dimarts, 25 de juny del 2013

L'ANY SENSE ESTIU I LA GESTACIÓ DEL MONSTRE

Fa cosa d’un mes, els meteoròlegs d’un canal de la televisió francesa van pronosticar que aquest estiu que ja ha començat es caracteritzaria per unes temperatures baixes i unes pluges poc habituals d’aquesta estació. Resumint: que ens podríem trobar amb un fenomen que no es dóna des del 1816, i que va ser batejat amb el nom d’ “any sense estiu”.
En el cas d’aquell 1816, sembla que el motiu principal va ser l’erupció –un any abans– del mont Tambora, a l’actual Indonèsia, que va enviar a l’estratosfera milions de tones de cendra. Aquestes partícules infinites, van anar-se estenent de tal manera que en els mesos següents van arribar a cobrir bona part d’Europa, els Estats Units i Canadà, generant un cel temporal ple de boires i tons lluminosos irreals, agrisats en la seva majoria. Un cel temporal que va inspirar tota mena d’artistes, des de pintors com William Turner fins als poetes romàntics i novel·listes.


Aquell estiu del 1816, l’escriptora Mary W. Shelley va viatjar a Suïssa amb el seu company i futur espòs, el poeta romàntic Percy Shelley. Instal·lats a la vora d’un llac i compartint tardes i vespres amb el seu veí, Lord Byron, i amb Polidori, Mary Shelley va explicar, anys més tard, com va resultar d’humit i rigorós l’estiu. La pluja constant els va confinar a l’interior de casa, de vegades durant dies sencers, i tots ells van matar les hores llargues amb la conversa i la bona lectura, fins que Byron va proposar:
            –Que cadascú escrigui un relat de fantasmes!
            A la Mary li va costar uns dies trobar la història, perquè volia “una història que parlés a les pors misterioses de la nostra naturalesa i despertés un horror estremidor; una història que fes mirar al lector esporuguit al seu voltant, li gelés la sang i li accelerés els batecs del cor”.
            Així va néixer la seva abominable criatura, “Frankenstein o el modern Prometeu”, que quan vaig llegir per primera vegada durant la meva adolescència em va colpir de tal manera que mai més l’he oblidat. Potser sí que vaig sentir la por que descriu la pròpia Mary; potser sí que va ser terrible conèixer els fets que duu a terme aquest monstre espantosament lleig. Però no és aquest el sentiment que més recordo de Frankenstein, sinó més aviat la profunda tristesa que em va inspirar el personatge.


Una trista història sobre l’ambició d’un científic que depassa els límits entre la vida i la mort. Que com un modern Prometeu, desafia les lleis divines creant una criatura de la qual se’n penedeix massa tard. Una criatura que no pot ser feliç ni estimat per una espècie humana posada fermament en qüestió.
Una història, al cap i a la fi, de soledat, d’incomprensió, de maldat i de violència extrema.



Aproximant-nos a un altre “any sense estiu”, aquesta nit TV2 ens ofereix una pel·lícula que va guanyar uns quants Goya: en una combinació de fantasia i realitat, envoltada d’una boira espessa pròpia de les històries de fantasmes, “Remando al viento” ens transporta a la figura de Mary Wollstonecraft Shelley i els seus amics romàntics. No sabria dir si us la recomano o no, perquè fa massa anys que la vaig veure, però sí recordo que hi surt aquell estiu del 1816 i la gestació d’un monstre que, com confessa la pròpia Mary, té molts aspectes d’ella mateixa.

 

dilluns, 17 de juny del 2013

UN BERENAR A GINEBRA

Fa uns dies va arribar a les meves mans una pel·lícula presentada al Festival de Màlaga el passat mes d’abril. Una història que veurà la llum a casa nostra la propera tardor i de la qual ja n’havia sentit a parlar amb gran entusiasme. Es tracta de la darrera pel·lícula de Ventura Pons, un home de cine que, com el bon vi, va madurant d’allò més bé.

No sóc aquí per parlar de les seves pel·lícules anteriors, –algunes de les quals he vist i d’altres, ho haig de confessar, no he vist–; sóc aquí per sumar-me a aquelles poques veus, encara, que han tingut el privilegi –com jo– de veure la seva darrera pel·lícula sobre la nostra gran escriptora, sobre la Rodoreda, i afirmar que és magnífica, minuciosament documentada, exquisidament interpretada, meravellosament realitzada.



