BANDES SONORES

Moltes vegades hem comentat en família que la vida o, més ben dit, cada moment de la vida, podria tenir una banda sonora. Sabeu aquelles pel·lícules antigues en les quals, de cop i volta, en l’instant en què el personatge diu una frase clau o la parella es sosté la mirada per primera vegada, arrenca la música? Potser no cal arribar a aquests extrems, encara que de tant en tant, seria divertit!

La vida no és ben bé un musical, però sí que algunes vegades, té banda sonora. Sempre hi ha aquella cançó, aquella peça musical que, quan l’escoltem, ens fa viatjar directament a un moment viscut, a una persona concreta o a una relació. A mi em passa una cosa més, encara, i és que els meus llibres, les històries que escric, tenen sempre la seva banda sonora. Jo no suporto el silenci i quan escric sempre sona alguna música. Aquesta música és molt important, és decisiva, forma part de la història.

D’aquí a pocs mesos sortirà el meu segon llibre, en tinc tantes ganes! Hi ha molta gent que m’ha preguntat quan, exactament, i jo els dic: al maig. Me l’estimo tant, aquesta història, que gairebé compto els dies per poder-la compartir amb tots vosaltres. Però no ens avancem! De moment només m’agradaria posar-li la música que hi porta dintre, per anar fent boca. No es tracta de cap música actual, ja que la història transcorre durant els anys quaranta. 
En aquest país nostre, justament als anys quaranta no hi havia cap banda sonora, més aviat es va imposar el silenci, aquell que tot ho calla, fins i tot les paraules, la llengua, les idees, la vida. N’hi va haver que van marxar del silenci per enfrontar-se a un altre silenci, el de l’exili. França, Anglaterra, Alemanya, Estats Units... països sacsejats per la Guerra Mundial però amb unes ganes de viure i també, a ser possible, de divertir-se, que van fer d’aquella una època única. Perquè n’hi va haver molts que la guerra, la d’aquí o la de més enllà, els va agafar joves. Joves! I aquells anys, ells ho sabien, ningú els retornaria.