LA BANDA SONORA DE TOTA UNA ÈPOCA

Hi ha un tipus de música que, a diferència d’altres, traspassa èpoques i generacions. Hi ha algunes cançons que encenien els cors i movien els cossos dels nostres avis, quan feien el nostre aspecte; que després, seguien encisant als nostres pares; i que a alguns de nosaltres, –no tots, però alguns una mica retro, com jo mateixa...–, ens segueixen arribant al fons de l’ànima i ens arrenquen un somriure que queda estampat als llavis mentre dura la cançó.

   Parlo de la música de Glenn Miller, Cole Porter, Benny Goodman, interpretada de vegades amb veus tan conegudes com Frank Sinatra, Louis Armstrong, Ella Fitzgerald, Dinah Shore... Parlo de la banda sonora d’aquells que van viure els quaranta i també els cinquanta, una època que a mi, personalment, em té el cor robat.

  

 

Els quaranta són uns anys de gran intensitat en què la guerra mundial va passar de perill imminent, a realitat colpidora, per acabar sent un record difícil d’oblidar. Molts joves van envellir de cop i altres es van aferrar a la vida a pesar del moment. Una manera de fer-ho, era la música, –una de les millors que s’han fet a la història–, que els transportava a un món desinhibit, alegre, intens a més no poder. Les big bands viatjaven arreu del món per omplir les sales de ball, els teatres i fins i tot els campaments militars amb aquella música que els recordava que eren vius i que no podien deixar de somniar.

Divendres passat, l’escenari del Gran Teatre del Liceu es va omplir d’aquesta música gràcies a The Glenn Miller Orchestra, que fa honor al gran mestre i a la seva big band original. Una sola nit, però es repeteix cada any. Una nit en què si ets allà assegut, en una de les butaques folrades de vellut vermell del nostre gran teatre de l’òpera, ets capaç d’imaginar que en formes part, que tu també hi eres, que les bombes de la Segona Guerra Mundial queien al teu voltant mentre aquells homes i dones valents desafiaven el moment històric amb la seva música i les seves veus. Saxofons, trombons de vares, clarinet, trompetes, contrabaix, bateria i piano, com la banda original; una veu femenina que evoca la inoblidable Ella Fitzgerald; una veu masculina que recorda els dandies de l’escenari musical de l’època; unes Andrew Sisters que, com les seves predecessores, embolcallen la platea i les llotges amb totes tres veus a l’uníson i els moviments propis d’aquells anys; o fins i tot els ballarins de Lindy Hop, que quan fan la seva aparició a escena, agafen ganes de mirar cap a la porta per si, com a la pel·lícula “Swing kids”, correm el perill que ens desallotgi la gestapo.

Podem ficar-nos en la pell d’un soldat americà que escolta el so de casa des del seu destí allunyat; podem ser la noia de Londres que a pesar d’un cel infestat d’avions enemics no surt de casa sense pintar-se els llavis i marcar el seu cabell ondulat; podem ser l’espia, el resistent, l’oficial, el pare, la mare que espera. Podem imaginar tota una època, escoltant la seva banda sonora que, en comptes de ser trista i depriment, representa tot un cant a la vida, a l’amor, a la lluita per a sobreviure.

I tornant finalment a Glenn Miller, podem imaginar la seva banda, els seus anhels i els de tota una generació de músics, gaudint de la pel·lícula que recrea la seva vida: “The Glenn Miller Story”, traduïda aquí com a “Música i llàgrimes”. Un cop més és James Stewart, –deixeu-m’ho dir, un dels millors actors que ha donat la indústria de Hollywood–, qui posa rostre a la gran pantalla al que va ser un gran músic, responsable, entre d’altres, de la banda sonora que va marcar tota una època.

LA DONA, QUIN PAPER!

Fa uns mesos vaig descobrir una d’aquelles sèries de TV que ja fa temps que sentia anomenar però que encara no m’havia posat a mirar. Normalment sóc una mica escèptica amb tot allò que a la televisió triomfa, perquè –digue’m bitxo raro– no li acostumo a trobar tot allò que altres li troben. Però alhora sóc curiosa, molt curiosa, i m’agrada formar-me una opinió sobre les coses després de tastar-les, m’agradin o no.

