El drama i la comèdia sovint es donen la mà

Passa a la vida i passa a l’escenari: el drama i la comèdia sovint es donen la mà. L’exemple més actual damunt l’escenari el trobem a “Agost”, l’obra imprescindible de Tracy Letts estrenada al TNC per segona temporada consecutiva. I sembla que les entrades es segueixen venent com xurros! Hi ha gent que, fins i tot, repeteix. I a mi, que no m’estranya gens...

  

El primer que veiem quan s’aixeca el teló és un paisatge propi de les planures d’Oklahoma, molt simple, molt resumit, però suficient per transportar-nos a la soledat d’aquells indrets on hi ha famílies que viuen en cases grans i de vegades massa buides d’ànimes, de companyia, d’afecte.

La família americana, ben diferent de la mediterrània, almenys fins fa poc. Un mateix mot que abasta tantes coses –sentiments indesxifrables i de vegades, fins i tot, incomprensibles que parlen de lligams sanguinis, de fidelitats, d’arrels, de clan–, un mateix mot per definir dues maneres d’entendre’l, almenys fins fa poc.

A “Agost” veiem un retrat familiar determinat: una mare dèspota que estima des de l’odi, des de la foscor, si és que estima. Un marit que fuig d’aquest món. Unes filles que viuen els seus propis inferns, o pors, o anhels, sense gosar gairebé expressar-los a la mare perquè aquesta no en faci mal ús, no les exprimeixi, no se les mengi. Uns homes que no tenen un paper per si mateixos sinó que complementen aquestes dones d’aquesta família d’Oklahoma que aquí, al TNC, viuen en una casa de tres pisos espectacularment ben feta i que criden, i que ploren, i que treuen les entranyes per la boca per esgarrapar una mica de vida i menys de mort. Unes dones que al TNC tenen noms i cognoms que tots coneixem: Anna Lizaran, Emma Vilarasau, Rosa Renom, Maife Gil, Montse German... potents, unes autèntiques bèsties, sobretot les dues primeres. Els homes, com Francesc Lucchetti, Jordi Banacolocha o Abel Folk també són dignes de menció.

Les planures d’Oklahoma em recorden la soledat que sentia, també, la Meryl Streep a “Els ponts de Madison County”, aquella pel·lícula del cada-vegada-més-gran director de cinema Clint Eastwood. Cal repassar-la, de veritat, i hi trobarem la veritat despullada d’una dona que se sent sola o que simplement fa temps que s’ha oblidat de com era o com volia ser.

La família americana que només es veu uns cops a l’any, que potser no es coneixen gaire perquè no conviuen, perquè els fills maduren i es fan persones lluny de casa. Als mediterranis, en canvi, ens agrada omplir-nos la boca amb aquest mot que per a nosaltres vol dir “unió”, “viure tots plegats”, “compartir taula dia sí i dia també”, “tocar-nos”, “sentir-nos ben a prop”. Jo sóc d’aquestes que no pot viure gaire lluny dels meus, i quan dic meus, vull dir la família sencera i també alguns amics. Digue’m fleuma, però m’enyoro. Em pregunto, tanmateix, si els succeirà el mateix als nostres fills: no hi ha feina, no hi ha oportunitats, i molts estudien pensant en altres països... em pregunto si quan sigui gran tindré fills, i néts, i nebots repartits per tot el planeta, com passa a les famílies americanes i angleses i alemanyes i sueques i... des de fa tant temps. Espero que no, digue’m fleuma, però m’agrada pensar que els tindré a tots i totes ben a propet.