dilluns, 28 de gener del 2013

L'ANY DEL POETA


Dimecres passat vaig assistir a l’acte d’obertura de l’Any Espriu que es feia al Palau de la Música. No cal dir que, només pel fet d’haver escollit un marc com aquest per a donar el tret de sortida, l’any ja promet. El Palau de la Música és un autèntic plaer per a tots els sentits! Escoltar a Espriu en veu de Sílvia Pérez-Cruz, acompanyada a la guitarra pel gran Toti Soler, i alhora observar amb detall els vitralls, frisos, escultures i mosaics que configuren l’obra d’art que va resultar de les ments i les mans dels nostres rebesavis, –homes i dones de gust exquisit, no cal dir-ho–, és absolutament emocionant. I els nostres actors, com en Boixaderas, l’Arquillué, en Pou i molts més destil·lant talent i bona dicció per als versos del nostre gran poeta. Un poeta del qual la gran notícia és que es faran noves edicions de la seva obra, i que tot un seguit d’actes durant aquest any ens el faran conèixer més i millor.


A mi m’agrada sempre pensar en l’home que hi ha al darrere d’un talent com el seu. És d’aquesta manera que em sento que m’hi apropo més, que l’escolto o el llegeixo d’una manera més íntima.
            Expliquen que Salvador Espriu va tenir una infància molt feliç en aquell Arenys de Mar dels anys 10 i 20. Diuen que era un personatge d’una gran timidesa i introversió, alhora que li agradava profundament la conversa. Tenia un fi sentit de la ironia, que utilitzava sovint amb lucidesa. Als nou anys va patir una malaltia per la qual va haver de fer llit durant tres anys, de manera intermitent, i jo m’ imagino un nen d’aquesta edat i el càstig que deu suposar un fet com aquest. El nen Salvador devia llegir molt, durant aquells tres anys, i potser el “belluguet” que deien que era, va donar pas a un Salvador més reflexiu, amb una vida interior més rica que la resta dels seus companys. Sobre el plaer de llegir, anys més tard, ell mateix ho justificava amb aquella ironia que li era característica: “Jo era molt xerraire però no em deixaven parlar; i vaig llegir molt, perquè com que no podia parlar, bé havia de fer alguna cosa...”.


Quan va arribar a la universitat, sembla que era dels estudiants més llegits, és clar, i allà hi va trobar un ambient molt estimulant. Eren els anys de la República, els anys del tot és possible, del construir un món millor basat en les persones i el en seu poder de realització. Anys feliços en què l’Espriu llegia contes als seus companys en la intimitat d’una aula petita.
            L’esclat de la guerra va esguerrar moltes coses, si no la pròpia vida, de molts d’aquells joves esperançats en un futur que no va acabar d’arribar. Durant els anys foscos del franquisme, l’Espriu va alçar la seva pròpia arma, la poesia, per a rebel·lar-se per dintre i per fora de tot allò que no comprenia, que no acceptava, que no tolerava. Arma i refugi, la seva poesia, totes dues coses alhora.


I quan a l’autor reconegut se li va preguntar si es considerava un poeta, el Salvador de sempre, aquell home que intueixo més aviat tímid, més aviat solitari malgrat el gust per la conversa i el reconeixement del públic, va respondre:
“Poeta, em fa una mica de vergonya que me’n diguin, perquè no sé si ho sóc. Que he escrit ratlles curtes és evident; ara, que aquestes ratlles curtes portin ni un bri de poesia... això ho dirà el futur, suposant que n’hi hagi”.

2013, un any per celebrar el naixement de l’autor de “La pell de brau”, d’ “El caminant i el mur”, de “Cementiri de Sinera” i tants altres reculls de poemes, a més a més de novel·les, narracions, obres dramàtiques... Un tot que diuen que cal llegir del principi al final, per ordre cronològic, per entendre’l en tot el seu abast, però que jo he llegit i llegeixo –perquè m’agrada més així–, de manera aleatòria, anàrquica, capriciosa. I tot i així, cada lectura t’arriba, et colpeix i, en molts casos, et sorprèn de tanta actualitat com conté.


dilluns, 21 de gener del 2013

Els miserables, una història


Hi ha mil maneres d’explicar una història, com hi ha mil maneres de posar-la en escena o de mostrar-la a través d’una càmera. Cada un d’aquests mitjans, –la literatura, el teatre, el cinema–, té les seves particularitats, els seus punts forts i les seves febleses: així com la literatura ens permet aprofundir en la psicologia d’un personatge –podem introduir-nos en els seus pensaments més íntims; podem experimentar el seu dolor, els seus temors, els seus anhels–, el cinema ens mostra el rostre, un rostre que de vegades –si la interpretació és prou bona– parla per si mateix a través d’un sol gest, d’una mirada, d’una simple aixecada de celles, d’una subtil expressió en els llavis, gairebé sense necessitat de paraules. Al seu torn, el teatre juga fort a través de la gestualitat corporal: una postura determinada, una arronsada d’espatlles, un caminar peculiar, un gir inesperat, un cos encongit pel dolor... ens arriba com una estaca i ens fa veure què sent, com és o qui vol ser aquell personatge.


‘Els miserables’ és una obra de Victor Hugo que ha traspassat, com tantes altres, les fronteres d’un mitjà –el literari–, per expressar-se en d’altres –el teatral, el musical, el cinematogràfic–.
            Ja fa molts anys que vaig tenir l’immens privilegi d’assistir al musical que es representa al teatre de Londres, i dic privilegi perquè d’allà en vaig sortir fortament impressionada. No només va ser la música, no només va ser la història o els seus personatges; quan vaig sortir aquell dia del teatre de Londres vaig tenir la sensació d’haver anat a veure una sèrie de grans obres pictòriques exposades, per temps, a dalt l’escenari. M’explico: cada acte era tancat amb una composició dels actors que configuraven un tot semblant a un gran quadre, per exemple, ‘La llibertat guiant al poble’, de Delacroix. El moment escènic quedava resumit en aquelles meravelloses composicions i això va fer que l’obra traspassés fronteres.


Després d’aquesta experiència de fa anys, fa uns dies em vaig aventurar a anar al cinema, cohibida per allò de les promocions exagerades que t’expliquen que una pel·lícula és important abans que tu ho hagis pogut decidir. Dues hores i mitja de pel·lícula per veure un seguit d’actors coneguts –aquest cop amb l’afegit d’aparèixer cantant– en l’adaptació d’una obra que ja havia vist i experimentat al teatre. El resultat, sorprenent: coincideixo amb les crítiques més entusiastes! El film de Tom Hooper no només em va agradar sinó que, en determinades escenes, –com la que Anne Hathaway interpreta, un cop prostituïda, per parlar d’aquella vida que un dia havia somniat– les vaig trobar sublims. Em va emocionar, aquesta és la veritat. I el més extraordinari és que em va emocionar de manera diferent a l’obra de teatre, tot i ser la mateixa història, i de manera diferent a com ho fa la lectura del llibre.

Jean Valjean, el guàrdia Javert, la malaurada Fantine, Cosette i el seu estimat Marius, els malèvols Monsieur i Madame Thénardier i els nens, tots ells, personatges nascuts en la ment d’un autor com Victor Hugo, han adquirit diferents fesomies i matisos en funció del mitjà que ens els ha mostrat. I a mi, després de passar pel teatre i posteriorment pel cinema, només em queda un desig: retornar a l’obra original i gaudir-la com si fos nova. Ve de gust llegir Victor Hugo.


dilluns, 14 de gener del 2013

UN BRINDIS PER L'ANNITA!


Aquesta frase no és meva, sinó que és exactament el que proposava el Teatre Lliure, aquest cap de setmana, quan la sobtada mort de la gran actriu de teatre Anna Lizaran ens deixava a tots sense respiració.
            No vaig tenir el plaer de conèixer-la personalment, però diuen que era una dona formidable, un d’aquells éssers que rere l’aparença d’immensa fortalesa, de “bèstia teatral”, hi havia una ànima profundament sensible, tendra, propera. M’ha cridat l’atenció el fet que diversos actors i directors que la van tractar hagin expressat, en aquests darrers dies, com trobaran a faltar les seves abraçades. Això diu molt, perquè devien ser d’aquelles que et reconforten, d’aquelles que només algunes persones saben fer.


Vaig tenir el plaer de conèixer-la dalt d’escena, on ha interpretat personatges tan extraordinaris com l’Anna d’ ’Un matrimoni de Boston’ –fent parella amb la també magnífica Emma Vilarasau; o Madame Kampf a ‘El ball’ –una adaptació de la meva autora admirada Irène Némirovsky; o la brutal i salvatge Violet a ‘Agost’. També l’he vista al cinema, però és ben clar que el teatre era el seu mitjà per excel·lència, per tot allò que ella et transmetia des que el teló s’aixecava, aquella veu sonora i profunda que arribava amb força fins al racó més fosc i amagat del teatre, aquella presència devoradora, que es menjava a qualsevol, aquella rialla que t’inundava o aquell crit des de les entranyes que t’encongia el cor petit, petit... La seva darrera obra havia de ser “La Bête”, i el seu darrer personatge un comediant delirant, egòlatra, descarat, manipulador, ple de contradiccions que segur que hauria brodat a la perfecció –diuen que ho va fer als assajos– perquè ella ho podia fer tot i més. Jordi Bosch la va substituir i val a dir que ho ha fet prou bé, extraordinàriament bé, diria jo. Però tots esperàvem que en un moment o altre la gran Lizaran es pogués reincorporar i ens pogués delectar també amb la seva pròpia interpretació del personatge.




