SALVAR ELS MOTS

Tinc una capseta de nacre

Lligada amb un llaç sedós.

Hi guardo sospirs de l’aire,

Perfum, estels i frescors.

Entre paraules boniques

I l’amor dels meus amics.

Ai!, si perdés la capseta

Amb aquests tresors tan rics!

(La Capseta. Pinzellades en vers, Joana Raspall)

Eren els anys més foscos del franquisme. Ella estimava la llengua que ara li prohibien parlar, llegir, escriure... Ella va agafar una capsa de sabates i, en un desig de salvar els mots, la va començar a omplir de fitxes. Cada fitxa, una paraula. El conjunt de totes, tres diccionaris que havien de fer perdurar la llengua, a pesar dels seus botxins.

El passat dia 1 de juliol la Joana Raspall va complir cent anys. Al Palau de la Generalitat li van organitzar un acte commemoratiu al qual no va poder assistir –l’edat té les seves coses...–, però això no treu que aquest sigui el seu any i que tots plegats devem un homenatge a una dona que, a més de salvar els mots en una capsa de sabates, ha estimat sempre els infants d’aquest país i a ells els ha dedicat la gran majoria dels seus versos perquè, com ella mateixa ha explicat, “aquesta canalla nostra no sabia versos en català!, així que em vaig posar a escriure’n un darrere l’altre”.  

Amb una delicadesa pròpia de les ànimes sensibles, els seus poemes parlen de les petites coses quotidianes que ens envolten i que, massa sovint, ens oblidem d’observar i admirar. Potser sou de la generació que ja els va començar a memoritzar a l’escola, o potser us heu trobat que els vostres fills, nebots o fillols us han recitat en més d’una ocasió un poema de la Joana Raspall. Són fàcils de reconèixer, perquè desprenen aquella senzillesa i aquella frescor de les coses autèntiques, com la pròpia autora.

Ahir, una noia jove que lluitava per la llengua i la cultura catalanes; avui, una àvia –i besàvia!– centenària que ens sorprèn a través dels seus versos per a infants i joves, però també a través dels seus haikús que en un temps va conrear per a adults, i que tenen la innegable modernitat de les paraules ben dites, els sentiments ben expressats i les idees prou clares que traspassen temps, generacions, dictadures i agressions de tota mena.

Gràcies, Joana, per tota una vida salvant els nostres mots!

SAVIESA ORIENTAL

Hi va haver un temps en què em trobava terriblement accelerada. La vida passava de pressa davant dels meus ulls i ni tan sols arribava a fixar la mirada en res concret. En aquell període de temps em vaig convertir en una malabarista que feia anar més pilotes de les que humanament podia. Volia ser i arribar a tot arreu i, com ens passa a tots els mortals que patim ceguera temporal, el cos em va començar a llençar advertències a la manera més clàssica: estrés, migranyes,

hèrnies cervicals, una son que no te l’acabes perquè no dorms bé, perquè has oblidat aturar-te una mica, només una mica, i descansar de veritat... Probablement, a més d’un o una li resulti familiar aquesta situació.

Va ser aleshores quan vaig descobrir el taixí i, de passada, la filosofia oriental. Quan anomenes aquesta paraula, la primera imatge que acudeix a la ment és la d’aquells vellets xinesos que practiquen una mena de gimnàstica coreografiada i pausada en els parcs públics d’Orient. Poques persones occidentals en tenen gaire més informació, i això que la pràctica del taixí amaga un món molt més enllà d’aquesta visió amable i estètica dels vellets xinesos.

El taixí és un art marcial d’origen incert practicat al llarg dels segles per una sèrie de famílies xineses que en guardaven els seus secrets gelosament. Les claus per a practicar-lo es transmetien de generació en generació i servien per a l’autodefensa i també per a la relaxació. Un art marcial que parteix de premisses tan antibel·licistes com “utilitza la ment i no la força”.