Com el seu títol indica, assistim a un berenar a Ginebra, a casa la Rodoreda, dos anys després que morís el gran amor de la seva vida, Armand Obiols. La Mercè ha preparat un berenar copiós –excessiu, si ens fixem amb la mirada dels seus convidats– per a en Castellet i la seva esposa, la Isabel, que passen uns dies a la ciutat suïssa.
            La tarda d’aquell 1973 avança mentre els dos convidats inciten la Mercè a parlar sobre la seva vida, la seva escriptura, les seves experiències al llarg d’una guerra, un exili, un amor, un desamor i una solitud, a estones, molt mal portada. La Mercè els obre el cor més enllà del previst i s’expressa amb una sinceritat i una proximitat que mai abans li havien vist.
            Rodoreda és interpretada per una Vicky Peña molt ben caracteritzada que, com tan sols una actriu amb molt d’ofici sabria fer, ens fa creure des del primer gest –fins i tot a aquells que sempre hem estimat la nostra escriptora, tendint així a idealitzar-la– que és ben bé ella, la Mercè.
            El seu parlar, una mirada que fuig cap al no-res, el seu traginar nerviós a la cuina, l’oferiment de més te, de més entrepans, de més... per guanyar temps en aquell berenar que es converteix en un reviure les parts més felices i més doloroses de la seva vida, ens hipnotitza de tal manera com si la llegíssim, com si fullegéssim novament la Plaça, el Mirall Trencat, Aloma...



Haurem d’esperar l’estació en què cauen les fulles dels arbres per poder gaudir tots plegats d’aquest meravellós testimoni literari i de vida que ens ofereix Ventura Pons. Mentrestant, no trobo res millor que la perspectiva de les vacances d’estiu per passejar-se per la biblioteca de casa o del barri, o acudir a les prestatgeries de la nostra llibreria preferida i escollir dos, tres, quatre títols de la Rodoreda per tornar-hi a fer boca. Si una cosa té, aquesta autora que tant m’estimo, és que cada vegada que hi torno em descobreix algun detall més que em fa somriure. Les seves novel·les són riques en matisos, com ho va ser la seva pròpia vida.




En els darrers anys la Rodoreda va tornar a Catalunya i, allunyant-se d’una Barcelona que ja no recordava com la seva, de tant grisa i sorollosa, mancada de jardins, va trobar el seu racó de món en un bell indret de les Gavarres. Envoltada d’arbres i flors, com a ella li agradava, amb el cant dels ocells i tots els sorolls que de dia i de nit emeten els habitants de la natura, la Rodoreda va viure els últims anys a Romanyà de la Selva. Si hi aneu a parar, si passegeu pels camins i boscos que allà s’hi troben, amb cases com les de la Mercè amagades entre l’espessa vegetació, hi podreu sentir alguna cosa d’ella, un alè que encara la fa viva, perquè a través del paisatge que un escriptor un dia va estimar, podem comprendre –no en dubteu– tot allò que va escriure.


dilluns, 10 de juny del 2013

UN BON PRINCIPI

“Jo tenia una plantació a l’Àfrica, al peu de la serra de Ngong. L’equador travessa aquestes terres altes un centenar llarg de quilòmetres més al nord, i la plantació queda a una altitud de més de vuit-cents metres. Durant el dia et semblava que eres molt enlaire, a prop del sol, però els matins i els capvespres eren límpids i reparadors, i les nits eren fredes”



Així comença la coneguda novel·la autobiogràfica “Memòries d’Àfrica”, on Karen Blixen –que firmava amb el pseudònim de Isak Dinesen–, ens endinsa en l’experiència africana que va transformar la seva vida, el seu pensament i la seva manera de veure el món.
            Des de la primera frase d’aquesta novel·la, el lector inicia un viatge sentimental cap a les terres llunyanes que, a través de la seva protagonista –una d’aquelles dones emprenedores i transgressores del masculí segle XIX i part del XX–, aviat se’ns farà tan proper com si hi haguéssim estat nosaltres mateixos.

De vegades, les primeres frases d’una narració esdevenen tan poderoses que ja no les oblidem mai més. Cada cop que les escoltem, que algú les torna a citar, que algú les llegeix en veu alta o simplement ens venen al cap, es produeix aquella màgia de fer-nos viatjar a la història novament, com si d’una vella melodia coneguda es tractés. Es crea una forta complicitat entre nosaltres i aquell seguit de paraules encadenades que configuren un record, un inici, una promesa d’una experiència lectora que vam tenir.


I succeeix que aquesta màgia innegable és aprofitada, sovint, a l’hora de fer la versió cinematogràfica d’aquestes novel·les. Perquè no hi ha opció més idònia que aquelles primeres frases que l’autor o autora van injectar en la nostra memòria.
            La veu de Meryl Streep era l’encarregada de pronunciar aquest meravellós inici quan “Memòries d’Àfrica” va ser portat a la pantalla –en una adaptació força lliure, això sí–, però no és l’únic cas: Alfred Hitchcock va escollir a Joan Fontaine per donar veu a les primeres paraules amb les quals arrencava “Rebeca”, el clàssic escrit per Daphne du Maurier el 1938.