La seva darrera obra, doncs, no va ser aquesta, sinó “Agost”, on interpretava la Violet Weston, un personatge que no només va clavar sinó que els que vam tenir el privilegi de veure no l’oblidarem mai més. Si fins llavors la Lizaran ja ens semblava una de les millors actrius amb què compta el teatre català actual, després d’aquella interpretació magistral, –que a totes les escoles de teatre haurien de fer veure una i altra vegada per saber fins on pot arribar aquest meravellós ofici–, molts vam saber que a casa nostra hi teníem una veritable “bèstia”.


És per això que, sense conèixer-la personalment, sento un buit al cor, perquè és com si hagués marxat una part important de nosaltres, del que som, de la nostra cultura, del nostre estimat país, de la pròpia existència. Però els del Lliure, que saben com era per dintre i per fora la gran dama del teatre, ens proposen un brindis, un seguir treballant, un continuar aixecant el teló cada dia com ella mateixa hauria demanat.



dilluns, 7 de gener del 2013

DESCOBRINT EN SAVALL


Aquestes vacances de Nadal he tingut el millor dels regals: temps.
Temps que he aprofitat en bona part per a llegir, llegir i llegir. Quin plaer! Quin luxe!


A més a més de llibres, he devorat moltíssims articles de suplements culturals que tenia pendents i, entre ells, una descoberta: a meitat de desembre la periodista Valèria Gaillard li feia una entrevista al compositor i violagambista Jordi Savall per al Cultura de l’Avui. Qui no coneix Savall? Tots hem pogut gaudir de la seva música en un moment o altre, però jo ho he fet sense conèixer, sense saber ben bé la persona que hi havia al darrera. Per això m’agrada llegir les entrevistes als artistes de totes les disciplines, perquè ens acosten a la persona més enllà del music, del pintor, de l’escultor, de l’escriptor, del compositor... ens permeten una mirada de més a prop que ens fa entendre coses, aspectes del seu art que si bé no sabem valorar tècnicament, sí que ens desperten els més diversos sentiments, com un mosaic de colors que dóna nova vida i sentit a allò que ja hem vist o escoltat.

Visito la web d’en Savall i m’expliquen que fa més de trenta anys que dóna a conèixer al món meravelles musicals abandonades en la foscor de la indiferència. M’agrada aquesta expressió, em fa pensar. A l’entrevista de la Gaillard, Savall deia que “sovint els pobles que han sofert persecució i circumstàncies històriques molt adverses fan les músiques més boniques”. I segur que té raó, perquè la música jo l’entenc com qualsevol art: sentiment en estat pur que necessita aflorar a la superfície a través d’una veu, d’un instrument, d’una paraula o una pinzellada. En Jordi Savall fa més de trenta anys que investiga, llegeix i interpreta aquestes meravelles musicals que rescata d’algun racó oblidat. I ho fa com a director o amb la seva viola de gamba. Un instrument poc conegut per a nosaltres però del qual els experts de tots els temps n’han parlat sovint. D’aquest instrument s’ha dit que imita la veu humana amb totes les seves modulacions, podent expressar així sentiments tant intrínsecs com l’alegria, la tristesa i, segurament l’angoixa, la por, la passió, la feblesa, la joia i el plor.


La Gaillard li pregunta, en un moment de l’entrevista: “Perquè un home com vostè, en què creu?”, al qual el músic respon: “El que fem té un sentit si aconseguim que perduri en el temps. És important ser conscients que tot el que fem té unes conseqüències: la manera com tractes una persona, un arbre, la manera de menjar i comportar-se, tot plegat afecta la vida sencera. Vivim en un món que és el resultat de com l’hem tractat”. I a mi aquesta afirmació em fa pensar molt. Molt! Perquè d’alguna manera la resposta del violagambista català defineix una cosa tan bàsica que sorprèn de tanta veritat que conté. Segurament, tanta veritat com destil·la la seva música. Gràcies, senyor Savall.