dilluns, 25 de juny del 2012

COMENÇANT A FER LA LLISTA...


La setmana passada es va acabar el curs escolar i, malgrat que els grans tenim aquesta “mania” de seguir treballant fins l’agost, la sensació de tenir els nens ociosos, la calor asfixiant i la llum solar que s’allarga fent-nos creure que el dia té més hores de les que veritablement té, ens provoca aquella sensació enganyosa de que les vacances són a tocar. I no, encara falta una mica, però el cap comença a planificar, a fer llistes i a preparar mentalment tot allò que necessitarem quan arribi l’esperat i desitjat moment.


No sé vosaltres, però pel que fa a mi, la llista més important de totes, de cara als dies de vacances, és la llista de lectura. I no és fàcil, perquè normalment començo amb quatre títols imprescindibles i poc a poc es va omplint de tal manera que al final, mai arribo a complir-la tota. I és que el desig de tenir temps, sense destorbs, sense pauses, sense obligacions ni responsabilitats que et fan aixecar constantment de la cadira, que t’arrenquen de casa o de la platja, o d’aquella terrasseta meravellosa on et toca el vent a la cara mentre prens un d’aquells refrescs que només et demanes a l’estiu ­–i això que n’hi ha tot l’any!­–, aquest desig de tenir temps, et fa ser terriblement ambiciós, agosarat i fantasiós a més no poder.


Però tot i així, la llista ja està començada... i, de moment, hi ha llibres que no he pogut llegir durant l’hivern i dels quals n’he sentit a dir bons comentaris, hi ha llibres de companys d’ofici que vull llegir per saber més d’ells, hi ha llibres d’història, de ficció, d’actualitat, i fins i tot hi ha relectures de clàssics, i relectures de llibres juvenils als quals m’agrada tornar, com en un viatge a la infància...



Aquest estiu també hi ha algunes relectures de l’Emili Teixidor, perquè els catalans que estimem la llengua i la cultura, ara mateix estem de dol. Aquests dies s’ha escrit molt sobre aquest autor imprescindible de les lletres catalanes –tant pels seus llibres per a adults com ‘Pa negre’ o ‘Retrat d’un assassí d’ocells’, com pels seus llibres per a infants i adolescents com l’entranyable Formiga Piga o l ‘Ocell de foc’–. L’Emili Teixidor és un bé compartit per tots, ja que el llegeixen els meus fills, el llegeixo jo, el llegeixen els meus pares i el llegia la meva àvia. Tots ens hi hem trobat, en un moment o altre de les nostres vides, amb les històries i els personatges d’aquest escriptor. I el trobarem a faltar, i el seguirem llegint.


I tornant a les llistes de lectures per a l’estiu, m’agafo a un consell molt lúcid del propi Emili Teixidor, el qual incitava a tenir sempre tres pilots de llibres: un, el professional, el que llegeixo per obligació d’ofici, per estar al dia i saber; l’altre, el “perquè em diverteix”, on hi poso tant llibres bons com dolents, perquè ja que la vida és curta cal gaudir-la sense complexes; i un tercer, el dels “imprescindibles” i que suposen un mínim d’esforç, perquè val la pena llegir tot allò que destaca, que crida l’atenció, que ens aporta quelcom diferent, nou, alguna reflexió particular, aquells llibres –siguin clàssics o siguin nous– sense els quals la nostra vida no seria la mateixa.

dimarts, 19 de juny del 2012

TEMPS DE LLIMONES A LA COSTA AMALFITANA





Un parell d’anys després que l’entranyable pel·lícula “La vita è bella” guanyés tots els premis amb què va triomfar, jo recorria la carretera sinuosa de la costa amalfitana, al sud d’Itàlia, tot escoltant una vegada rere l’altra la seva banda sonora, de Nicola Piovani. Recordo que era primavera i el meu ventre ja començava a adquirir un cert volum, anunciant una experiència per la qual encara no havia passat mai: la maternitat. Recordo aquella carretera retallada pels capricis del mar Mediterrani, els seus pobles petits, coloristes, replets de llimoners que creixien per tots els racons. Tot plegat, una autèntica balconada davant del mar, un indret privilegiat on la naturalesa s’ha lluït de veritat.




No sabria dir per què, però cada vegada que escolto aquesta música viatjo novament a aquell moment en què tot estava per fer i després del qual em va canviar la vida, com a tots els que hem viscut aquesta meravellosa experiència. Es fa difícil recordar la pròpia vida abans de ser pare o mare, sovint ho comento amb la parella, amb la família, amb les amigues. Ara, n’hi ha una, d’aquelles de fa molt temps, d’aquelles que no cal que els expliquis com ets perquè et coneixen abans que tu mateixa ho fessis, que fa poc ha estat mare, per primera vegada; ara mateix, n’hi ha una altra, també d’aquelles d’abans dels temps, que aviat serà mare –en aquest cas, per tercera vegada!–. Aquests dies hi penso, i m’agrada saber com estan i com ho viuen perquè no puc deixar de somriure, tot recordant...



‘La vita è bella’ és, a més a més d’una magnífica banda sonora que només parla de vida, una pel·lícula meravellosa escrita, dirigida i interpretada per Roberto Benigni. Quin descobriment, el dia que aquest home ens va regalar una versió de l’holocaust des d’una perspectiva completament diferent a la que estàvem acostumats! Una història protagonitzada per Guido, un personatge de la Itàlia a punt de ser cruspida pel feixisme, que es resisteix a caure, malgrat les circumstàncies terriblement adverses, en la desesperació. I ho fa pel seu fill, al qual li explica una història tan ingènua com inversemblant, sobre el lloc on els porten. En Guido vesteix aquella deportació cap a un camp d’extermini nazi com una mena de concurs on el premi final serà un tanc, objecte admirat i desitjat pel seu fill. En Guido ens mostra l’últim desig d’un pare, quan la situació no pot ser pitjor, i aquest desig no és res més que evitar que el seu fill pateixi, que tingui por, que es desesperi davant d’una realitat impossible de digerir.
            La pel·lícula és d’una sensibilitat que fereix i alhora fa riure. És com la vida mateixa, amb les seves dosis de tragèdia i de comèdia a cada moment. Si fa temps que no l’heu vist, recupereu-la, i alhora recupereu la seva música. Jo us en deixo aquí tan sols un tast que, a més a més, porta la veu d’una cantant israeliana que ha utilitzat el seu art en favor de la pau entre els pobles i les diferents ètnies i creences, la Noa.




dijous, 14 de juny del 2012

Amics, gràcies!

Amics,

Ahir va ser un vespre molt especial. A dos quarts de vuit començàvem la presentació del meu darrer llibre, 'Els anys robats', a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia, a Barcelona. La sala era plena i jo només veia rostres coneguts, i desconeguts... molts, somrients. Gràcies!


Ja fa setmanes que la Lolita Bosch, una bona amiga a més a més d'escriptora formidable, va accedir a presentar-me el llibre. De fet, era una cosa tan natural... Ella n'ha viscut el procés, el meu patiment, les meves pujades i baixades d'humor, i totes aquelles coses que ens passen pel cap i pel cos a aquells que ens dediquem a escriure. 
Ahir, la Lolita va començar dient: "Jo a la Tània la conec des d'abans de què, realment, ens coneguéssim". I és veritat: les nostres mares ja eren amigues quan nosaltres encara no existíem i, malgrat que ens vam conèixer al cap dels anys, la trobada va sonar més aviat a retrobament. No em pregunteu per què, però és així. 


      Ahir, la Lolita també va dir: "I si aquí hi ha algú que em coneix, sabrà que jo mai no menteixo quan parlo de llibres". I va parlar tan bé de mi i d' 'Els anys robats' que només puc sentir-me tremendament afalagada.
      Després, la Lolita va afegir: "Perquè la Tània i jo som molt diferents, ens agraden coses que no tenen molt a veure. Però compartim una passió essencial per la literatura i per la vida que ens fa, quan estem juntes, estar com a casa". Jo no ho hauria dit millor. 