I si busquem un tercer exemple, un de més actual, podem parlar de Stephen Daldry, aquest director que va portar al cinema la novel·la “Les hores” de Michael Cunningham, inspirada en la vida i l’obra de Virginia Woolf, –concretament en la seva “Mrs. Dalloway”–. La importància de la primera frase de la novel·la de l’escriptora britànica és cabdal:

“La senyora Dalloway va dir que ella mateixa compraria dels flors”.

Paraules que al cinema pronuncia una transformada Nicole Kidman, en el paper de Virginia Woolf; paraules que llegeix en veu alta Mrs. Brown, interpretada per Julianne Moore; i, finalment, paraules que exclama una Meryl Streep en el mateix paper de Clarissa Dalloway.



De vegades, un bon principi d’una novel·la, d’un conte, d’una narració, ens anuncia ja moltes coses; ens resumeix el mateix contingut de tota l’obra; ens encisa i ens atrapa de tal manera que només podem continuar llegint. El fenomen no s’acaba pas aquí, perquè un cop arribem al final del llibre, és probable que tornem a fullejar-ne el principi i, justament aleshores, ens adonanem que aquella frase ja no ens abandonarà mai més, perquè ha passat a formar part de nosaltres, com el principi de totes les coses bones que ens arriben a passar al llarg de la vida.

dilluns, 3 de juny del 2013

EXPERIÈNCIA ROMANA


Una de les coses que més m’agraden de Roma és que té la mida d’una ciutat que pots recórrer caminant.
            Veure com s’enfila el sol, un matí qualsevol, en el fòrum romà; passejar pels carrers empedrats, evitant les grans vies on els cotxes i les motos poden donar-te un bon ensurt –no hi ha res més trepidant que la conducció dels romans!–; asseure’s a migdia en qualsevol terrassa de qualsevol plaça –n’hi ha tantes!– i degustar una bona pasta, un vi de la regió, mentre veus passar la gent, mentre escoltes la musicalitat de l’idioma –perquè no només el parlen, sinó que el canten a cada frase–; endinsar-te a mitja tarda en un palazzo burgès reconvertit en galeria d’art o museu, com la magnífica Galleria Doria Pamphilj –a la mateixa via del Corso–.
            Museus a l’interior de grans villes o autèntics museus a l’aire lliure, un espectacle que ens remet a la nostra història i als propis orígens i que, tot passejant-nos-hi, ens fa adonar que l’home les ha passat de tots colors.


L’entramat de carrerons i petites places, amaguen sovint autèntiques joies arquitectòniques: fa molts anys vaig estudiar les esglésies barroques de Roma, –que constitueixen un motiu en si mateix per a una escapada a la ciutat–; a classe, les vam llistar, les vam estudiar una a una, en vam analitzar la seva estructura, en molts casos revolucionària en la seva època i finalment les vam visitar. No hi ha res com refugiar-se en l’interior d’algun d’aquests temples per comprendre el bon ofici d’arquitectes, escultors i pintors del millor barroc. I en l’indret menys pensat –de tant amagat com es troba–, dins aquella penombra fresca i silenciosa, ens pot sorprendre la presència d’un botó –de vegades cal posar-hi una moneda–. L’hem d’activar immediatament, perquè aleshores es farà la llum!, i descobrirem que teníem al davant nostre un autèntic Caravaggio o un “Extasi de Santa Teresa” del mateix Bernini.

 
  
Però Roma no només ens parla de temps molt antics, sinó també d’un segle XX que la va convertir en un dels principals platós cinematogràfics d’Europa. Escenes mítiques com la d’un Gregory Peck i una Audrey Hepburn conduint una vespa a la manera italiana a “Vacances a Roma”, o l’exuberant  Anita Ekberg banyant-se de nit a la Fontana di Trevi amb Marcello Mastroiani a “La Dolce Vita”, han estat part important de la història del setè art. També la Roma reconstruïda en els famosos estudis de Cinecittà per gravar escenes memorables de Ben Hur, Cleopatra o Quo Vadis. Infinitat de pel·lícules clàssiques del cinema, que només van ser el principi d’una Roma convertida en plató, perquè en l’actualitat la llista creix any rere any, acollint-hi directors de tot el món, gèneres de tota mena, actors i actrius de totes les espècies.



Ciutat de les arts, ciutat del cinema, reminiscència del vell imperi, epicentre de la dolce vita... un assortiment de gustos tan variat com els gelati que omplen de color cada racó i cada plaça de la vecchia Roma.