Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Liceu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Liceu. Mostrar tots els missatges

dilluns, 7 d’octubre del 2013

ELS DOS RIVALS

Ahir vespre escoltava la notícia de la nova obertura del Teatre Principal, situat a la Rambla i amb una història al darrere que es remunta al segle XVI. Potser molts no saben que aquest és el teatre més antic de la ciutat i que el seu nom original, fins al segle XIX, va ser el de Teatre de la Santa Creu.


Va ser Felip II qui va atorgar a l’hospital de la Santa Creu, –l’hospital de la ciutat; l’hospital dels pobres; el lloc on anaven a parar, també, tots els orfes de la ciutat i rodalies–, el “Privilegi de les Comèdies”. Això suposava tenir l’exclusivitat de tota representació lírica o teatral que es feia a Barcelona i, el més important, beneficiar-se la pertinent recaptació. Però les coses bones no duren per sempre i el 1844 la Santa Creu va perdre el reial privilegi: Isabel II, una reina feta major d’edat als tretze anys, concedia en el seu primer any de regnat el permís a la Societat del Liceu per edificar un teatre. I aquest es va fer a pocs metres de l’altre, Rambla amunt.

Amb el desig de deixar ben clar qui predominava en aquella ciutat decimonònica, la Santa Creu canvià el nom del seu teatre pel de Teatre Principal. La guerra ja estava encetada entre el que en la premsa de l’època es van anomenar liceistes i creuats.


Al Teatre Principal s’hi van representar moltes òperes i s’hi van estrenar grans obres de teatre. Actrius com la Xirgu van actuar a dalt del seu escenari, polítics com Cambó hi van fer discursos memorables, i fins i tot la Santa Espina es va escoltar per primera vegada en aquest històric teatre. Va patir diversos incendis i reconstruccions. Es va reinventar moltes vegades, tot lluitant contra el temple burgès, Rambla amunt, que li guanyava poc a poc la partida.




Diuen que tot teatre té els seus fantasmes, els quals viuen eternament entre bastidors. Em pregunto, –ara que el Liceu està immers en una lluita aferrissada contra els mals temps–, si els fantasmes del Principal no treuen pit veient com a casa seva s’hi posen diners i se’ls renta la cara per afrontar uns nous temps i una nova encesa de llums. 
         És evident que si bé en el segle XIX formaven part d’una mateixa realitat, ara cadascú hi juga un paper diferent a la ciutat: el Liceu s’ha fet un lloc entre els grans teatres d’òpera d’Europa i el Principal obrirà les portes com a espai multidisciplinari on hi cap la lírica i totes les arts escèniques. Però aquesta voluntat de recuperar la Rambla, de reconvertir-la en un lloc de passeig dels seus ciutadans –tal i com sempre havia estat fins que la van convertir en un gran basar de botigues de souvenirs i marques globalitzades–, podria servir no tan sols per a recuperar el Principal, sinó també per acabar d’una vegada amb els problemes interns que desllueixen el gran temple operístic que ens enorgullim de tenir, des del XIX, uns metres Rambla amunt.


dilluns, 12 de març del 2012

MILIONARI DE SOMNIS

El divendres passat vaig tenir el gran privilegi d’assistir al Gran Teatre del Liceu a veure La Bohème de Puccini. Voldria començar dient que no sóc cap entesa en música. De fet, una vegada, un oncle-avi molt estimat –Joaquim Nin-Culmell, compositor, germà d’Anaïs Nin i sobretot una gran persona– em va dir que els que escrivim no solem tenir gaire bon oïda musical. Ho deia referint-se a la seva germana, ho deia una mica de broma, com solia parlar sempre ell, però potser tenia raó: jo, la música la percebo amb l’estómac, amb el cor, amb la pell... no pas amb el cap. No en sé, però de vegades m’arriba i de vegades no m’arriba.


            El fet d’anar al Liceu, per a mi, ja constitueix tot un esdeveniment. Quan les llums s’apaguen no puc evitar mirar al meu voltant, més enllà de l’escenari i el que hi representen; observo la gent, els ulls atents a l’orquestra, a l’escena... i imagino altres ulls, altres caps, les dones amb plomes i recollits, els homes amb frac, bigotis i patilles. El nostre Liceu, que un dia es va cremar i molts el vam plorar. Perquè no és només un teatre: és un símbol, és un cor que batega a través dels temps i de la música.

El divendres era la vegada 249, segons he pogut llegir, que La Bohème es representava al Liceu. Per a mi va ser la segona vegada, –de la primera ja en fa uns quants anys–, i em va captivar, em va emocionar. Bravo per les escenografies clàssiques! Bravo pels tenors, sopranos, mezzos, barítons, orquestra i cor! Diuen que ell, en Rodolfo, va tenir moments fluixos; diuen que ella, la Mimí, era molt superior... jo em quedo amb tot allò que em van fer sentir, en la foscor de la platea, i tot allò que em van fer imaginar.

 
(La famosa ària, aquí amb Pavarotti i Mirella Freni)

            Diu en Rodolfo, en la famosa ària de “Che gelida manina”: (...) Per sogni e per chimere / e per castelli in aria / l’anima ho milionaria. I jo penso: aleshores som molts, els milionaris, si per somnis entenem la màxima riquesa. Somiar ens fa més vius, ens fa més forts, ens ajuda a construir una vida millor. Jo en tinc molts de somnis, podríem dir que els col·lecciono. I vosaltres, ja somieu prou?