan universals com Nova York o Londres. I justament a la capital anglesa, on el 2014 també passaran coses, s’hi poden trobar aquests dies els nostres llibres i les nostres roses. És bonic veure “In Diamond Square”, de la donzella Rodoreda, en un mercat fora del regne.

Feliç diada i bones lectures!

ÉS PER L'ANGLÈS, O ÉS PER LA CONVERSA?

Ja fa temps que provo de trobar una activitat d’aquestes que ara en diuen “English conversation” que s’adapti, en horari, a la meva vida diària. Aquesta petita premissa –insignificant–, és la cosa més difícil del món, sembla mentida...

Necessito millorar el meu anglès. Quina frase..., a algú li és familiar? Us hi heu trobat mai, per casualitat? Si és així, segur que ja fa temps que no us passa com a mi; segur que ja vàreu trobar aquell horari compatible i fa temps que aneu a classes. Segur.

Durant un temps, la meva feina implicava parlar molt en anglès i, aleshores, no havia de lluitar contra els elements antinaturals per salvar la meva mala consciència. Però ara l’utilitzo poc i, per tant, la fluïdesa es perd tan ràpid com la mala consciència torna a créixer.

Per reactivar l’anglès a les nostres ments hi ha diverses opcions: podem llegir llibres, premsa o revistes; podem veure pel·lícules en versió original –subtitulada o no, això ja depèn de cadascú–; podem comprar-nos llibres de text, fascicles amb DVD’s o CD’s tutorials de tal i tal mètode –amb una cara que respon al nom i cognom del famós mètode, cosa que impressiona...–; podem apuntar-nos a una acadèmia d’idiomes a fer classes convencionals o classes de conversa; i fins i tot podem apuntar-nos a un grup d’aquells que es troba un dia a la setmana en una cafeteria o qualsevol altre espai de lleure i, mentre es coneixen i prenent cafè, parlen en el desitjat idioma.

            A base de preguntar, he detectat un fet curiós: la modalitat de conversa en anglès, sigui en una acadèmia, en un casal cultural o en una cafeteria, és l’activitat en anglès més sol·licitada que hi ha. Probablement, serà la més difícil per a trobar-hi plaça, perquè es tracta de grups reduïts i tan bon punt obren convocatòria, els plouen les inscripcions. I jo em pregunto: és per l’anglès, o és per la conversa?

Hi ha un munt de gent que passa moltes hores al dia sense parlar amb ningú, o que només intercanvien les mínimes paraules, tot sovint relacionades amb la feina, la compra, la visita al metge, l’escola dels nens... Hi ha un munt de gent que parla moltíssim a través de les xarxes –gairebé no sap respirar sense anunciar-ho al Twitter, al Facebook o a d’altres espais virtuals–, però que d’allò que se’n diu mantenir una conversa tradicional, n’ha perdut el costum.

Molta d’aquesta gent està convençuda que no li cal res més, perquè de fet està farcida d’ “amics” i de “followers” a la xarxa. I aleshores n’hi ha un que baixa el ritme de les seves piulades. I tu et preguntes: està malalt? Deprimit? No té res a dir? Hola? Però potser, només potser, es tracta d’una d’aquestes persones que, de cop i volta, se n’ha adonat que fa temps que no parla de veritat amb ningú –vull dir de manera tradicional–; que fa temps que no emet una frase sense comptar-ne el nombre de caràcters; que fa temps que no el senten quan riu o quan plora o quan crida –malgrat que ho intenta expressar amb els signes de puntuació i altres recursos del teclat–.

Aleshores aquest algú, comença a buscar nous mètodes de contacte humà i, sorprenentment, es veu a ell mateix tornant a aquells que, de tan tradicionals, es pensava que ja no existien. Però existeixen, encara! De vegades costa trencar el gel: trucar per telèfon a algú i sentir-li la veu; quedar en algun lloc a una hora concreta; asseure’s; preguntar; respondre; intercanviar; parlar.

            Actualment hi ha molta gent que ho fa, malgrat que és possible que hi hagi arribat a través d’estratègies camuflades, com l’anglès, l’italià o l’alemany. Fet i fet, qualsevol excusa és bona per trencar el gel.

DESCOBRIDORS DE SOMNIS

“Persona que ensenya una ciència, un art o un ofici o té el títol per a fer-ho”.

