UN BERENAR A GINEBRA

Fa uns dies va arribar a les meves mans una pel·lícula presentada al Festival de Màlaga el passat mes d’abril. Una història que veurà la llum a casa nostra la propera tardor i de la qual ja n’havia sentit a parlar amb gran entusiasme. Es tracta de la darrera pel·lícula de Ventura Pons, un home de cine que, com el bon vi, va madurant d’allò més bé.

No sóc aquí per parlar de les seves pel·lícules anteriors, –algunes de les quals he vist i d’altres, ho haig de confessar, no he vist–; sóc aquí per sumar-me a aquelles poques veus, encara, que han tingut el privilegi –com jo– de veure la seva darrera pel·lícula sobre la nostra gran escriptora, sobre la Rodoreda, i afirmar que és magnífica, minuciosament documentada, exquisidament interpretada, meravellosament realitzada.

Com el seu títol indica, assistim a un berenar a Ginebra, a casa la Rodoreda, dos anys després que morís el gran amor de la seva vida, Armand Obiols. La Mercè ha preparat un berenar copiós –excessiu, si ens fixem amb la mirada dels seus convidats– per a en Castellet i la seva esposa, la Isabel, que passen uns dies a la ciutat suïssa.

            La tarda d’aquell 1973 avança mentre els dos convidats inciten la Mercè a parlar sobre la seva vida, la seva escriptura, les seves experiències al llarg d’una guerra, un exili, un amor, un desamor i una solitud, a estones, molt mal portada. La Mercè els obre el cor més enllà del previst i s’expressa amb una sinceritat i una proximitat que mai abans li havien vist.

            Rodoreda és interpretada per una Vicky Peña molt ben caracteritzada que, com tan sols una actriu amb molt d’ofici sabria fer, ens fa creure des del primer gest –fins i tot a aquells que sempre hem estimat la nostra escriptora, tendint així a idealitzar-la– que és ben bé ella, la Mercè.

            El seu parlar, una mirada que fuig cap al no-res, el seu traginar nerviós a la cuina, l’oferiment de més te, de més entrepans, de més... per guanyar temps en aquell berenar que es converteix en un reviure les parts més felices i més doloroses de la seva vida, ens hipnotitza de tal manera com si la llegíssim, com si fullegéssim novament la Plaça, el Mirall Trencat, Aloma...

Haurem d’esperar l’estació en què cauen les fulles dels arbres per poder gaudir tots plegats d’aquest meravellós testimoni literari i de vida que ens ofereix Ventura Pons. Mentrestant, no trobo res millor que la perspectiva de les vacances d’estiu per passejar-se per la biblioteca de casa o del barri, o acudir a les prestatgeries de la nostra llibreria preferida i escollir dos, tres, quatre títols de la Rodoreda per tornar-hi a fer boca. Si una cosa té, aquesta autora que tant m’estimo, és que cada vegada que hi torno em descobreix algun detall més que em fa somriure. Les seves novel·les són riques en matisos, com ho va ser la seva pròpia vida.

En els darrers anys la Rodoreda va tornar a Catalunya i, allunyant-se d’una Barcelona que ja no recordava com la seva, de tant grisa i sorollosa, mancada de jardins, va trobar el seu racó de món en un bell indret de les Gavarres. Envoltada d’arbres i flors, com a ella li agradava, amb el cant dels ocells i tots els sorolls que de dia i de nit emeten els habitants de la natura, la Rodoreda va viure els últims anys a Romanyà de la Selva. Si hi aneu a parar, si passegeu pels camins i boscos que allà s’hi troben, amb cases com les de la Mercè amagades entre l’espessa vegetació, hi podreu sentir alguna cosa d’ella, un alè que encara la fa viva, perquè a través del paisatge que un escriptor un dia va estimar, podem comprendre –no en dubteu– tot allò que va escriure.