Ahir vespre escoltava la notícia de la
nova obertura del Teatre Principal, situat a la Rambla i amb una història al
darrere que es remunta al segle XVI. Potser molts no saben que aquest és el
teatre més antic de la ciutat i que el seu nom original, fins al segle XIX, va
ser el de Teatre de la Santa Creu.
Va ser Felip II qui va atorgar a l’hospital
de la Santa Creu, –l’hospital de la ciutat; l’hospital dels pobres; el lloc on
anaven a parar, també, tots els orfes de la ciutat i rodalies–, el “Privilegi
de les Comèdies”. Això suposava tenir l’exclusivitat de tota representació
lírica o teatral que es feia a Barcelona i, el més important, beneficiar-se la
pertinent recaptació. Però les coses bones no duren per sempre i el 1844 la
Santa Creu va perdre el reial privilegi: Isabel II, una reina feta major d’edat
als tretze anys, concedia en el seu primer any de regnat el permís a la
Societat del Liceu per edificar un teatre. I aquest es va fer a pocs metres de
l’altre, Rambla amunt.
Amb el desig de deixar ben clar qui
predominava en aquella ciutat decimonònica, la Santa Creu canvià el nom del seu
teatre pel de Teatre Principal. La guerra ja estava encetada entre el que en la
premsa de l’època es van anomenar liceistes i creuats.
Al Teatre Principal s’hi van representar
moltes òperes i s’hi van estrenar grans obres de teatre. Actrius com la Xirgu
van actuar a dalt del seu escenari, polítics com Cambó hi van fer discursos
memorables, i fins i tot la Santa Espina es va escoltar per primera vegada en
aquest històric teatre. Va patir diversos incendis i reconstruccions. Es va
reinventar moltes vegades, tot lluitant contra el temple burgès, Rambla amunt,
que li guanyava poc a poc la partida.
Diuen que tot teatre té els seus
fantasmes, els quals viuen eternament entre bastidors. Em pregunto, –ara que el
Liceu està immers en una lluita aferrissada contra els mals temps–, si els
fantasmes del Principal no treuen pit veient com a casa seva s’hi posen diners
i se’ls renta la cara per afrontar uns nous temps i una nova encesa de llums.
És
evident que si bé en el segle XIX formaven part d’una mateixa realitat, ara cadascú
hi juga un paper diferent a la ciutat: el Liceu s’ha fet un lloc entre els
grans teatres d’òpera d’Europa i el Principal obrirà les portes com a espai multidisciplinari
on hi cap la lírica i totes les arts escèniques. Però aquesta voluntat de
recuperar la Rambla, de reconvertir-la en un lloc de passeig dels seus
ciutadans –tal i com sempre havia estat fins que la van convertir en un gran
basar de botigues de souvenirs i marques globalitzades–, podria servir no tan
sols per a recuperar el Principal, sinó també per acabar d’una vegada amb els
problemes interns que desllueixen el gran temple operístic que ens enorgullim
de tenir, des del XIX, uns metres Rambla amunt.