Aquesta és la definició de “mestre” que trobarem si busquem al DIEC o a l’Enciclopèdia Catalana. Una definició certa, però com succeeix amb infinitat de paraules, els diccionaris i enciclopèdies es queden curts.

            Mestre és la persona que ens acompanya al llarg del nostre aprenentatge des que som tan petits que encara no tenim memòria fins al final dels nostres dies, si així ho volem. Mestres són aquells homes i dones que ens hem anat trobant a dintre i fora de l’aula mentre apreníem a ser persones. Ens hi hem relacionat a l’escola, a l’institut, a la universitat, en l’aprenentatge de qualsevol ofici, però també a l’acadèmia d’idiomes, a l’autoescola, al taller de teatre, de dansa, de tai chi o de kung fu.

            Tots i cada un d’aquests personatges, ens ha ensenyat aquella ciència, art o ofici per als quals estaven preparats, amb títol o sense. I si han estat bons professionals i, nosaltres, bons alumnes, n’haurem après allò que cercàvem. Però si han estat encara millors, n’haurem extret alguna cosa més a banda dels coneixements específics a través dels quals hi havíem anat a parar.

Si fem l’exercici de pensar en els nostres mestres, de seguida se’ns començaran a acumular un seguit de rostres al cap i és força probable que ens trobem, de cop i volta, enmig d’un somriure. De tots aquests rostres, n’hi ha uns en concret que destaquen per sobre dels altres: aquests són els homes i dones que, a més a més de l’assignatura en concret, ens han descobert una passió, un possible “jo vull ser”, un nou somni, una fita.

            Si fem l’exercici de pensar-hi, ens adonarem que ells ens van ajudar a construir el nostre jo, ens van enlluernar d’una manera o altra, ens van fer pensar, preguntar-nos coses, ens van ajudar a conèixer-nos una mica més. Fa poc parlava d’una mestra de tai chi, i potser ara em tocaria parlar d’un professor que em va ajudar a decidir que volia estudiar Història. Quan un determinat capítol de la Història l’apassionava, ens l’explicava de tal manera que de vegades, fins i tot, acabava cridant, enfadant-se, com si visqués en pròpia pell aquell moment. Jo vaig començar a rumiar que si aquell mestre era capaç de sentir tot allò, devia ser que la Història era un món apassionant per descobrir. Em vaig decidir a provar-ho, i després de cinc anys em llicenciava. No només em van agradar aquells estudis, sinó que, quan els vaig acabar, els hauria tornat a fer de dalt a baix. Així doncs, gràcies, Agustí.

            I allà en vaig conèixer d’altres, de professors, com en Ricard Salvat en l’àrea d’Història de l’Art Dramàtic, o la Lourdes Cirlot en l’àrea d’Història de l’Art Contemporani. Personatges que em feien patir per no tenir prou temps per llegir tots aquells llibres que recomanaven, o obres de teatre que calia veure, o viatges a fer per observar tot allò que l’home ha anat creant al llarg de la història.

Mestres, descobridors de somnis i passions, gràcies a fer bé la seva feina i anar encara més enllà. Exactament el que es reflecteix en algunes bones pel·lícules que han tractat aquest tema, com ara “Adéu, Mr. Chips”, amb un Peter O’Toole fent de mestre a vàries generacions d’alumnes d’un col·legi al cor d’Anglaterra; “El club del poetes morts”, on un professor –Robin Williams– trasbalsa les estretes ments d’un col·legi elitista amb els seus mètodes innovadors i personals; “Professor Holland”, protagonitzat per un Richard Dreyfuss en el paper d’un músic que descobreix les immenses possibilitats de l’ofici d’ensenyar; o “L’indomable Will Hunting”, on es planteja la problemàtica d’un alumne tan dotat per les matemàtiques com per posar-se en seriosos problemes.  

Perquè se’n parla molt, darrerament, dels mestres; perquè els veiem sovint manifestar-se per les retallades, per la recentralització escandalosa que proposen des de Madrid, perquè els paguen un sou miserable, o els foten al carrer, o els omplen les aules de més alumnes dels que poden arribar a mirar als ulls. I és important, mirar als ulls, perquè potser en alguns d’aquests, hi està naixent l’espurna d’un ofici, art, ciència o passió que faran a la persona una mica més feliç.

