TEMPS DE LLIMONES A LA COSTA AMALFITANA

Un parell d’anys després que l’entranyable pel·lícula “La vita è bella” guanyés tots els premis amb què va triomfar, jo recorria la carretera sinuosa de la costa amalfitana, al sud d’Itàlia, tot escoltant una vegada rere l’altra la seva banda sonora, de Nicola Piovani. Recordo que era primavera i el meu ventre ja començava a adquirir un cert volum, anunciant una experiència per la qual encara no havia passat mai: la maternitat. Recordo aquella carretera retallada pels capricis del mar Mediterrani, els seus pobles petits, coloristes, replets de llimoners que creixien per tots els racons. Tot plegat, una autèntica balconada davant del mar, un indret privilegiat on la naturalesa s’ha lluït de veritat.

No sabria dir per què, però cada vegada que escolto aquesta música viatjo novament a aquell moment en què tot estava per fer i després del qual em va canviar la vida, com a tots els que hem viscut aquesta meravellosa experiència. Es fa difícil recordar la pròpia vida abans de ser pare o mare, sovint ho comento amb la parella, amb la família, amb les amigues. Ara, n’hi ha una, d’aquelles de fa molt temps, d’aquelles que no cal que els expliquis com ets perquè et coneixen abans que tu mateixa ho fessis, que fa poc ha estat mare, per primera vegada; ara mateix, n’hi ha una altra, també d’aquelles d’abans dels temps, que aviat serà mare –en aquest cas, per tercera vegada!–. Aquests dies hi penso, i m’agrada saber com estan i com ho viuen perquè no puc deixar de somriure, tot recordant...

‘La vita è bella’ és, a més a més d’una magnífica banda sonora que només parla de vida, una pel·lícula meravellosa escrita, dirigida i interpretada per Roberto Benigni. Quin descobriment, el dia que aquest home ens va regalar una versió de l’holocaust des d’una perspectiva completament diferent a la que estàvem acostumats! Una història protagonitzada per Guido, un personatge de la Itàlia a punt de ser cruspida pel feixisme, que es resisteix a caure, malgrat les circumstàncies terriblement adverses, en la desesperació. I ho fa pel seu fill, al qual li explica una història tan ingènua com inversemblant, sobre el lloc on els porten. En Guido vesteix aquella deportació cap a un camp d’extermini nazi com una mena de concurs on el premi final serà un tanc, objecte admirat i desitjat pel seu fill. En Guido ens mostra l’últim desig d’un pare, quan la situació no pot ser pitjor, i aquest desig no és res més que evitar que el seu fill pateixi, que tingui por, que es desesperi davant d’una realitat impossible de digerir.

            La pel·lícula és d’una sensibilitat que fereix i alhora fa riure. És com la vida mateixa, amb les seves dosis de tragèdia i de comèdia a cada moment. Si fa temps que no l’heu vist, recupereu-la, i alhora recupereu la seva música. Jo us en deixo aquí tan sols un tast que, a més a més, porta la veu d’una cantant israeliana que ha utilitzat el seu art en favor de la pau entre els pobles i les diferents ètnies i creences, la Noa.