L'ANY DEL POETA

Dimecres passat vaig assistir a l’acte d’obertura de l’Any Espriu que es feia al Palau de la Música. No cal dir que, només pel fet d’haver escollit un marc com aquest per a donar el tret de sortida, l’any ja promet. El Palau de la Música és un autèntic plaer per a tots els sentits! Escoltar a Espriu en veu de Sílvia Pérez-Cruz, acompanyada a la guitarra pel gran Toti Soler, i alhora observar amb detall els vitralls, frisos, escultures i mosaics que configuren l’obra d’art que va resultar de les ments i les mans dels nostres rebesavis, –homes i dones de gust exquisit, no cal dir-ho–, és absolutament emocionant. I els nostres actors, com en Boixaderas, l’Arquillué, en Pou i molts més destil·lant talent i bona dicció per als versos del nostre gran poeta. Un poeta del qual la gran notícia és que es faran noves edicions de la seva obra, i que tot un seguit d’actes durant aquest any ens el faran conèixer més i millor.

A mi m’agrada sempre pensar en l’home que hi ha al darrere d’un talent com el seu. És d’aquesta manera que em sento que m’hi apropo més, que l’escolto o el llegeixo d’una manera més íntima.

            Expliquen que Salvador Espriu va tenir una infància molt feliç en aquell Arenys de Mar dels anys 10 i 20. Diuen que era un personatge d’una gran timidesa i introversió, alhora que li agradava profundament la conversa. Tenia un fi sentit de la ironia, que utilitzava sovint amb lucidesa. Als nou anys va patir una malaltia per la qual va haver de fer llit durant tres anys, de manera intermitent, i jo m’ imagino un nen d’aquesta edat i el càstig que deu suposar un fet com aquest. El nen Salvador devia llegir molt, durant aquells tres anys, i potser el “belluguet” que deien que era, va donar pas a un Salvador més reflexiu, amb una vida interior més rica que la resta dels seus companys. Sobre el plaer de llegir, anys més tard, ell mateix ho justificava amb aquella ironia que li era característica: “Jo era molt xerraire però no em deixaven parlar; i vaig llegir molt, perquè com que no podia parlar, bé havia de fer alguna cosa...”.

Quan va arribar a la universitat, sembla que era dels estudiants més llegits, és clar, i allà hi va trobar un ambient molt estimulant. Eren els anys de la República, els anys del tot és possible, del construir un món millor basat en les persones i el en seu poder de realització. Anys feliços en què l’Espriu llegia contes als seus companys en la intimitat d’una aula petita.

            L’esclat de la guerra va esguerrar moltes coses, si no la pròpia vida, de molts d’aquells joves esperançats en un futur que no va acabar d’arribar. Durant els anys foscos del franquisme, l’Espriu va alçar la seva pròpia arma, la poesia, per a rebel·lar-se per dintre i per fora de tot allò que no comprenia, que no acceptava, que no tolerava. Arma i refugi, la seva poesia, totes dues coses alhora.

I quan a l’autor reconegut se li va preguntar si es considerava un poeta, el Salvador de sempre, aquell home que intueixo més aviat tímid, més aviat solitari malgrat el gust per la conversa i el reconeixement del públic, va respondre:

“Poeta, em fa una mica de vergonya que me’n diguin, perquè no sé si ho sóc. Que he escrit ratlles curtes és evident; ara, que aquestes ratlles curtes portin ni un bri de poesia... això ho dirà el futur, suposant que n’hi hagi”.

2013, un any per celebrar el naixement de l’autor de “La pell de brau”, d’ “El caminant i el mur”, de “Cementiri de Sinera” i tants altres reculls de poemes, a més a més de novel·les, narracions, obres dramàtiques... Un tot que diuen que cal llegir del principi al final, per ordre cronològic, per entendre’l en tot el seu abast, però que jo he llegit i llegeixo –perquè m’agrada més així–, de manera aleatòria, anàrquica, capriciosa. I tot i així, cada lectura t’arriba, et colpeix i, en molts casos, et sorprèn de tanta actualitat com conté.