HISTÒRIES DALT DEL TREN

La crisi i els pocs recursos econòmics han revifat més que mai un mitjà de transport que podia semblar que havia quedat antic o, si més no, relegat a un paper de segona: el tren. Aquell que va arribar amb la revolució industrial i que va modernitzar la vida i el transport dels nostres besavis i avis, que permetia transportar tota mena de coses i aliments d’uns països a altres, que permetia unes xarxes comercials molt més ràpides i efectives que no pas els cavalls, aquell nou invent del segle XIX que va revolucionar el món sencer i les relacions humanes, va perdre patina i modernitat quan al segle XX li va sorgir la competència de l’avió.

 

El nou mitjà de transport aeri, de passatgers, a més a més de mercaderies, va transformar completament la nostra manera de viatjar, com en el segle XIX ho havia fet el tren amb la dels nostres avantpassats. I els avions, aleshores, ens va introduir el nou concepte del temps, o més aviat, la pressa. Per què gastar hores, dies o setmanes per a creuar fronteres i recórrer països per terra ­–per no parlar de fer-ho per mar- si es pot fer per aire en un període de temps infinitament més curt? Per què perdre temps en el viatge en si mateix, en el trajecte que ens porta d’un indret a l’altre, quan el més important és allà on anem, és a dir, el nostre destí final?

                Si pensem en un trajecte d’avió, és obvi que, quan abans arribem al destí, millor. Perquè l’única cosa que podem fer –a banda de llegir una estona o veure allò que ens imposin en una pantalleta penjada del sostre- és observar l’hostessa recórrer el passadís amunt i avall, amunt i avall, potser un cop de colze, potser el feliç esdeveniment del carret del menjar, de les begudes, del cafè que no volem o, el que és pitjor, del carret del duty free. Les finestres ens mostren un tros de cel blau, els núvols canviants, la negror absoluta de la nit i poca cosa més.

El tren és una altra cosa. Sempre he pensat que no hi ha viatge millor que arribar al teu destí assegut en un vagó de tren. El trajecte, ja de per sí pot ser molt estimulant, perquè té la mesura de l’home, de tocar de peus a terra i anar descobrint el paisatge canviant a través de la pròpia mirada. Podem saber més del país, la ciutat o la petita població on arribem gràcies a tot allò que veiem i que ja ens comença a donar pistes del que ens trobarem al final del camí.

El tren té el romanticisme dels vells temps, tant si es tracta d’una màquina d’època per a recorreguts turístics com si viatgem amb els més moderns equipaments. En els seus compartiments sempre hi passen coses, es coneix tota mena de gent, es disposa de temps per parlar, per llegir, per rumiar nous projectes, per estretir vincles amb algú, per enamorar-se.

     La literatura i el cinema n’ha fet nombroses pel·lícules, dalt d’un tren, essent l’escenari perfecte tant per a una història d’amor com per a un meditat assassinat. En un tren amb tanta patina com l’Orient Express, Agatha Christie matava un milionari nord-americà a base de dotze punyalades, donant feina de valent al seu Hercule Poirot, que havia d’investigar entre una sèrie de passatgers il·lustres, cadascun amb la seva coartada pertinent. També, dalt d’un tren, provocava un encontre Alfred Hitchcock –tot inspirant-se en una novel·la de Patricia Highsmith- entre dos estranys, per a cometre un doble assassinat. Tanmateix, no tot són males intencions les que viatgen en els vagons, perquè bé que una Meryl Streep era capaç d’enamorar-se d’un Robert de Niro molt jove en un trajecte diari cap a la ciutat, o anys més tard, en un viatge en tren per Europa, d’aquells que sempre ha fet la gent jove en un moment determinat de la seva vida, un Ethan Hawke coneix a una Julie Delpy, acordant fer parada a Viena per veure si en vint-i-quatre hores és possible fer néixer l’amor entre noi nord-americà i noia europea.

Històries dalt del tren, reals, inventades, narrades per grans escriptors, dirigides per bons cineastes... totes elles transcorregudes mentre la màquina llisca per les vies travessant paisatges propers o llunyans, llacs, muntanyes, glaciars, vegetació exòtica, camps de blat, terrasses de vinyes, sabanes africanes, seguint el curs d’un riu i, de vegades, arribant fins al mateix mar. Persones de tota mena que s’asseuen als seus vagons i observen a través de la finestra mentre veuen canviar el paisatge i s’adonen, al cap i a la fi, d’aquest gran invent que connecta casa nostra amb els indrets més recòndits i sorprenents del món.