Així que em vaig aventurar a veure els primers capítols d’aquesta gran sèrie, Mad Men, i ara ja vaig tot el dia pensant en quan podré veure el capítol següent. Sí, senyor, crea addicció... i de les bones!

Va ser un dia que vaig sentir a parlar a l’historiador i editor Josep Maria Castellet d’aquesta sèrie, i aleshores em vaig dir: alguna cosa deu tenir, no? Ell mencionava el gran rigor que hi havia en la recreació de l’època, a nivell estètic, des del pentinat dels personatges, la manera de vestir, el que beuen i el que mengen, fins al telèfon des d’on truquen o la màquina amb la qual escriuen. I és completament cert, és un autèntic plaer fixar-se en el detallisme dels objectes, estilismes i demés.

Però a més a més, a mi, en aquesta sèrie que recrea el món de la publicitat al Nova York de finals dels 50 i que va cap endavant, em fascina la psicologia dels personatges: els prototips són universals i intemporals –l’ambiciós, l’honest, el líder, el del passat obscur, la perfeccionista, la voluptuosa, el trepa...–, però més enllà d’aquest fet, tots i cada un d’ells se situen de ple en l’època en que viuen, aquests anys 50 i després 60 tan farcits d’estereotips, condicionants socials i patrons sexuals. L’home treballa i escala posicions; l’home es vesteix i es pentina de manera impecable i triomfa fàcilment, sense necessitat de ser posseïdor de grans virtuts, entre la prole femenina que l’idolatra. La dona... la dona és una altra cosa: elles s’arreglen, es maquillen, es comporten i actuen com se’ls demana que facin. Poden demostrar els seus encants en el món laboral, com a secretàries; o poden lluir els seus grans atractius, com a perfectes esposes i dolces mares. Ai d’aquella trepa que vulgui alguna cosa més, per exemple ser com els homes, potser fer el que fan ells!

Aquesta sèrie, lluny d’indignar-me –com a membre del club de segona, el de les dones, segons els feliços 50–, em fa pensar i refermar en tot allò que som i podem ser. Perquè afortunadament les coses han anat canviant –no ens enganyem, encara resta un llarg camí–, però cal aprendre del passat, constantment, per saber cap on anem i allò que no podem pas repetir. Mai!

Mad Men és una sèrie magnífica, que no jutja, sinó que exposa; que no es posiciona, sinó que demostra. I no és l’únic producte televisiu o cinematogràfic que ho ha fet, sinó que podríem fer una llista de diverses obres, més i menys destacables, a través de les quals assistim a aquest món tan estèticament atractiu i alhora moralment inquietant que va suposar els anys 50 i 60. No voldria aturar-me en pel·lícules realitzades en la pròpia època, sinó en aquelles que han fet directors actuals amb la mirada posada en aquells anys. És així com m’adono que tots coincideixen en mostrar la dona d’una certa manera, amb uns tics, uns estigmes i unes característiques determinades. Pel·lícules com Les hores, Lluny del cel, o La guanyadora –totes tres amb Julianne Moore en el paper de dona en qüestió–, El somriure de la Mona Lisa, Els ponts de Madison County, Tres desitjos o la fantàstica Revolutionary Road, en són exemples molt il·lustratius. En totes elles, les aparences amaguen un autèntic infern que crema en la vida interior d’aquestes dones; en totes elles, una gàbia d’or disfressa de felicitat allò que és una veritable tortura de la qual no saben com sortir-ne.

Segons els anuncis de l’època, els grans aliats de la dona eren els nous aparells electrodomèstics que, o bé les feien més belles a ulls dels homes, o bé els facilitaven les seves tasques domèstiques. Potser si una dona posseïa l’últim model de rentadora ja podia ser feliç, o si tenia aquell arrissador de cabell somiat ja podia fer feliç al seu home. Tan poc s’esperava d’elles? La dona, quin paper!