Cada un dels seus moviments es coneix amb una frase tan suggeridora com “acariciar la cua del pardal” o “apartar la crinera del cavall” o “abastar l’Univers”. Tots ells són d’aparença senzilla i s’encadenen els uns als altres configurant formes de gran bellesa que els mestres xinesos i deixebles occidentals han après. La pràctica del taixí pot semblar fàcil, poca cosa, però amaga un veritable esforç de concentració, memorització i aprenentatge que, si aconsegueixes assolir-lo, et porta a un estat d’equilibri cos i ment a través del qual, us ho asseguro, es pot assolir la felicitat. Perquè aquesta no és altra cosa que aquells instants en què t’atures, observes al teu voltant i t’agrada allò que veus.

Hi va haver un temps en què em trobava terriblement accelerada i vaig trobar una mestra de taixí que em va ajudar a aturar-me, respirar i observar el món al meu voltant. L’Evelyn Cabiles em va iniciar en un art desconegut que, segons diuen els mestres xinesos, t’acompanya durant tota la vida.

Evelyn A. Cabiles

I de la Xina al Japó, de la mà del poeta Matsuo Bashô, un dels grans mestres del haikú, una  forma de poesia tradicional japonesa que, a través de poemes curts, es dedica sovint a la contemplació i l’exaltació del món natural que ens envolta. Fa unes setmanes que vaig llegir una ressenya d’en Jordi Llavina, publicada al suplement cultural del Punt Avui, en la qual parlava del poeta i d’un llibre de viatges seu, recentment publicat en català. En Llavina en transcriu un passatge on el mestre descriu un instant del viatge realitzat a peu pel nord del Japó: “Ens vam asseure en una roca per descansar una estona i vaig reparar en un cirerer d’uns cinc pams d’alçada amb les flors mig obertes. Que ni tan sols aquest cirerer tardà, mig enterrat a la neu, s’hagués oblidat de la primavera em va omplir d’emoció: era com sentir el perfum de les flors de prunera en la calda de l’estiu”.

            Sembla que el poeta Matsuo Bashô es va convertir aviat en una celebritat i va esdevenir mestre de poetes. Però a ell li agradava recórrer el seu país a peu i contemplar la natura. Era així com trobava la seva font d’inspiració, contemplant de manera directa tot allò que l’envoltava. Convertia aquestes vivències en haikús d’exquisida senzillesa, tot seguint el camí dels seus predecessors. Tanmateix, ell aclaria: “No segueixo el camí dels antics; cerco allò que ells cercaren”.

I si ens plantegem què cercaven i cerquen els poetes de totes els temps i cultures, ens adonem que no és cap secret, ni cap cosa inabastable. És simplement un esclat de color, de primavera, de vivència, de vida. Només cal aprendre a observar i no deixar-s’ho perdre a causa de la nostra terrible pressa.

L'ANY DEL POETA

Dimecres passat vaig assistir a l’acte d’obertura de l’Any Espriu que es feia al Palau de la Música. No cal dir que, només pel fet d’haver escollit un marc com aquest per a donar el tret de sortida, l’any ja promet. El Palau de la Música és un autèntic plaer per a tots els sentits! Escoltar a Espriu en veu de Sílvia Pérez-Cruz, acompanyada a la guitarra pel gran Toti Soler, i alhora observar amb detall els vitralls, frisos, escultures i mosaics que configuren l’obra d’art que va resultar de les ments i les mans dels nostres rebesavis, –homes i dones de gust exquisit, no cal dir-ho–, és absolutament emocionant. I els nostres actors, com en Boixaderas, l’Arquillué, en Pou i molts més destil·lant talent i bona dicció per als versos del nostre gran poeta. Un poeta del qual la gran notícia és que es faran noves edicions de la seva obra, i que tot un seguit d’actes durant aquest any ens el faran conèixer més i millor.

A mi m’agrada sempre pensar en l’home que hi ha al darrere d’un talent com el seu. És d’aquesta manera que em sento que m’hi apropo més, que l’escolto o el llegeixo d’una manera més íntima.

            Expliquen que Salvador Espriu va tenir una infància molt feliç en aquell Arenys de Mar dels anys 10 i 20. Diuen que era un personatge d’una gran timidesa i introversió, alhora que li agradava profundament la conversa. Tenia un fi sentit de la ironia, que utilitzava sovint amb lucidesa. Als nou anys va patir una malaltia per la qual va haver de fer llit durant tres anys, de manera intermitent, i jo m’ imagino un nen d’aquesta edat i el càstig que deu suposar un fet com aquest. El nen Salvador devia llegir molt, durant aquells tres anys, i potser el “belluguet” que deien que era, va donar pas a un Salvador més reflexiu, amb una vida interior més rica que la resta dels seus companys. Sobre el plaer de llegir, anys més tard, ell mateix ho justificava amb aquella ironia que li era característica: “Jo era molt xerraire però no em deixaven parlar; i vaig llegir molt, perquè com que no podia parlar, bé havia de fer alguna cosa...”.

Quan va arribar a la universitat, sembla que era dels estudiants més llegits, és clar, i allà hi va trobar un ambient molt estimulant. Eren els anys de la República, els anys del tot és possible, del construir un món millor basat en les persones i el en seu poder de realització. Anys feliços en què l’Espriu llegia contes als seus companys en la intimitat d’una aula petita.

            L’esclat de la guerra va esguerrar moltes coses, si no la pròpia vida, de molts d’aquells joves esperançats en un futur que no va acabar d’arribar. Durant els anys foscos del franquisme, l’Espriu va alçar la seva pròpia arma, la poesia, per a rebel·lar-se per dintre i per fora de tot allò que no comprenia, que no acceptava, que no tolerava. Arma i refugi, la seva poesia, totes dues coses alhora.

I quan a l’autor reconegut se li va preguntar si es considerava un poeta, el Salvador de sempre, aquell home que intueixo més aviat tímid, més aviat solitari malgrat el gust per la conversa i el reconeixement del públic, va respondre:

“Poeta, em fa una mica de vergonya que me’n diguin, perquè no sé si ho sóc. Que he escrit ratlles curtes és evident; ara, que aquestes ratlles curtes portin ni un bri de poesia... això ho dirà el futur, suposant que n’hi hagi”.

2013, un any per celebrar el naixement de l’autor de “La pell de brau”, d’ “El caminant i el mur”, de “Cementiri de Sinera” i tants altres reculls de poemes, a més a més de novel·les, narracions, obres dramàtiques... Un tot que diuen que cal llegir del principi al final, per ordre cronològic, per entendre’l en tot el seu abast, però que jo he llegit i llegeixo –perquè m’agrada més així–, de manera aleatòria, anàrquica, capriciosa. I tot i així, cada lectura t’arriba, et colpeix i, en molts casos, et sorprèn de tanta actualitat com conté.

LA FINESTRA

Diu el nostre poeta Miquel Martí i Pol en un dels seus bells poemes, anomenat “La finestra”:

Darrera la finestra, que m’incita,

puc passar hores i més hores

només mirant; i de vegades penso

que potser aquesta quietud

és l’espai més propici per trobar

tot allò que semblava perdut per sempre.

La poesia té aquesta grandesa que fa que cadascú trobi quelcom diferent en cada vers llegit. És l’expressió més pura dels sentiments fets paraula, a la qual només hi ha una manera d’arribar-hi que és el propi sentir.

Darrera la finestra, jo he observat molt aquest estiu: n’hi ha hagut moltes, de finestres, tantes com llocs on he dormit. A través d’elles he observat paisatges diversos: alguns molt lluny de casa; d’altres, coneguts i propers. Des de la quietud he pensat en aquests paisatges, en les seves gents i també en la gent de casa.

Hi ha una finestra rere la qual només hi he estat a través d’una pel·lícula, però tot i així m’ha fet sentir i entendre moltes coses. Parlo d’ ‘El carter (i Pablo Neruda)’, una pel·lícula que cal tornar a veure de seguida, si fa temps que no la mires. La història prové d’una novel·la –abans guió radiofònic– d’Antonio Skármeta anomenada ‘Ardiente paciencia’, i tracta sobre dos personatges i un racó de món perdut dins la Itàlia costanera. És en el petit poble de pescadors on hi ha una finestra des de la qual en Mario, un personatge senzill que t’arriba al fons de l’ànima, observa cada matí arribar el seu pare de pescar. Ell mira angoixat com els homes treuen les xarxes de les barques, homes com el seu pare que fan una feina que ell no vol fer, perquè ell té altres aspiracions: ell llegeix, ell escriu, ell no està fet per una altra cosa que no sigui sentir amb intensitat tot allò que l’envolta. En Mario trobarà una feina de carter, però amb una peculiaritat ben gran: només té un client i aquest client no és altre que el poeta Neruda, exiliat durant un temps a Itàlia en una casa més enllà de la cala dels pescadors. La relació que s’estableix entre tots dos homes és estranya, intensa i entranyable. Difícilment es pot mirar aquesta pel·lícula sense estimar els seus personatges, sobretot ‘il postino’, que malgrat li falten les paraules té cor de poeta i dels bons.

            Neruda enyora la seva terra natal mentre viu exiliat a Itàlia i ‘il postino’ comença a mirar-se el lloc on viu, aquell que veu des de la finestra de casa, amb ulls de poeta, buscant metàfores per a fer poemes –com li aconsella Neruda en una conversa magnífica–. Des d’allà veu el mar, sent la remor de les onades, escolta per primera vegada el soroll del vent i busca adjectius per a descriure com són les xarxes del pescador –tristes, afirma–.

            És una pel·lícula d’una sensibilitat extrema i que fa pensar en aquesta grandesa inexplicable de pertànyer a un lloc en el món que, de la mateixa manera que la pròpia família o la pròpia gent que t’estimes, et fan sentir d’on véns i, sobretot, qui ets.

            Benvinguts, novament, a aquesta finestra.

I abans d’anar a dormir... un poema cada dia

S’acosta un dels millors dies de l’any: Sant Jordi. Almenys ho és per aquells a qui ens agrada llegir o, més aviat, per aquells que necessitem la lectura com l’aire que respirem. També per als que escrivim és un dia important –tot i que aquest any, el meu proper llibre sortirà just després de Sant Jordi, ai...–.

Però naveguem una mica en el temps: recordo quan anava a escola i arribava el dia de la rosa i el llibre. Muntàvem una parada de llibres tan suculenta com avui ho fan a l’escola dels meus fills. Miràvem, remenàvem i, finalment, compràvem. I després venia la rosa: me la regalarà aquell nen que jo vull? Quantes roses tindré? La del pare sempre queia, això segur!

A l’escola també hi havia representació de la llegenda de Sant Jordi: els professors en feien una de grossa i es vestien de cavaller, de donzella, de gent del poble... La cirereta del dia era, naturalment, els Jocs Florals. Si aquell any et premiaven el conte, el relat o el poema que havies escrit amb il·lusió i esperances d’èxit... esdevenia el millor Sant Jordi!

Si avancem en el temps ens trobem ja amb aquells Sant Jordis amb la parella, passejant per les parades de llibres de la ciutat o poble –quin altre dia necessitem, els catalans, per a celebrar el dia dels enamorats?– i més endavant, els que tenim criatures, tornem a començar el cicle gaudint del Sant Jordi en el marc escolar.

Diu la tradició que el noi li regala una rosa a la noia mentre que ella l’obsequia amb un llibre. M’agrada, però jo també en vull, de llibre. Així doncs, cada any me’n regalo un d’especial, sempre d’algun autor català –i no només per allò de fer pàtria sinó perquè n’hi ha de molt bons!–. De novel·les i llibres de no ficció n’hi ha un munt de recomanats, aquest dies, a les xarxes socials, als aparadors de les llibreries i en les campanyes de les diverses editorials. Però a mi m’agradaria proposar, més que un llibre en concret, una petita però molt engrescadora idea: compreu-vos un llibre de poesia, sí, sí! de poesia! i us el deixeu ben posat a la tauleta de nit. Cada dia, un poema abans d’anar a dormir i veureu com la pressa del dia s’esvaeix en un instant.

Jo no sóc cap experta, no llegeixo poesia d’una manera intel·lectual, conceptual, fixant-me en l’estructura intrínseca del poema o en les capacitats innovadores del poeta. Això ho deixo pels que en saben. Jo llegeixo poesia per sentir, perquè aquesta veritat que alguns poemes contenen, quan t’arriba, ho fa de debò. I si ho fas al final del dia, quan tothom dorm, quan el silenci envaeix cada recó de la casa oferint-te aquell moment per pensar i per sentir, és molt possible que te’n vagis a dormir amb un somriure inesperat.