Els homes de la meva família tenen una gran afició a un
esport no gaire conegut en el nostre país. Es tracta d’una modalitat del
billar, anomenat snooker, i és molt popular als països anglosaxons. Jugat en
una taula de billar de grans dimensions, entapissada de verd i amb els seus sis
forats, aquest joc es diferencia de la resta no només per les seves quinze
boles vermelles i sis d’altres colors sinó per moltes coses més.
Sembla que
van ser els oficials de l’exèrcit britànic destinats a l’Índia qui van inventar
l’snooker, quan aquesta era encara una colònia del gran imperi. Des d’aleshores
i fins la seva implantació al mateix Londres, diversos personatges van anar-ne
modificant i ajustant les normes que acabarien configurant el reglament actual
del joc. Però hi ha unes normes no escrites, tot i que ben instal·lades en el joc
de l’snooker, que el fan tan “polite” com el millor dels britànics.
Per citar
només un exemple: quan un jugador provoca un snooker –dit així el fet de
situar les boles de tal manera que el contrincant trobarà bloquejat el seu
següent tir– de manera fortuïta, accidental, sense buscar-ho, és natural disculpar-se amb un “Excuse me” dels més educats.
Ahir vaig veure la cerimònia d’entrega dels premis Gaudí del
cinema català d’aquest any i després dels típics acudits del mestre de cerimònies i els parlaments propis d'aquestes gales, va arribar el moment culminant quan la gran dama, la
Montserrat Carulla, va sortir a agrair el premi d’honor que l’Acadèmia li atorgava.
Aquest tros
d’actriu i de dona que tots coneixem del teatre, del cinema, de la televisió,
no es va poder estar d’explicar en quatre paraules qui és o com es veu ella, o
simplement com li agrada presentar-se al món. Va dir: Sóc Montserrat
Carulla. Actriu, catalana, i independentista. I ho va fer amb aquella
mirada clara tan senzilla, tan sincera, tan directa. Estic segura que alguns
companys i companyes de professió allà presents van preguntar-se a què treia
cap allò de barrejar un homenatge amb les pròpies inclinacions polítiques.
Suposo que és molt més polític no desviar-se i centrar-se en un discurs agraït,
neutre i que deixi bé a tothom sense ficar-se amb ningú. I de fet, no es va
ficar amb ningú presentant-se de tal manera, però el problema ve donat quan
algú s’ho pren com una ofensa, com un desdeny, com una provocació. Va explicar,
amb paraules amables, educades com en el propi joc de l’ snooker, que no va
contra ningú i que estima i admira els seus veïns, i que s’hi sent amiga, però
amiga en llibertat.
Excuse me, però em sembla que la Carulla ahir va donar una
lliçó de bones maneres i saber ser. Sense ànim de fer caramboles, ni d'anar contra
ningú sinó, senzillament amb voluntat de ser, jo m’afegeixo a l'esperit de l’actriu: sóc, escriptora, catalana, i independentista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada