Amics,
Ahir va ser un vespre molt especial. A dos
quarts de vuit començàvem la presentació del meu darrer llibre, 'Els anys
robats', a la Casa del Llibre del passeig de Gràcia, a Barcelona. La sala era
plena i jo només veia rostres coneguts, i desconeguts... molts, somrients.
Gràcies!
Ja fa setmanes que la Lolita Bosch, una bona
amiga a més a més d'escriptora formidable, va accedir a presentar-me el llibre.
De fet, era una cosa tan natural... Ella n'ha viscut el procés, el meu
patiment, les meves pujades i baixades d'humor, i totes aquelles coses que ens
passen pel cap i pel cos a aquells que ens dediquem a escriure.
Ahir, la Lolita va començar dient: "Jo a
la Tània la conec des d'abans de què, realment, ens coneguéssim". I és
veritat: les nostres mares ja eren amigues quan nosaltres encara no existíem i,
malgrat que ens vam conèixer al cap dels anys, la trobada va sonar més aviat a
retrobament. No em pregunteu per què, però és així.
Ahir, la Lolita també va dir: "I si aquí
hi ha algú que em coneix, sabrà que jo mai no menteixo quan parlo de
llibres". I va parlar tan bé de mi i d' 'Els anys robats' que només puc
sentir-me tremendament afalagada.
Després, la Lolita va afegir: "Perquè la
Tània i jo som molt diferents, ens agraden coses que no tenen molt a veure. Però
compartim una passió essencial per la literatura i per la vida que ens fa, quan
estem juntes, estar com a casa". Jo no ho hauria dit millor.
Perquè els llibres creen vincles, perquè jo
també sento que les històries que expliquem, que escrivim, no acaben mai en
nosaltres, sinó en aquell que les llegeix i hi troba alguna cosa que reconeix,
que el sorprèn, que l'emociona, que el fa sentir viu. A tots els que vau ser
amb mi ahir vespre –i també als que em vau trucar i enviar sms, i whattsapp, i
mails...–, us dic: gràcies, amics, de tot cor!
CERT, LES HISTÒRIES QUE UN ESCRIU NO ACABEN AMB NOSALTRES. FINS I TOT N´HI HA QUE, DELIBERADAMENT, "DELEGAN" AL LECTOR EL DESENLLAÇ...SENSE ANAR MÉS LLUNY "LA MUNTANYA MÀGICA" DE MANN ( MORE HANS CASTORP A LA GUERRA, O SE´N SURT??...EL QUE UN PREFERÈIXI !
ResponEliminaLA JUGUESCA QUE ENS FAS AMB L´INICI DE "ELS ANYS ROBATS", AMB AQUELLA CITA EN UN HOTEL D´EN SAVALL AMB UNA DONA...QUINA DONA?? UFF! MOLT BONA,TANIUSKA! FINS AL FINAL NO TE N´ENTERAS !...
S´HAURIA DE FER UNA PEL.LI D´AQUESTA NOVEL.LA. AL CINEMA MANQUEN GUIONS COM AQUEST ! M´HA ENCANTAT, SRA. AUTORA. CONTINÚA, I NO PARIS !!!
Como conozco al coordinador de tierra del aeropuerto de Sabadell, le he recomendado la novela para la biblioteca del Aerodromo:"Conforme te informaba , creo que para la biblioteca del Aeropuerto de Sabadell podrías gestionar la adquisición de una estupenda novela muy apropiada a la propia historia del aeródromo , y es la novela de la escritora catalana TANIA JUSTE “Els anys robats”."
ResponEliminaGràcies, ipoly az pel teu interès i l'amable suggeriment a l'aeròdrom de Sabadell!
ResponEliminaAcabo de llegir el teu llibre, "Els anys robats". És un llibre que arriba al cor. Qui més qui menys ha tingut un familiar a la guerra civil del 36. El meu pare del cos de carrabiners. Ara ja és mort fa uns anys. Mai ens va explicar tot allò amb detall. De ben segur el va marcar tota la seva vida i nosaltres creixent fins que ben adolescents descobreixes que vius sota una dictadura. I, què era la dictadura? Estàvem adormits. Passa el temps i ho descobreixes pels altres. A casa mai es van treure la por, no es parlava de política, era tabú. Què eren les llibertats? Mare meva...!!!, no sé com la meva generació no estem embogits. Ara tinc 67 anys i els temps que corren sembla que estem vivint el mateix, no una guerra de sang com avanç sinó una invasió des de fora que ens diuen el que s'ha de fer econòmicament. Endeutats i sotmesos. El camp de guerra: els mercats, els bancs. Les víctimes: el poble ras, sempre el mateix, el que no te encara se l'esclafa més.
ResponEliminaM'agrada molt el teu estil. Els teus personatges son molt vius i ben perfilats, mouen grans sentiments i prenen decisions enmig de grans conflictes. Això fa que la novel·la enganxi des del primer moment. És molt humana. Hi han molts passatges que son una joia però si tingués que escollir-ne un, em quedaria amb l'escena que obre i tanca el llibre: Dominique i el Savall. És extraordinària.
Només em queda donar-te les gràcies per les bones estones del llibre i que tinguis un gran futur literari.
Cordialment.
Jaime Moliner Miralles
Benvolgut Jaime, t'agraeixo de tot cor els teus comentaris i reflexions sobre 'Els anys robats'. No tan sols m'han emocionat sinó que m'inciten a seguir endavant en aquesta feina tan apassionant i alhora "patidora" que representa l'escriptura. També et dono les gràcies per compartir aquí, a La finestra, els teus records amb tots nosaltres. Estic segura que el teu pare devia tenir tantes coses a explicar com en Josep Savall... Cada persona, una història apassionant i colpidora. Llàstima que molts no ho van voler explicar, sempre amb aquella humiltat i discreció dels herois anònims.
Elimina