ALGUNS TEMES NO CADUQUEN

De tant en tant m’agrada tornar a mirar pel·lícules que, d’una manera o altra, m’han captivat. Algunes són molt antigues, en blanc i negre, d’aquelles que quan les poses a casa els fills et miren com una mena d’animal en espècie d’extinció. Però, curiosament, de vegades s’hi enganxen i us preguntareu: per què? Doncs no acostuma a ser pels efectes especials sinó més aviat pel guió.

Hi ha diàlegs, hi ha pel·lícules senceres, hi ha temes plantejats tan superbament que de vegades cal treure la pols a les grans històries i tornar-les a veure, amb crispetes incloses. N’hi ha una, de pel·lícula, a la qual hi retorno sovint perquè parla de tantes coses... parla de la infància, de l’amistat, dels estius i el temps per jugar, córrer i imaginar, parla de l’amor d’un pare i una filla, parla de RACISME, en aquest cas, del que van patir i encara pateixen els que tenen un color de pell diferent al blanc.

“Matar un rossinyol” és una novel·la escrita per l’autora nord-americana Harper Lee i no hi ha nen d’escola americana que no li facin llegir aquest llibre, pel que tinc entès. L’obra va ser premi Pulitzer al 1961 i a l’any següent va ser portada al cinema amb un Gregory Peck en el paper de l’Atticus, el pare de la Scoutt, la nena que assisteix a una gran lliçó de vida durant un estiu. Cal veure-la i gaudir dels seus diàlegs que, en temps de neofeixismes on les posicions es radicalitzen tant que n’hi ha que gosen etiquetar de “bons” a uns i “dolents” a d’altres en funció de la raça, el lloc de naixement o la llengua que parlen, com si tot es pogués resumir i classificar així!

Una vegada, un energumen amb molts calers i bona posició social li va preguntar al meu pare, buscant –ai... innocent!– possibles complicitats: “No li faria por que la seva filla s’enamorés d’un noi negre?”, al qual el meu pare va respondre-li: “Doncs no. De fet, el que veritablement em faria pànic és que s’enamorés d’un racista”.

Ara, jo sóc mare: miro “Matar un rossinyol” i veig que encara hi ha gent que sembla del Ku Klux Klan; escolto les notícies i observo com la crisi i el malestar fan pujar els partits neofeixistes; assisteixo cada dia a comentaris racistes, xenòfobs i intolerants. I em plantejo que, si m’arriba el moment en què un energumen em fa una pregunta com la que li van fer al meu pare, només espero tenir la mateixa lucidesa en donar la resposta.