LA DESCOBERTA D'UN MÓN IMPERFECTE

Llegint una breu novel·la d’una de les meves escriptores favorites, Irène Némirovsky, he tornat a reflexionar un cop més sobre la seva terrible mort.

Quan, fa molts anys, la vaig descobrir a través de la que considero la seva millor obra, “Suite Francesa”, sobre l’ocupació nazi d’una part de França i sobre com els habitants d’un poblet conviuen amb els soldats alemanys allà instal·lats, vaig ser conscient de la seva realitat i també de la seva terrible mort, en arribar al final del llibre. I no pel final propi d’aquest llibre, ja que no en té: “Suite francesa” és una novel·la inacabada d’una escriptora que, per la seva condició de jueva, va ser detinguda i deportada a Auschwitz, on va morir de tifus al cap d’un mes.

 

S’havia refugiat en un poblet de la Borgonya, amb el seu marit i les seves dues filles, però el govern de Vichy no només li va prohibir publicar, –els jueus no hi tenien dret–, sinó que la va anar a cercar i la va matar. Al seu home el va perseguir el mateix final, després d’uns mesos de provar de salvar-la. Dues nenes van quedar soles, amb un munt de lletra escrita de la mare que, algun dia, quan el món canviés, arribarien a publicar.

Una realitat tan tràgica i incomprensible com la que ens ha arribat a través de centenars de veus que van viure l’Holocaust. Algunes d’aquestes veus són infantils: n’hi ha de fictícies –com el cas d’ “El noi del pijama a ratlles”–, i n’hi ha de colpidorament reals –com el cas de l’Anna Frank–. Tenen en comú el fet d’esdevenir, en molts casos, la primera lectura que fa una nova generació sobre l’horror nazi. Adolescents que no han viscut ni les guerres del segle XX ni la conseqüent postguerra, tenint així una mirada del tot llunyana sobre el que va succeir; adolescents com els meus fills, els meus nebots, com els amics de tots ells, que a través d’unes primeres lectures amb veu de nen o de nena s’endinsen en allò que difícilment es pot explicar. Menys encara entendre-ho o digerir-ho. De veritat que als jueus els van fer això? Què vol dir genocidi?, pregunta una boca que fa quatre dies era, encara, al món dels infants.

 

El despertar adolescent és magnífic, estimulant, complicat. No només descobreixen el seu entorn més immediat, sinó el món sencer i la condició humana amb totes les seves llums i ombres. Per primera vegada, els pares no tenen resposta per a tot; per primera vegada, hi ha coses i fets que no queden ni ben explicats ni ben digerits. Les parpelles d’aquests adolescents baixen a mitja alçada i les ninetes observen un punt llunyà, indefinit: el de la incomprensió.

Madurar equivaldrà a engrossir la llista de dubtes, d’incomprensions, de desacords, però alhora també voldrà dir implicar-s’hi, decidir quina mena de persones volen ser i de quina manera volen ells contribuir a construir un món millor, més just, menys inhumà.

GREASE LIGHTNING

Tots hem estat adolescents; tots hem sentit aquesta barreja explosiva de sentiments i noves sensacions que fan que el nostre cos, primer, i la nostra ment, després, passi de la dolça infància a la terrible i excitant adolescència.

En aquest moment tan decisiu –o, si més no, tan explosiu– de les nostres vides, la qüestió és que el món t’entengui. Però és justament aleshores quan penses que cap adult està en condicions de fer-ho –què sabran, els adults... de tot això que em passa...!–. Aleshores busques nous referents, més de la teva edat, gent com tu que passa pel mateix i sap què penses, com et sents, què t’agrada, què detestes, què necessites.

Just en aquest moment, moltes generacions han trobat pel·lícules que els han servit de referent, pel·lícules on han descobert aspectes que ja sabien –perquè, de fet, un adolescent ja ho sap tot...– però que reflectien a la perfecció tot allò que els passava en aquell moment de la seva vida: parlem d’amistat, d’amor, de complicitat, de rebel·lia, de pensar què vull ser, què vull fer o com m’empasso tot això de les hormones.

“Grease” va ser la pel·lícula de la meva generació, la dels adolescents dels vuitanta. També ho van ser algunes altres com “Flashdance”, “Dirty Dancing”, “Footloose” i un llarg etcètera que ens faria somriure a l’instant, només de mencionar-les, però “Grease” va ser especial. Deu ser que tot plegat va funcionar: la banda sonora, la química entre els personatges, les coreografies, els diàlegs, els temes tractats. Un grup de nois i noies que durant l’últim curs a l’institut s’enfronten a tots aquells interrogants sobre la vida, l’amor, l’amistat i el seu futur.

Tinc una filla trepitjant el llindar de l’adolescència i està entusiasmada amb “Grease”. I no és l’única! Ara mateix organitza un rodatge amb els seus amics per a fer la seva pròpia versió de la pel·lícula: no hi faltaran en Danny Zuko, la Sandy, la Rizzo, el Kenickie, la Frenchy, el Sonny, el Putzie, el Doody, la Marty... i fins i tot la directora de l’institut Rydell! Les localitzacions no seran les mateixes, els actors s’adaptaran a un guió nou, versionat, però hi haurà –segur– tot allò que hem trobat generació rere generació en la pel·lícula: la màgia del despertar de tot plegat. It’s electrifying!  

