Hi ha un tipus de música que, a diferència d’altres,
traspassa èpoques i generacions. Hi ha algunes cançons que encenien els cors i
movien els cossos dels nostres avis, quan feien el nostre aspecte; que després,
seguien encisant als nostres pares; i que a alguns de nosaltres, –no tots,
però alguns una mica retro, com jo mateixa...–, ens segueixen arribant al fons
de l’ànima i ens arrenquen un somriure que queda estampat als llavis mentre
dura la cançó.
Parlo de la
música de Glenn Miller, Cole Porter, Benny Goodman, interpretada de vegades amb
veus tan conegudes com Frank Sinatra, Louis Armstrong, Ella Fitzgerald, Dinah
Shore... Parlo de la banda sonora d’aquells que van viure els quaranta i també els
cinquanta, una època que a mi, personalment, em té el cor robat.
Els quaranta són uns anys de gran intensitat en què la
guerra mundial va passar de perill imminent, a realitat colpidora, per acabar
sent un record difícil d’oblidar. Molts joves van envellir de cop i altres es van
aferrar a la vida a pesar del moment. Una manera de fer-ho, era la música, –una
de les millors que s’han fet a la història–, que els transportava a un món desinhibit,
alegre, intens a més no poder. Les big bands viatjaven arreu del món per omplir
les sales de ball, els teatres i fins i tot els campaments militars amb aquella
música que els recordava que eren vius i que no podien deixar de somniar.
Divendres passat, l’escenari del Gran Teatre del Liceu es va
omplir d’aquesta música gràcies a The Glenn Miller Orchestra, que fa honor al
gran mestre i a la seva big band original. Una sola nit, però es repeteix cada
any. Una nit en què si ets allà assegut, en una de les butaques folrades de
vellut vermell del nostre gran teatre de l’òpera, ets capaç d’imaginar que en
formes part, que tu també hi eres, que les bombes de la Segona Guerra Mundial
queien al teu voltant mentre aquells homes i dones valents desafiaven el moment
històric amb la seva música i les seves veus. Saxofons, trombons de vares, clarinet,
trompetes, contrabaix, bateria i piano, com la banda original; una veu femenina
que evoca la inoblidable Ella Fitzgerald; una veu masculina que recorda els
dandies de l’escenari musical de l’època; unes Andrew Sisters que, com les
seves predecessores, embolcallen la platea i les llotges amb totes tres veus a
l’uníson i els moviments propis d’aquells anys; o fins i tot els ballarins de
Lindy Hop, que quan fan la seva aparició a escena, agafen ganes de mirar cap a
la porta per si, com a la pel·lícula “Swing kids”, correm el perill que ens
desallotgi la gestapo.
Podem ficar-nos en la pell d’un soldat americà que escolta
el so de casa des del seu destí allunyat; podem ser la noia de Londres que a
pesar d’un cel infestat d’avions enemics no surt de casa sense pintar-se els
llavis i marcar el seu cabell ondulat; podem ser l’espia, el resistent, l’oficial,
el pare, la mare que espera. Podem imaginar tota una època, escoltant la seva
banda sonora que, en comptes de ser trista i depriment, representa tot un cant
a la vida, a l’amor, a la lluita per a sobreviure.
I tornant finalment a Glenn Miller, podem imaginar la seva
banda, els seus anhels i els de tota una generació de músics, gaudint de la pel·lícula
que recrea la seva vida: “The Glenn Miller Story”, traduïda aquí com a “Música
i llàgrimes”. Un cop més és James Stewart, –deixeu-m’ho dir, un dels millors
actors que ha donat la indústria de Hollywood–, qui posa rostre a la gran
pantalla al que va ser un gran músic, responsable, entre d’altres, de la banda
sonora que va marcar tota una època.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada