DESCOBRIDORS DE SOMNIS

“Persona que ensenya una ciència, un art o un ofici o té el títol per a fer-ho”.

Aquesta és la definició de “mestre” que trobarem si busquem al DIEC o a l’Enciclopèdia Catalana. Una definició certa, però com succeeix amb infinitat de paraules, els diccionaris i enciclopèdies es queden curts.

            Mestre és la persona que ens acompanya al llarg del nostre aprenentatge des que som tan petits que encara no tenim memòria fins al final dels nostres dies, si així ho volem. Mestres són aquells homes i dones que ens hem anat trobant a dintre i fora de l’aula mentre apreníem a ser persones. Ens hi hem relacionat a l’escola, a l’institut, a la universitat, en l’aprenentatge de qualsevol ofici, però també a l’acadèmia d’idiomes, a l’autoescola, al taller de teatre, de dansa, de tai chi o de kung fu.

            Tots i cada un d’aquests personatges, ens ha ensenyat aquella ciència, art o ofici per als quals estaven preparats, amb títol o sense. I si han estat bons professionals i, nosaltres, bons alumnes, n’haurem après allò que cercàvem. Però si han estat encara millors, n’haurem extret alguna cosa més a banda dels coneixements específics a través dels quals hi havíem anat a parar.

Si fem l’exercici de pensar en els nostres mestres, de seguida se’ns començaran a acumular un seguit de rostres al cap i és força probable que ens trobem, de cop i volta, enmig d’un somriure. De tots aquests rostres, n’hi ha uns en concret que destaquen per sobre dels altres: aquests són els homes i dones que, a més a més de l’assignatura en concret, ens han descobert una passió, un possible “jo vull ser”, un nou somni, una fita.

            Si fem l’exercici de pensar-hi, ens adonarem que ells ens van ajudar a construir el nostre jo, ens van enlluernar d’una manera o altra, ens van fer pensar, preguntar-nos coses, ens van ajudar a conèixer-nos una mica més. Fa poc parlava d’una mestra de tai chi, i potser ara em tocaria parlar d’un professor que em va ajudar a decidir que volia estudiar Història. Quan un determinat capítol de la Història l’apassionava, ens l’explicava de tal manera que de vegades, fins i tot, acabava cridant, enfadant-se, com si visqués en pròpia pell aquell moment. Jo vaig començar a rumiar que si aquell mestre era capaç de sentir tot allò, devia ser que la Història era un món apassionant per descobrir. Em vaig decidir a provar-ho, i després de cinc anys em llicenciava. No només em van agradar aquells estudis, sinó que, quan els vaig acabar, els hauria tornat a fer de dalt a baix. Així doncs, gràcies, Agustí.

            I allà en vaig conèixer d’altres, de professors, com en Ricard Salvat en l’àrea d’Història de l’Art Dramàtic, o la Lourdes Cirlot en l’àrea d’Història de l’Art Contemporani. Personatges que em feien patir per no tenir prou temps per llegir tots aquells llibres que recomanaven, o obres de teatre que calia veure, o viatges a fer per observar tot allò que l’home ha anat creant al llarg de la història.

Mestres, descobridors de somnis i passions, gràcies a fer bé la seva feina i anar encara més enllà. Exactament el que es reflecteix en algunes bones pel·lícules que han tractat aquest tema, com ara “Adéu, Mr. Chips”, amb un Peter O’Toole fent de mestre a vàries generacions d’alumnes d’un col·legi al cor d’Anglaterra; “El club del poetes morts”, on un professor –Robin Williams– trasbalsa les estretes ments d’un col·legi elitista amb els seus mètodes innovadors i personals; “Professor Holland”, protagonitzat per un Richard Dreyfuss en el paper d’un músic que descobreix les immenses possibilitats de l’ofici d’ensenyar; o “L’indomable Will Hunting”, on es planteja la problemàtica d’un alumne tan dotat per les matemàtiques com per posar-se en seriosos problemes.  

Perquè se’n parla molt, darrerament, dels mestres; perquè els veiem sovint manifestar-se per les retallades, per la recentralització escandalosa que proposen des de Madrid, perquè els paguen un sou miserable, o els foten al carrer, o els omplen les aules de més alumnes dels que poden arribar a mirar als ulls. I és important, mirar als ulls, perquè potser en alguns d’aquests, hi està naixent l’espurna d’un ofici, art, ciència o passió que faran a la persona una mica més feliç.