QUAN ÉREM NENS

Diu la frase del poeta Rilke: “La veritable pàtria de l’home és la infància”.

És curiós com, a mida que ens fem grans, tornem a pensar sovint en la nostra infància o adolescència. Alguns la tornem a reviure quan, observant els nostres fills, veiem que els passen coses que ens havien succeït; que se’ls desperten sentiments que nosaltres també havíem experimentat; que descobreixen el misteri de la vida, de l’amor, de l’amistat, de tot plegat, igual que nosaltres ho vam fer en el seu dia. I és preciós, són moments únics que es viuen amb gran intensitat i que es recorden, després, amb tendresa i emoció.

Jo sóc de les afortunades que conserva amics de la infància i estar amb ells o elles és ben bé com ser a casa. Ho he comentat sovint: no cal explicar com ets, d’on vens o què has fet. Quina importància té això, de fet? Ets com ets i ells et coneixen. I això és una sensació reconfortant. Tampoc cal veure’ls a cada moment perquè l’amistat no depèn d’això: només cal saber que hi són. El nostre aspecte canvia, la nostra ment s’ocupa de mil responsabilitats, maldecaps i altres coses... però aquells ulls de l’amic o l’amiga d’infància somriuen perquè no els impressiona tot això, ells et veuen com sempre, com quan érem nens.

I si la infància és la nostra veritable pàtria, les nostres primeres lectures han d’haver estat decisives en la nostra formació com a persones. Què hi ha en cadascun de nosaltres de tot allò que vam llegir?

Avui se celebra el Dia Internacional dels Llibres Infantil i Juvenil arreu del món, ja que un 2 d’abril de fa molts anys va néixer un dels grans escriptors de la literatura infantil: Hans Christian Andersen.

Quines són les lectures que més recordes de la teva infància o adolescència? Quines et van marcar? Quines et van donar respostes o et van convidar a reflexionar més? Per les xarxes socials ja corren molts noms que tots coneixem, com les diverses sèries d’Enid Blyton –“Els cinc”, “Misteri”, “Aventura”, “Torres de Mallory”, “Santa Clara”–, la sèrie de “Els Hollister”, llibres d’aventures extraordinàries de Jules Verne, Stevenson, Defoe, Melville, els entranyables Tom Sawyer i Huckelberry Finn de Mark Twain,  aquelles primeres lectures de terror a través dels relats d’Edgar Allan Poe. La llista es va engrossint per moments i és difícil assimilar tants records de cop. Si parlem d’adolescència i de llibres que ens van fer reflexionar, ràpidament ve a la memòria “El mecanoscrit del segon orígen” de Pedrolo, o si parlem de còmics imprescindibles ens recordem de “Tintín” o “Astèrix i Obèlix”.

N’hi ha tants que falten encara... que cadascú posi el seu granet de sorra en un dia com avui i commemorem la nostra infància, la nostra pàtria, el despertar de tot plegat. I, per què no, aprofitem aquestes vacances per rellegir-ne algun dels que més ens van marcar.

La katalana tribu

Jo no sé vosaltres, però jo la pàtria la porto molt endins. És una mena de sentiment que, de tant en tant, algun element extern –sigui positiu o negatiu– exalta tant que surt cap enfora com un coet, o com l’home bala!

Ahir em va passar i, curiosament, per trencar la dinàmica dels darrers temps en què només l’exalten elements pertorbadors, xenòfobs i reaccionaris, aquesta vegada va ser una cosa positiva. Parlo de l’obra que ahir s’estrenava al TNC, sala gran: Trifulkes de la Katalana Tribu. Quina obra!

            El públic era familiar –jo diria que els nens que ho van seguir de debò eren els d’a partir de dotze. Els més petits... una mica just–, i la platea va vibrar amb el text magnífic de Víctor Alexandre i la posada en escena de Zitzània Teatre. Una companyia, per cert, que per ser la primera vegada que actuaven al TNC no se’ls va quedar gens gran l’escenari.

            Però anem al contingut de l’obra: Nguéa, una noia adolescent d’origen africà i catalana d’adopció, ha d’estudiar per a un examen de l’institut ni més ni menys que la història de Catalunya, tota! La tasca sembla llarga i feixuga: per on començar? N’han passat tantes de coses... La seva àvia Rieka, recent arribada de Guinea Equatorial, no en sap res d’aquest país, ni tampoc d’aquesta gent, però vol que la seva néta li ensenyi la ciutat. La Nguéa troba la solució al TNC on, de la mà de quatre actrius polifacètiques, repassaran els diferents capítols de la nostra història a través de bona música i recreació d’escenes.

            Chapeau! Em trec el barret! M’ho vaig passar tan bé. Mai m’havien rapejat la història de Catalunya! Mai havia vist tan de prop en Guifré, Jaume I o la falç dels Segadors. Vaig sortir del teatre amb un somriure d’orella a orella i pensant que això no pot quedar aquí: cal que aquesta obra traspassi les parets del TNC i faci “bolos” per tot Catalunya. Ep, és una qüestió de país! Tots els adolescents haurien de veure aquesta obra i també tots els adults. Així potser hi haurà més gent que desperti d’una vegada i, estimant la katalana terra cridi, igual que ho fa la cançó: via fora als adormits!