DIES ROMANS

Obrir la finestra i escoltar la cantarella italiana que arriba des d’ algun racó d’una piazza del centre històric de Roma: un  guia explica a un grup de turistes els detalls de la façana barroca que allà s’hi troba. Si hi entres, pots descobrir qualsevol meravella d’un dels mestres italians que van omplir el nostre món de bellesa, misticisme i plaer per als sentits.

            De sobte, el repicar impacient de les campanes que criden a missa. Domenica mattina. Roma.

Han passat dos dies des que vam arribar a l’antiga capital de l’imperi romà. L’octubre ha deixat pas al mes de novembre i amb ell ha arribat una certa fresca –que no pas fred, encara– que bona falta feia. Als carrers adjacents a la via del Corso hi treuen el cap les parades de castanyes. No sé com s’ho fan, però són més grans, més rodones i més maques que les que hem vist per la nostra terra, aquests dies. La seva olor i l’escalforeta que desprenen omplen de tardor els carrers romans, on una riuada de gent –la majoria italians de tota la província que visiten la ciutat i hi fan les seves compres– passeja sense pressa, badant a cada aparador.

Quan el capvespre es fa present, les taules que totes les trattorie mantenen a fora des de l’estiu es comencen a omplir de clients. Plats de pasta, risotto, cotoletta alla milanese, puntarelle, carciofi alla romana i un mosaic de colors i sabors mediterranis et fan girar la vista a cada moment, convidant-te a seure en la darrera taula lliure, allà al racó.

            Veure passar la gent, assegut a la terrassa d’un cafè, d’un restaurant, en una piazza qualsevol de Roma, et fa perdre el món de vista per uns instants i  assaboreixes, senzillament, el present. El passat, tanmateix, es fa notar amb força si observes al teu voltant. Segur que, des de la terrassa on et trobes, arribes a veure una façana, un fris, una cúpula que sobresurt, un frontó sostingut per columnes mil·lenàries...

Els cotxes i les motos passen temeràriament entre la munió de vianants. El meu fill em pregunta si les pedres que trepitgem són les mateixes sobre les quals caminaven els antics gladiadors –aquells homes que omplien de coratge el Colosseo, grans amants, adorats i admirats per tots i totes–. Entre el bullici, un refugi de pau: el Palazzo Doria – Pamphillj. No és la primera vegada que el menciono, ni tampoc serà l’última. Un cop superada l’entrada principal, accedeixes a un pati de columnes renaixentistes al voltant del qual es disposen les ales de la residència d’aquesta important família. Una família, com totes les poderoses, que es va fer a base de matrimonis entre els integrants de les millors cases, contribuint així a incrementar-ne el seu valor, el seu poder, el seu patrimoni. El Palazzo Doria Pamphilj és una meravella amagada al bell mig de Roma, un reducte de pau i de bon gust d’altres èpoques que ningú que trepitgi la vella capital italiana pot perdre’s. Un edifici que guarda amb recel la més impressionant col·lecció privada de pintures i escultures dels grans mestres de la pintura i l’escultura de tots els temps. Però no només és això, sinó també la llar dels que hi van viure, i gràcies als seus salons ben conservats, als mobles, retrats, miralls i objectes que han quedat aturats en el temps, dintre els murs revestits de vellut i tapisseries brodades, podem saber una mica com eren i com vivien. 

        Agafo un aparell d’aquells que sembla un telèfon i que anomenen audio-guia. Me’l poso a l’orella i una veu jove, masculina, em relata els detalls de la vida al palazzo. En cert moment, la veu que em fa de guia em confessa que ell en forma part, d’aquella família, que n’és un dels descendents. M’explica com ell i la seva germana, de petits, jugaven per aquells salons i em parla dels personatges que ens miren, a través dels quadres, com dels seus oncles-avis i tietes. Els Doria Pamphilj segueixen vivint al palau, probablement en una ala que mai mostren al visitant. Amb la família –la meva–, especulem, tot observant les finestres des del pati quadrat. Potser és allà on es veu certa llum, unes finestres l’interior de les quals no arribem a veure. Potser els ulls de la veu que ens ha fet de guia ens observen des de l’altra banda.

Domenica pomeriggio. Marxem cap a casa amb la motxilla carregada de les nostres més recents experiències, dels nostres dies romans.