Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anna Lizaran. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anna Lizaran. Mostrar tots els missatges

dilluns, 14 de gener del 2013

UN BRINDIS PER L'ANNITA!


Aquesta frase no és meva, sinó que és exactament el que proposava el Teatre Lliure, aquest cap de setmana, quan la sobtada mort de la gran actriu de teatre Anna Lizaran ens deixava a tots sense respiració.
            No vaig tenir el plaer de conèixer-la personalment, però diuen que era una dona formidable, un d’aquells éssers que rere l’aparença d’immensa fortalesa, de “bèstia teatral”, hi havia una ànima profundament sensible, tendra, propera. M’ha cridat l’atenció el fet que diversos actors i directors que la van tractar hagin expressat, en aquests darrers dies, com trobaran a faltar les seves abraçades. Això diu molt, perquè devien ser d’aquelles que et reconforten, d’aquelles que només algunes persones saben fer.


Vaig tenir el plaer de conèixer-la dalt d’escena, on ha interpretat personatges tan extraordinaris com l’Anna d’ ’Un matrimoni de Boston’ –fent parella amb la també magnífica Emma Vilarasau; o Madame Kampf a ‘El ball’ –una adaptació de la meva autora admirada Irène Némirovsky; o la brutal i salvatge Violet a ‘Agost’. També l’he vista al cinema, però és ben clar que el teatre era el seu mitjà per excel·lència, per tot allò que ella et transmetia des que el teló s’aixecava, aquella veu sonora i profunda que arribava amb força fins al racó més fosc i amagat del teatre, aquella presència devoradora, que es menjava a qualsevol, aquella rialla que t’inundava o aquell crit des de les entranyes que t’encongia el cor petit, petit... La seva darrera obra havia de ser “La Bête”, i el seu darrer personatge un comediant delirant, egòlatra, descarat, manipulador, ple de contradiccions que segur que hauria brodat a la perfecció –diuen que ho va fer als assajos– perquè ella ho podia fer tot i més. Jordi Bosch la va substituir i val a dir que ho ha fet prou bé, extraordinàriament bé, diria jo. Però tots esperàvem que en un moment o altre la gran Lizaran es pogués reincorporar i ens pogués delectar també amb la seva pròpia interpretació del personatge.




La seva darrera obra, doncs, no va ser aquesta, sinó “Agost”, on interpretava la Violet Weston, un personatge que no només va clavar sinó que els que vam tenir el privilegi de veure no l’oblidarem mai més. Si fins llavors la Lizaran ja ens semblava una de les millors actrius amb què compta el teatre català actual, després d’aquella interpretació magistral, –que a totes les escoles de teatre haurien de fer veure una i altra vegada per saber fins on pot arribar aquest meravellós ofici–, molts vam saber que a casa nostra hi teníem una veritable “bèstia”.


És per això que, sense conèixer-la personalment, sento un buit al cor, perquè és com si hagués marxat una part important de nosaltres, del que som, de la nostra cultura, del nostre estimat país, de la pròpia existència. Però els del Lliure, que saben com era per dintre i per fora la gran dama del teatre, ens proposen un brindis, un seguir treballant, un continuar aixecant el teló cada dia com ella mateixa hauria demanat.



dimecres, 2 de maig del 2012

El drama i la comèdia sovint es donen la mà


Passa a la vida i passa a l’escenari: el drama i la comèdia sovint es donen la mà. L’exemple més actual damunt l’escenari el trobem a “Agost”, l’obra imprescindible de Tracy Letts estrenada al TNC per segona temporada consecutiva. I sembla que les entrades es segueixen venent com xurros! Hi ha gent que, fins i tot, repeteix. I a mi, que no m’estranya gens...

  

El primer que veiem quan s’aixeca el teló és un paisatge propi de les planures d’Oklahoma, molt simple, molt resumit, però suficient per transportar-nos a la soledat d’aquells indrets on hi ha famílies que viuen en cases grans i de vegades massa buides d’ànimes, de companyia, d’afecte.
La família americana, ben diferent de la mediterrània, almenys fins fa poc. Un mateix mot que abasta tantes coses –sentiments indesxifrables i de vegades, fins i tot, incomprensibles que parlen de lligams sanguinis, de fidelitats, d’arrels, de clan–, un mateix mot per definir dues maneres d’entendre’l, almenys fins fa poc.


A “Agost” veiem un retrat familiar determinat: una mare dèspota que estima des de l’odi, des de la foscor, si és que estima. Un marit que fuig d’aquest món. Unes filles que viuen els seus propis inferns, o pors, o anhels, sense gosar gairebé expressar-los a la mare perquè aquesta no en faci mal ús, no les exprimeixi, no se les mengi. Uns homes que no tenen un paper per si mateixos sinó que complementen aquestes dones d’aquesta família d’Oklahoma que aquí, al TNC, viuen en una casa de tres pisos espectacularment ben feta i que criden, i que ploren, i que treuen les entranyes per la boca per esgarrapar una mica de vida i menys de mort. Unes dones que al TNC tenen noms i cognoms que tots coneixem: Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Rosa Renom, Maife Gil, Montse German... potents, unes autèntiques bèsties, sobretot les dues primeres. Els homes, com Francesc Lucchetti, Jordi Banacolocha o Abel Folk també són dignes de menció.

Les planures d’Oklahoma em recorden la soledat que sentia, també, la Meryl Streep a “Els ponts de Madison County”, aquella pel·lícula del cada-vegada-més-gran director de cinema Clint Eastwood. Cal repassar-la, de veritat, i hi trobarem la veritat despullada d’una dona que se sent sola o que simplement fa temps que s’ha oblidat de com era o com volia ser.


La família americana que només es veu uns cops a l’any, que potser no es coneixen gaire perquè no conviuen, perquè els fills maduren i es fan persones lluny de casa. Als mediterranis, en canvi, ens agrada omplir-nos la boca amb aquest mot que per a nosaltres vol dir “unió”, “viure tots plegats”, “compartir taula dia sí i dia també”, “tocar-nos”, “sentir-nos ben a prop”. Jo sóc d’aquestes que no pot viure gaire lluny dels meus, i quan dic meus, vull dir la família sencera i també alguns amics. Digue’m fleuma, però m’enyoro. Em pregunto, tanmateix, si els succeirà el mateix als nostres fills: no hi ha feina, no hi ha oportunitats, i molts estudien pensant en altres països... em pregunto si quan sigui gran tindré fills, i néts, i nebots repartits per tot el planeta, com passa a les famílies americanes i angleses i alemanyes i sueques i... des de fa tant temps. Espero que no, digue’m fleuma, però m’agrada pensar que els tindré a tots i totes ben a propet.