“Jo tenia una plantació a l’Àfrica, al peu
de la serra de Ngong. L’equador travessa aquestes terres altes un centenar
llarg de quilòmetres més al nord, i la plantació queda a una altitud de més de
vuit-cents metres. Durant el dia et semblava que eres molt enlaire, a prop del
sol, però els matins i els capvespres eren límpids i reparadors, i les nits
eren fredes”
Així comença la coneguda
novel·la autobiogràfica “Memòries d’Àfrica”, on Karen Blixen –que firmava amb
el pseudònim de Isak Dinesen–, ens endinsa en l’experiència africana que va
transformar la seva vida, el seu pensament i la seva manera de veure el món.
Des de la primera frase d’aquesta novel·la, el lector
inicia un viatge sentimental cap a les terres llunyanes que, a través de la
seva protagonista –una d’aquelles dones emprenedores i transgressores del
masculí segle XIX i part del XX–, aviat se’ns farà tan proper com si hi haguéssim estat
nosaltres mateixos.
De vegades, les primeres frases
d’una narració esdevenen tan poderoses que ja no les oblidem mai més. Cada cop
que les escoltem, que algú les torna a citar, que algú les llegeix en veu alta
o simplement ens venen al cap, es produeix aquella màgia de fer-nos viatjar a
la història novament, com si d’una vella melodia coneguda es tractés. Es crea
una forta complicitat entre nosaltres i aquell seguit de paraules encadenades
que configuren un record, un inici, una promesa d’una experiència lectora que vam
tenir.
I succeeix que aquesta màgia
innegable és aprofitada, sovint, a l’hora de fer la versió cinematogràfica d’aquestes
novel·les. Perquè no hi ha opció més idònia que aquelles primeres frases que l’autor
o autora van injectar en la nostra memòria.
La veu de Meryl Streep era l’encarregada de pronunciar
aquest meravellós inici quan “Memòries d’Àfrica” va ser portat a la pantalla
–en una adaptació força lliure, això sí–, però no és l’únic cas: Alfred
Hitchcock va escollir a Joan Fontaine per donar veu a les primeres paraules amb
les quals arrencava “Rebeca”, el clàssic escrit per Daphne du Maurier el 1938.
I si busquem un tercer exemple,
un de més actual, podem parlar de Stephen Daldry, aquest director que va portar
al cinema la novel·la “Les hores” de Michael Cunningham, inspirada en la vida i
l’obra de Virginia Woolf, –concretament en la seva “Mrs. Dalloway”–. La importància
de la primera frase de la novel·la de l’escriptora britànica és cabdal:
“La senyora Dalloway va dir que ella
mateixa compraria dels flors”.
Paraules que al cinema pronuncia
una transformada Nicole Kidman, en el paper de Virginia Woolf; paraules que
llegeix en veu alta Mrs. Brown, interpretada per Julianne Moore; i, finalment, paraules
que exclama una Meryl Streep en el mateix paper de Clarissa Dalloway.
De vegades, un bon principi d’una
novel·la, d’un conte, d’una narració, ens anuncia ja moltes coses; ens resumeix
el mateix contingut de tota l’obra; ens encisa i ens atrapa de tal manera que
només podem continuar llegint. El fenomen no s’acaba pas aquí, perquè un cop
arribem al final del llibre, és probable que tornem a fullejar-ne el principi i,
justament aleshores, ens adonanem que aquella frase ja no ens abandonarà mai
més, perquè ha passat a formar part de nosaltres, com el principi de totes les
coses bones que ens arriben a passar al llarg de la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada