La setmana passada vaig anar a veure el Cyrano de Bergerac
que Oriol Broggi ha portat a escena en el magnífic espai de la Biblioteca de
Catalunya, un espai que malgrat la estranya distribució de les cadires que
formen la platea, esdevé suggeridor només amb quatre elements ben posats. Els
finestrals donen molt de sí a un Cyrano –quin Pere Arquillué més potent!– que s’hi
puja i s’hi asseu, a l’igual que els seus companys d’espasa. El text et fa
somiar en altres temps en què la rima era símbol de saviesa i eloqüència; les
lluites amb espasa et transporten a l’edat dels valents, dels agosarats, quan
la forma física podia significar la teva supervivència, un dia rere l’altre. I
l’amor, l’amor que flota d’un Cyrano lleig, amb un nas massa gros, vers la seva
cosina Roxana.
Tots coneixem la història de Cyrano de Bergerac, al llarg dels
anys l’hem vist adquirir diversos rostres, tant en cinema com en teatre. En
cinema, jo em quedo amb Gerard Depardieu, un actor que amb aquell nas i aquella
presència em va seduir fins a tal límit que el vaig seguir de pel·lícula en
pel·lícula, mai pensant que finalment la persona acabaria matant l’actor. Ja no
m’agrada, ja no és el meu Cyrano, però la setmana passada en vaig descobrir un
de nou: Pere Arquillué és un actor a qui m’agrada veure en escena. És d’aquells
actors que dalt de l’escenari creixen, es fan més grans –i no ho dic només en
un sentit figurat, sinó físic. No sé per què, però als grans actors els passa
aquest fenomen–. No fa gaire el vaig veure amb l’Emma Vilarassau –una altra que
creix, dalt l’escenari–, interpretant aquell matrimoni que agonitza i que s’estima
a través de l’odi a “Qui té por de Virginia Woolf?”. Pere Arquillué, aquesta
vegada amb un nas descomunal, capta l’essència del millor Cyrano: àgil i
agosarat amb l’espasa i amb la paraula; romàntic i certament covard amb l’amor.
Pot ser superb, irreverent, orgullós fins a l’extrem i, alhora, és dolç i
vulnerable davant la dona que estima. És covard, perquè no vol enfrontar-se a
un “no”; és covard, perquè no lluita més enllà del seu aspecte físic per
demostrar a la noia que estima que de qualitats, a banda del nas, en té moltes.
I a la vida cal posar-hi nassos. Perquè si una cosa ens
agrada, si creiem que ens pot fer feliços, si una persona ens inspira el millor
de nosaltres, si un projecte ens incita, ens desperta, ens fa sentir vius només
de somiar-lo, no hi ha excuses per no posar-hi nassos i provar-ho. Sinó, ens
pot succeir com a en Cyrano de Bergerac: una vida perseguint un somni que
podria haver estat i mai va ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada