LA BANDA SONORA DE TOTA UNA ÈPOCA

Hi ha un tipus de música que, a diferència d’altres, traspassa èpoques i generacions. Hi ha algunes cançons que encenien els cors i movien els cossos dels nostres avis, quan feien el nostre aspecte; que després, seguien encisant als nostres pares; i que a alguns de nosaltres, –no tots, però alguns una mica retro, com jo mateixa...–, ens segueixen arribant al fons de l’ànima i ens arrenquen un somriure que queda estampat als llavis mentre dura la cançó.

   Parlo de la música de Glenn Miller, Cole Porter, Benny Goodman, interpretada de vegades amb veus tan conegudes com Frank Sinatra, Louis Armstrong, Ella Fitzgerald, Dinah Shore... Parlo de la banda sonora d’aquells que van viure els quaranta i també els cinquanta, una època que a mi, personalment, em té el cor robat.

  

 

Els quaranta són uns anys de gran intensitat en què la guerra mundial va passar de perill imminent, a realitat colpidora, per acabar sent un record difícil d’oblidar. Molts joves van envellir de cop i altres es van aferrar a la vida a pesar del moment. Una manera de fer-ho, era la música, –una de les millors que s’han fet a la història–, que els transportava a un món desinhibit, alegre, intens a més no poder. Les big bands viatjaven arreu del món per omplir les sales de ball, els teatres i fins i tot els campaments militars amb aquella música que els recordava que eren vius i que no podien deixar de somniar.

Divendres passat, l’escenari del Gran Teatre del Liceu es va omplir d’aquesta música gràcies a The Glenn Miller Orchestra, que fa honor al gran mestre i a la seva big band original. Una sola nit, però es repeteix cada any. Una nit en què si ets allà assegut, en una de les butaques folrades de vellut vermell del nostre gran teatre de l’òpera, ets capaç d’imaginar que en formes part, que tu també hi eres, que les bombes de la Segona Guerra Mundial queien al teu voltant mentre aquells homes i dones valents desafiaven el moment històric amb la seva música i les seves veus. Saxofons, trombons de vares, clarinet, trompetes, contrabaix, bateria i piano, com la banda original; una veu femenina que evoca la inoblidable Ella Fitzgerald; una veu masculina que recorda els dandies de l’escenari musical de l’època; unes Andrew Sisters que, com les seves predecessores, embolcallen la platea i les llotges amb totes tres veus a l’uníson i els moviments propis d’aquells anys; o fins i tot els ballarins de Lindy Hop, que quan fan la seva aparició a escena, agafen ganes de mirar cap a la porta per si, com a la pel·lícula “Swing kids”, correm el perill que ens desallotgi la gestapo.

Podem ficar-nos en la pell d’un soldat americà que escolta el so de casa des del seu destí allunyat; podem ser la noia de Londres que a pesar d’un cel infestat d’avions enemics no surt de casa sense pintar-se els llavis i marcar el seu cabell ondulat; podem ser l’espia, el resistent, l’oficial, el pare, la mare que espera. Podem imaginar tota una època, escoltant la seva banda sonora que, en comptes de ser trista i depriment, representa tot un cant a la vida, a l’amor, a la lluita per a sobreviure.

I tornant finalment a Glenn Miller, podem imaginar la seva banda, els seus anhels i els de tota una generació de músics, gaudint de la pel·lícula que recrea la seva vida: “The Glenn Miller Story”, traduïda aquí com a “Música i llàgrimes”. Un cop més és James Stewart, –deixeu-m’ho dir, un dels millors actors que ha donat la indústria de Hollywood–, qui posa rostre a la gran pantalla al que va ser un gran músic, responsable, entre d’altres, de la banda sonora que va marcar tota una època.

BANDES SONORES

Moltes vegades hem comentat en família que la vida o, més ben dit, cada moment de la vida, podria tenir una banda sonora. Sabeu aquelles pel·lícules antigues en les quals, de cop i volta, en l’instant en què el personatge diu una frase clau o la parella es sosté la mirada per primera vegada, arrenca la música? Potser no cal arribar a aquests extrems, encara que de tant en tant, seria divertit!

La vida no és ben bé un musical, però sí que algunes vegades, té banda sonora. Sempre hi ha aquella cançó, aquella peça musical que, quan l’escoltem, ens fa viatjar directament a un moment viscut, a una persona concreta o a una relació. A mi em passa una cosa més, encara, i és que els meus llibres, les històries que escric, tenen sempre la seva banda sonora. Jo no suporto el silenci i quan escric sempre sona alguna música. Aquesta música és molt important, és decisiva, forma part de la història.

D’aquí a pocs mesos sortirà el meu segon llibre, en tinc tantes ganes! Hi ha molta gent que m’ha preguntat quan, exactament, i jo els dic: al maig. Me l’estimo tant, aquesta història, que gairebé compto els dies per poder-la compartir amb tots vosaltres. Però no ens avancem! De moment només m’agradaria posar-li la música que hi porta dintre, per anar fent boca. No es tracta de cap música actual, ja que la història transcorre durant els anys quaranta. 
En aquest país nostre, justament als anys quaranta no hi havia cap banda sonora, més aviat es va imposar el silenci, aquell que tot ho calla, fins i tot les paraules, la llengua, les idees, la vida. N’hi va haver que van marxar del silenci per enfrontar-se a un altre silenci, el de l’exili. França, Anglaterra, Alemanya, Estats Units... països sacsejats per la Guerra Mundial però amb unes ganes de viure i també, a ser possible, de divertir-se, que van fer d’aquella una època única. Perquè n’hi va haver molts que la guerra, la d’aquí o la de més enllà, els va agafar joves. Joves! I aquells anys, ells ho sabien, ningú els retornaria. 

VEUS FEMENINES

La filla d’una cantant de gospel i fillola d’Aretha Franklin, havia d’assistir a una festa prèvia als Grammy. Un premi que ella havia guanyat sis vegades. Es trobava en un hotel de Berverly Hills, prenent un bany a la seva habitació. Va morir qui sap com; va morir sola. La veu que ens va acompanyar a molts quan érem molt joves i descobríem la música. No són tant les cançons, ni la trajectòria musical, sinó la veu. Aquella veu de mil matisos que pràcticament no necessitava de cap instrument per emocionar. I sinó, recordem els primers minuts de la seva cançó més coneguda “I will always love you”.

Una vida, la de Whitney Houston, que veritablement no he seguit gaire de prop. Sembla que era plena d’abusos, excessos i un seguit de fets d’aquells que tant agraden a alguns mitjans rosa i que, sovint, desvien l’atenció d’allò que de veritat compta: la seva veu. Em ve al cap, de seguida, una altra veu que ha marxat en terribles circumstàncies fa ben poc: Amy Winehouse. Diuen que ho podia cantar tot.

            Hi ha veus femenines molt potents. A mi m’encanta escoltar-les. Moltes d’elles m’inspiren especialment. Cadascuna té el seu estil de música: unes fan soul, les altres fan jazz, rythm & blues, country, pop, rock... Penso en Ella Fitzgerald, Aretha Franklin, Barbra Streisand, Dione Warwick, Diana Krall, Norah Jones...

             També hi ha noves veus femenines que no et deixen indiferent, –algunes ja no tan noves, però molt actuals–, com ara Adele, Taylor Swift, Rihanna, Beyoncé, Lady Gaga...

            Escric de pressa i no penso gaire; me’n deixo moltes, moltíssimes!

            Per què no m’ajudeu a fer una llista? Quines afegiríeu?