dilluns, 25 de febrer del 2013

LA BANDA SONORA DE TOTA UNA ÈPOCA


Hi ha un tipus de música que, a diferència d’altres, traspassa èpoques i generacions. Hi ha algunes cançons que encenien els cors i movien els cossos dels nostres avis, quan feien el nostre aspecte; que després, seguien encisant als nostres pares; i que a alguns de nosaltres, –no tots, però alguns una mica retro, com jo mateixa...–, ens segueixen arribant al fons de l’ànima i ens arrenquen un somriure que queda estampat als llavis mentre dura la cançó.
   Parlo de la música de Glenn Miller, Cole Porter, Benny Goodman, interpretada de vegades amb veus tan conegudes com Frank Sinatra, Louis Armstrong, Ella Fitzgerald, Dinah Shore... Parlo de la banda sonora d’aquells que van viure els quaranta i també els cinquanta, una època que a mi, personalment, em té el cor robat.

  

 

Els quaranta són uns anys de gran intensitat en què la guerra mundial va passar de perill imminent, a realitat colpidora, per acabar sent un record difícil d’oblidar. Molts joves van envellir de cop i altres es van aferrar a la vida a pesar del moment. Una manera de fer-ho, era la música, –una de les millors que s’han fet a la història–, que els transportava a un món desinhibit, alegre, intens a més no poder. Les big bands viatjaven arreu del món per omplir les sales de ball, els teatres i fins i tot els campaments militars amb aquella música que els recordava que eren vius i que no podien deixar de somniar.



Divendres passat, l’escenari del Gran Teatre del Liceu es va omplir d’aquesta música gràcies a The Glenn Miller Orchestra, que fa honor al gran mestre i a la seva big band original. Una sola nit, però es repeteix cada any. Una nit en què si ets allà assegut, en una de les butaques folrades de vellut vermell del nostre gran teatre de l’òpera, ets capaç d’imaginar que en formes part, que tu també hi eres, que les bombes de la Segona Guerra Mundial queien al teu voltant mentre aquells homes i dones valents desafiaven el moment històric amb la seva música i les seves veus. Saxofons, trombons de vares, clarinet, trompetes, contrabaix, bateria i piano, com la banda original; una veu femenina que evoca la inoblidable Ella Fitzgerald; una veu masculina que recorda els dandies de l’escenari musical de l’època; unes Andrew Sisters que, com les seves predecessores, embolcallen la platea i les llotges amb totes tres veus a l’uníson i els moviments propis d’aquells anys; o fins i tot els ballarins de Lindy Hop, que quan fan la seva aparició a escena, agafen ganes de mirar cap a la porta per si, com a la pel·lícula “Swing kids”, correm el perill que ens desallotgi la gestapo.


Podem ficar-nos en la pell d’un soldat americà que escolta el so de casa des del seu destí allunyat; podem ser la noia de Londres que a pesar d’un cel infestat d’avions enemics no surt de casa sense pintar-se els llavis i marcar el seu cabell ondulat; podem ser l’espia, el resistent, l’oficial, el pare, la mare que espera. Podem imaginar tota una època, escoltant la seva banda sonora que, en comptes de ser trista i depriment, representa tot un cant a la vida, a l’amor, a la lluita per a sobreviure.

I tornant finalment a Glenn Miller, podem imaginar la seva banda, els seus anhels i els de tota una generació de músics, gaudint de la pel·lícula que recrea la seva vida: “The Glenn Miller Story”, traduïda aquí com a “Música i llàgrimes”. Un cop més és James Stewart, –deixeu-m’ho dir, un dels millors actors que ha donat la indústria de Hollywood–, qui posa rostre a la gran pantalla al que va ser un gran músic, responsable, entre d’altres, de la banda sonora que va marcar tota una època.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada