CONTES QUE EXPLIQUEN TOT UN MÓN DE VERITATS

Hi ha contes molt especials que expliquen tot un món de veritats, que ens ajuden a il·lustrar als nostres fills els grans valors universals sense necessitat de recórrer a grans sermons. Perquè l’amistat, la generositat, el poder de les coses senzilles per assolir la felicitat o per a canviar el món, l’esforç, la capacitat de comprendre els demés per molt diferents que siguin de nosaltres... tot això, no s’ensenya amb un simple i grandiloqüent sermó, ni amb una ponència feta per uns teòrics experts en la matèria que som nosaltres, els pares, –res més allunyat de la realitat–, sinó que el veritable secret per a fer entendre a aquelles personetes de baixa estatura que tenim a casa nostra coses tan bàsiques com un valor, no és res més que buscar un exemple, una història senzilla, uns personatges que trobin propers i que les paraules i la pròpia manera de fer, parlin per si mateixos.

Al llarg de la primera infància dels meus fills –ara es podria dir que ja estan en la segona infància i també en el llindar de l’adolescència, una altra guerra, per cert–, m’han acompanyat uns còmplices meravellosos. Parlo per exemple d’un ratolí, d’un gat, un esquirol i un aneguet, d’un home de pa de gingebre, d’un ós petit, d’una àvia i, finalment, d’una nena i el seu germà. 

      Començant pel meu favorit, haig de parlat del conte d’en “Frederick”, de Leo Lionni. Difícilment hi ha un conte que expressi millor als nens el poder que contenen les paraules fetes poesia, la importància que els hem de donar i no menysprear-les pas per no ser quelcom material. La història tracta d’un ratolí el nom del qual dóna títol al llibre i explica com, mentre la resta de la seva família, –uns ratolins molt xerraires–, es dediquen a la important tasca de recollir menjar i palla per a poder passar el fred de l’hivern, en Frederick sembla perdre el temps sense fer res. Seran moltes les queixes perquè en Frederick no aporta res de res a l’amagatall on viuran. Però quan al llarg de l’hivern els ratolins esgoten les provisions, el fred de les pedres els fa tremolar, la manca de llum els deixa sense ganes de xerrar, aleshores demanen a en Frederick per les seves, de provisions. Aquestes, lluny de ser materials, venen simplement en forma de paraules: a través d’una descripció digna d’un poeta, en Frederick els retorna l’escalfor dels raigs del sol, els colors de les flors de primavera, els somnis i les il·lusions dels vells temps i dels que vindran.

Altres contes són, per exemple, “Sopa de carbassa” de Helen Cooper, on tres animalets que comparteixen una cabanya al bosc ens demostren la importància de l’amistat a través d’una sopa que cuinen i comparteixen cada dia de les seves vides; o “L’home de pa de gingebre”, un conte popular del segle XIX que relata les peripècies d’una galeta amb forma d’home que serà devorada per una guineu després de creure’s tan llest que l’arrogància el fa perdre; o el conte “No, no i no!”, de Mireille d’Allancé on un petit ós anomenat Octavi li agafa afició a la paraula “no” –li sona a algú, aquesta etapa infantil?–; o el “Corre, Maria, afanya’t” de N.M. Bodecker, un conte que explica el cas d’una àvia que es passa la vida fent totes les feines mentre el seu marit jeu tranquil –una història a explicar-los de ben petits, perquè entenguin com no ha de ser mai un home!–; o "L'estrella de la Laura" o “El viatge de la Laura a les estrelles” de Klaus Baumgart, on una nena assegura al seu germà que cadascú de nosaltres té, allà dalt al cel, la seva pròpia estrella especial.

 Tot plegat, contes i més contes, –per no parlar de personatges com en Teo, revistes com el Cavall Fort, el Tatano o el Tiro Liro, que configurarien un altre article en si mateix–, que esdevenen els nostres còmplices per, a través de les paraules, explicar als nostres fills allò que cal saber per ser, per saber, per compartir, per viure.