Catalunya és un país amant de les seves tradicions i,
alhora, el seu tarannà obert al món el caracteritza des de l’inici dels temps.
L’ estimar-se a un mateix i als seus orígens no et fa necessàriament excloent a
l’hora de mirar més enllà i conèixer, compartir i absorbir tradicions dels
altres. És d’aquesta manera, jo penso, que ha arribat des de fa uns anys la
festa de Halloween a casa nostra.
Sembla que
molts la veuen renyida amb la nostra castanyada, sembla que t’has de decidir
entre el papa i la mama perquè no pots estimar tots dos. Doncs jo reivindico
totes dues festes i, a ser possible, un munt de festes més. M’agrada pensar que
el món és divers i que les persones es mouen de país en país, carregant a la
motxilla les seves pròpies tradicions i fent-les arribar més enllà de les seves
fronteres. O és que no ens va fer gràcia allò dels japonesos, quan van adoptar
el nostre Sant Jordi de tant bonic com el van trobar?
La tradició cristiana celebra el primer de novembre el Dia de
Tots Sants, dedicat a la memòria de tots els sants i a vetllar pels familiars
difunts. Sembla que ja a finals del segle XVIII i durant tots el XIX i XX, les
castanyeres apareixien cap a l’octubre esperant, sobretot, l'arribada a Tots
Sants. En aquest dia, no hi havia família que no anés a visitar els seus morts,
al cementiri. Les floristes de la Rambla feien l’agost aleshores,
venent corones i tota mena de rams que anaven a omplir i decorar la casa dels
morts. I el mateix succeïa per tota Catalunya. Havent honorat els difunts, la
família es reunia a casa per a passar el rosari, no sense abans comprar la
paperina de castanyes torrades –cal dir que moltes mestresses, però, les
torraven elles mateixes a casa– i els apreciats panellets. A Barcelona, es veu
que el Forn de Sant Jaume s’enduia el primer premi als millors panellets, que
podien ser de pinyons, de cafè, rosats... I així, tot passant la vigília del
Dia dels Difunts en família, es feia la castanyada ben regada amb vi
moscatell.
En els darrers temps ens hem avançat un dia, i ara la
castanyada la celebrem el 31 d’octubre, vigília de Tots Sants. Justament la nit
que en els països anglosaxons tenen costum de celebrar el Halloween. Sembla que
els seus orígens es remunten als celtes, que durant aquesta nit celebraven la
festivitat del seu déu dels morts, Samhain. Existia la creença que les ànimes
dels difunts visitaven aleshores les seves antigues llars. Halloween, que prové
de "‘All hallows’ Eve” en anglès antic, va ser exportat als Estats Units durant
el segle XIX de la mà, sobretot, dels irlandesos. D’aquesta manera, una
tradició ancestral viatjava més enllà de l’oceà i desembarcava en una nova
terra que no només la faria seva sinó que la ‘versionaria’. D’aquí sorgiran les
icones d’aquesta festa que tots coneixem, com les carabasses il·luminades, els
nens disfressats de fantasmes, bruixes, dimonis i vampirs, els esquelets, les
aranyes, les màscares terrorífiques i el maquillatge que amaga uns rostres –en
realitat angelicals– que demanen casa per casa “truc o tracte”, esperant i
sovint rebent, bosses plenes de dolços i caramels. El cinema de Hollywood ha contribuït
profundament a aquesta iconografia de la Festa del Terror que d’un temps ençà
ha tornat a creuar l’oceà per aparèixer en molts pobles i ciutats del nostre
país.
El català és per naturalesa
un ésser curiós, que viatja pel món, aprèn dels altres i torna a casa, més ric
que abans. I jo no renuncio a la castanyada, que ja celebrava amb avis i àvies,
però tampoc penso que li faci el salt si deixo entrar a casa meva alguna carabassa
i, com qui no vol la cosa, tinc preparades unes bosses de caramels.
Nosaltres fem Tango i veïem el mateix que dius tu. Podem apendre més coses sense perdre les nostres tradicions. Molt interesant la teva opinió y article, ho compartim !
ResponEliminaAndrea y Gustavo
A&G TANGO
Gràcies, Andrea i Gustavo. Tango! Vaig poder-lo gaudir en un viatge de fa un any a Buenos Aires. Quina terra més preciosa. I quantes connexions amb Catalunya, gràcies als nostres exiliats. L'intercanvi sempre ens enriqueix.
Elimina