Perquè els llibres creen vincles, perquè jo també sento que les històries que expliquem, que escrivim, no acaben mai en nosaltres, sinó en aquell que les llegeix i hi troba alguna cosa que reconeix, que el sorprèn, que l'emociona, que el fa sentir viu. A tots els que vau ser amb mi ahir vespre –i també als que em vau trucar i enviar sms, i whattsapp, i mails...–, us dic: gràcies, amics, de tot cor!






dijous, 7 de juny del 2012

Presentació d' Els anys robats a Barcelona



Amics i amigues,

Em complau convidar-vos a la presentació que farem a Barcelona del meu nou llibre, Els anys robats.

Com és habitual, ho farem a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia, un lloc que ens agrada i que molts coneixeu.

Em farà molta il·lusió que pugueu venir a formar part d’aquest dia tan especial per a mi i els meus!

La meva amiga Lolita Bosch, una escriptora espectacular!, serà al meu costat presentant el llibre, alhora que la meva editora i equip de Columna, així que la cosa promet!

Us espero!

Tània

dilluns, 4 de juny del 2012

QÜESTIÓ DE NASSOS




 La setmana passada vaig anar a veure el Cyrano de Bergerac que Oriol Broggi ha portat a escena en el magnífic espai de la Biblioteca de Catalunya, un espai que malgrat la estranya distribució de les cadires que formen la platea, esdevé suggeridor només amb quatre elements ben posats. Els finestrals donen molt de sí a un Cyrano –quin Pere Arquillué més potent!– que s’hi puja i s’hi asseu, a l’igual que els seus companys d’espasa. El text et fa somiar en altres temps en què la rima era símbol de saviesa i eloqüència; les lluites amb espasa et transporten a l’edat dels valents, dels agosarats, quan la forma física podia significar la teva supervivència, un dia rere l’altre. I l’amor, l’amor que flota d’un Cyrano lleig, amb un nas massa gros, vers la seva cosina Roxana. 



Tots coneixem la història de Cyrano de Bergerac, al llarg dels anys l’hem vist adquirir diversos rostres, tant en cinema com en teatre. En cinema, jo em quedo amb Gerard Depardieu, un actor que amb aquell nas i aquella presència em va seduir fins a tal límit que el vaig seguir de pel·lícula en pel·lícula, mai pensant que finalment la persona acabaria matant l’actor. Ja no m’agrada, ja no és el meu Cyrano, però la setmana passada en vaig descobrir un de nou: Pere Arquillué és un actor a qui m’agrada veure en escena. És d’aquells actors que dalt de l’escenari creixen, es fan més grans –i no ho dic només en un sentit figurat, sinó físic. No sé per què, però als grans actors els passa aquest fenomen–. No fa gaire el vaig veure amb l’Emma Vilarassau –una altra que creix, dalt l’escenari–, interpretant aquell matrimoni que agonitza i que s’estima a través de l’odi a “Qui té por de Virginia Woolf?”. Pere Arquillué, aquesta vegada amb un nas descomunal, capta l’essència del millor Cyrano: àgil i agosarat amb l’espasa i amb la paraula; romàntic i certament covard amb l’amor. Pot ser superb, irreverent, orgullós fins a l’extrem i, alhora, és dolç i vulnerable davant la dona que estima. És covard, perquè no vol enfrontar-se a un “no”; és covard, perquè no lluita més enllà del seu aspecte físic per demostrar a la noia que estima que de qualitats, a banda del nas, en té moltes.


I a la vida cal posar-hi nassos. Perquè si una cosa ens agrada, si creiem que ens pot fer feliços, si una persona ens inspira el millor de nosaltres, si un projecte ens incita, ens desperta, ens fa sentir vius només de somiar-lo, no hi ha excuses per no posar-hi nassos i provar-ho. Sinó, ens pot succeir com a en Cyrano de Bergerac: una vida perseguint un somni que podria haver estat i mai va ser.