ALLÒ DEL CONTACTE HUMÀ

“La mare de la Teresa tenia una parada de peix a la Boqueria”, explica l’autora inoblidable de ‘Mirall trencat’, Mercè Rodoreda. Son tan sols els orígens del seu personatge principal que durant la magnífica novel·la farà una escalada social que la portarà ben lluny de l’emblemàtic mercat de Barcelona. Una novel·la, per cert, que cal repassar de tant en tant perquè és d’una bellesa exquisida.

Divendres passat llegia un article que parlava sobre la gent que va al mercat a comprar. Resulta que la mitjana d’edat que hi acudeix és força elevada, per allò de que amb els més joves i no tan joves hi ha incompatibilitat horària i, per tant, aquest sector compra més aviat per internet o bé al súper o a l’hipermercat. Més fàcil, és clar. Però potser valdria la pena mirar de compatibilitzar-ho, això d’anar al mercat, qui no pugui cada setmana, doncs cada dues... o cada tres. Perquè l’anar a comprar és un acte de pura necessitat però no ens oblidéssim pas d’un altre acte igual d’important i necessari: el contacte humà.

                A plaça et diuen coses boniques com “reina”, guapa”, “carinyo”, a més a més de donar-te consells de cuina i, probablement, de la vida en general. Escalforeta humana, vaja. I qui pot dir que d’això ja no en necessita? Jo mateixa hauria d’aplicar-me altre cop la premissa: vés al mercat, reina. Perquè va haver-hi una època de la meva vida que hi anava molt. Concretament, en aquells anys, el meu mercat de proximitat era el de la Concepció i, fins i tot quan vaig anar a viure fora de Barcelona, em vaig veure obligada a anar-los a dir adéu i donar una certa explicació a algunes parades com la de fruita i verdures, la del peix, la xarcuteria o a la de les pollaires. Sobretot a les pollaires, que em deixaven un tamboret per asseure’m mentre esperava tanda, en aquell temps que estava a punt de ser mare i em cansava aviat d’estar dreta. I mentrestant anar xerrant, de coses.

Quan penso en aquests temples del menjar, de seguida em ve al cap el mercat per excel·lència de casa nostra: la Boqueria. Al segle XIII sembla que ja en tenim notícia de la seva existència, primer de tot, en forma de mercat ambulant. Si ens paréssim a pensar la quantitat d’avantpassats nostres que hi deuen haver anat... Només cal passar qualsevol dia de la setmana per la seva entrada de les Rambles i adonar-se que, com sempre, els turistes es sorprenen i es meravellen amb allò que nosaltres ja ni tan sols veiem. No hi ha res com un dissabte al matí a la Boqueria: tot un espectacle per als sentits, un veritable festival de colors i d’olors. I rere cada taulell, un personatge que ha fet història, generació rere generació. A mi m’agrada veure aquelles senyores que compren amb tan coneixement de causa, les mateixes que observen com el peixater buida les entranyes al peix que òbviament han escollit elles i, si ens hi acostem i fem una pregunta a l’atzar sobre com cuinar aquell peix, amb aquella candidesa nostra, doncs elles ens abocaran en un moment tot el seu coneixement, encara que mai-mai ens sortirà el peix com ella l’ha cuinat. I elles ho saben i ens somriuen amb benevolència.  I m’imagino la Teresa Goday, futura senyora Valldaura a ‘Mirall trencat’, amb el davantal i el peix a les mans, sense imaginar encara la vida que l’espera... El mercat és part de la nostra història, de la pròpia existència, una necessitat bàsica com menjar, caminar, respirar. Al mercat hi trobem gran diversitat de coses, però sobretot hi trobem allò que no val diners, o en val molts, segons com es miri: allò del contacte humà.