Aquesta frase no és meva, sinó que és exactament el que
proposava el Teatre Lliure, aquest cap de setmana, quan la sobtada mort de la
gran actriu de teatre Anna Lizaran ens deixava a tots sense respiració.
No vaig
tenir el plaer de conèixer-la personalment, però diuen que era una dona
formidable, un d’aquells éssers que rere l’aparença d’immensa fortalesa, de “bèstia
teatral”, hi havia una ànima profundament sensible, tendra, propera. M’ha
cridat l’atenció el fet que diversos actors i directors que la van tractar
hagin expressat, en aquests darrers dies, com trobaran a faltar les seves
abraçades. Això diu molt, perquè devien ser d’aquelles que et reconforten, d’aquelles
que només algunes persones saben fer.
Vaig tenir el plaer de conèixer-la dalt d’escena, on ha
interpretat personatges tan extraordinaris com l’Anna d’ ’Un matrimoni de Boston’
–fent parella amb la també magnífica Emma Vilarasau; o Madame Kampf a ‘El ball’
–una adaptació de la meva autora admirada Irène Némirovsky; o la brutal i salvatge
Violet a ‘Agost’. També l’he vista al cinema, però és ben clar que el teatre
era el seu mitjà per excel·lència, per tot allò que ella et transmetia des que
el teló s’aixecava, aquella veu sonora i profunda que arribava amb força fins
al racó més fosc i amagat del teatre, aquella presència devoradora, que es
menjava a qualsevol, aquella rialla que t’inundava o aquell crit des de les
entranyes que t’encongia el cor petit, petit... La seva darrera obra havia de
ser “La Bête”, i el seu darrer personatge un comediant delirant, egòlatra,
descarat, manipulador, ple de contradiccions que segur que hauria brodat a la
perfecció –diuen que ho va fer als assajos– perquè ella ho podia fer tot i
més. Jordi Bosch la va substituir i val a dir que ho ha fet prou bé, extraordinàriament
bé, diria jo. Però tots esperàvem que en un moment o altre la gran Lizaran es
pogués reincorporar i ens pogués delectar també amb la seva pròpia
interpretació del personatge.
La seva darrera obra, doncs, no va ser aquesta, sinó “Agost”,
on interpretava la Violet Weston, un personatge que no només va clavar sinó que
els que vam tenir el privilegi de veure no l’oblidarem mai més. Si fins llavors
la Lizaran ja ens semblava una de les millors actrius amb què compta el teatre
català actual, després d’aquella interpretació magistral, –que a totes les
escoles de teatre haurien de fer veure una i altra vegada per saber fins on pot
arribar aquest meravellós ofici–, molts vam saber que a casa nostra hi teníem
una veritable “bèstia”.
És per això
que, sense conèixer-la personalment, sento un buit al cor, perquè és com si
hagués marxat una part important de nosaltres, del que som, de la nostra
cultura, del nostre estimat país, de la pròpia existència.
