UN BRINDIS PER L'ANNITA!

Aquesta frase no és meva, sinó que és exactament el que proposava el Teatre Lliure, aquest cap de setmana, quan la sobtada mort de la gran actriu de teatre Anna Lizaran ens deixava a tots sense respiració.

            No vaig tenir el plaer de conèixer-la personalment, però diuen que era una dona formidable, un d’aquells éssers que rere l’aparença d’immensa fortalesa, de “bèstia teatral”, hi havia una ànima profundament sensible, tendra, propera. M’ha cridat l’atenció el fet que diversos actors i directors que la van tractar hagin expressat, en aquests darrers dies, com trobaran a faltar les seves abraçades. Això diu molt, perquè devien ser d’aquelles que et reconforten, d’aquelles que només algunes persones saben fer.

Vaig tenir el plaer de conèixer-la dalt d’escena, on ha interpretat personatges tan extraordinaris com l’Anna d’ ’Un matrimoni de Boston’ –fent parella amb la també magnífica Emma Vilarasau; o Madame Kampf a ‘El ball’ –una adaptació de la meva autora admirada Irène Némirovsky; o la brutal i salvatge Violet a ‘Agost’. També l’he vista al cinema, però és ben clar que el teatre era el seu mitjà per excel·lència, per tot allò que ella et transmetia des que el teló s’aixecava, aquella veu sonora i profunda que arribava amb força fins al racó més fosc i amagat del teatre, aquella presència devoradora, que es menjava a qualsevol, aquella rialla que t’inundava o aquell crit des de les entranyes que t’encongia el cor petit, petit... La seva darrera obra havia de ser “La Bête”, i el seu darrer personatge un comediant delirant, egòlatra, descarat, manipulador, ple de contradiccions que segur que hauria brodat a la perfecció –diuen que ho va fer als assajos– perquè ella ho podia fer tot i més. Jordi Bosch la va substituir i val a dir que ho ha fet prou bé, extraordinàriament bé, diria jo. Però tots esperàvem que en un moment o altre la gran Lizaran es pogués reincorporar i ens pogués delectar també amb la seva pròpia interpretació del personatge.

La seva darrera obra, doncs, no va ser aquesta, sinó “Agost”, on interpretava la Violet Weston, un personatge que no només va clavar sinó que els que vam tenir el privilegi de veure no l’oblidarem mai més. Si fins llavors la Lizaran ja ens semblava una de les millors actrius amb què compta el teatre català actual, després d’aquella interpretació magistral, –que a totes les escoles de teatre haurien de fer veure una i altra vegada per saber fins on pot arribar aquest meravellós ofici–, molts vam saber que a casa nostra hi teníem una veritable “bèstia”.

És per això que, sense conèixer-la personalment, sento un buit al cor, perquè és com si hagués marxat una part important de nosaltres, del que som, de la nostra cultura, del nostre estimat país, de la pròpia existència. Però els del Lliure, que saben com era per dintre i per fora la gran dama del teatre, ens proposen un brindis, un seguir treballant, un continuar aixecant el teló cada dia com ella mateixa hauria demanat.