UN PAÍS AMB POCA XOCOLATA...!

“Som un país que consumim poca xocolata”, afirma el mestre xocolater Enric Rovira. Català internacional gràcies al seu talent i innovació en aquest aliment temptador, jove emprenedor, artista de cap a peus... són moltes les definicions d’aquest noi que, a més a més d’haver-hi coincidit a escola, era el fill dels pastissers del meu barri d’infància. I recordo aquella pastisseria com un dels indrets més dolços i familiars dels temps passats, perquè allà hi acudíem els caps de setmana a comprar les postres més delicioses, a encarregar els pastissos d’aniversari o qualsevol dolç de temporada que significava festa i família alhora. Els pares de l’Enric atenien la meva mare amb aquell ofici d’abans, i mentrestant jo observava amb ulls àvids el mostrador del davant, ple de suculències que eren embolicades amb el paper, la capsa, el llaç i tot aquell cerimonial típic d’una altra època. El fill dels pastissers, –tan sols un any més gran que jo–, entrava i sortia de l’obrador amb la seguretat de qui es troba a casa seva, al negoci familiar, sabent exactament què es cuina més enllà de la porta que separa la clientela, quines subtileses de nata, xocolata i crema es preparen a l’altra banda de la pastisseria.

            Recordo que ens vam fer grans i que cadascú va seguir amb els seus estudis específics i que, quan anàvem a la Pastisseria Rovira, els pares comentaven les coses dels fills, com creixen, què volen fer... I l’Enric treballava a la pastisseria però ja se li veia la mirada encesa de l’artista que vol anar més enllà. Sembla que va posar-li els ulls a la xocolata com a matèria a partir de la qual realitzar els seus somnis. I així ho va fer.

Fa molt temps que no vaig a la Pastisseria Rovira perquè visc lluny d’allà; em consta que hi segueix el pare, i que l’Enric té un obrador i una empresa propis des de fa ja molts anys, on elabora obres d’art en xocolata que després distribueix per tot el món. Sé que ha treballat amb els grans cuiners, com Ferran Adrià; sé que del seu taller de xocolata hi surten rajoles de Gaudí i Puig i Cadafalch, barretines, floquets de neu, planetes del sistema solar, maridatges de xocolata amb llimona, pebre rosa, maduixa, safrà, gingebre, bitxo i molt més. I me n’alegro molt quan veig les seves capses de disseny impecable en els espais gastronòmics més il·lustres del món, perquè em recorda un nen de mirada encesa i força tímid que amagava un somni de xocolata que més tard li vam descobrir.

La xocolata està plena de virtuts i no tant de pecats, com ens han volgut fer creure des dels segles dels segles. Els maies ja es referien al cacao com “l’elixir dels déus”, i els asteques el consumien en les altes esferes per als plaers més exquisits. Diuen que la xocolata conté antioxidants que retarden el procés d’envelliment; diuen que té propietats antiinflamatòries, que pot reduir el risc d’infart o d’ictus, i fins i tot ens pot alleujar l’ansietat –aspecte gens menyspreable, en el món en què vivim–. Aconsellen els experts que, de la varietat negra, n’hauríem de consumir uns 20 grams al dia –l’equivalent a dos quadrats d’una rajola–, de la mateixa manera que s’aconsella l’exercici diari i una bona dieta mediterrània. No és cap tonteria, i potser que ens traiem de sobre els antics tabús. Perquè parlant de xocolata i de tabús, també em ve a la ment aquella pel·lícula protagonitzada per la Juliette Binoche i que precisament tracta d’això: de xocolata, de tabús, i de intolerància. “Chocolat”, –del director de boníssimes pel·lícules com “Querido intruso”, “¿A quién ama Gilbert Grape?” o “Las normas de la casa de la sidra”–, explota el poder afrodisíac que se li atribueix, també, a la xocolata. Perquè expliquen que aquest aliment conté una substància que és, precisament, la que el nostre cos segrega quan ens enamorem. La pel·lícula està explicada a manera de faula, i la història arrenca quan una mare i una filla s’instal·len en un poblet de França en el qual hi regnen les tradicions més ancestrals, els prejudicis més ferotges i una por terrible al plaer. Justament en un entorn com aquest, mare i filla hi obriran una xocolateria.

Xocolata traduïda en art. Xocolata traduïda en cinema. I per si no n’hi hagués prou, xocolata convertida en causa solidària: el Museu de la Xocolata de Barcelona, en col·laboració amb l’AFANOC, ha engegat una campanya en la qual hi han participat diversos artistes i esportistes. Pilarín Bayès, Juste de Nin, Bojan, Isidre Esteve, Asha Miró, Marc Comas, Manolo García, Philip Stanton han dissenyat embolcalls especials per a unes rajoles de 25 grams de xocolata que es poden comprar al propi museu o bé a les pastisseries. I de cada rajola que ens emportem, a més a més dels beneficis que en treu el nostre cos, 50 cèntims de cada venda ajuden a mantenir oberta la Casa dels Xuklis, una casa impulsada per l’AFANOC (Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya) que acull a les famílies dels nens malalts de càncer quan s’han de desplaçar a Barcelona per als tractaments mèdics necessaris. D’aquesta manera, el nen té a prop la família sense que aquesta hagi d’assumir, a més a més del patiment que ja acompanya la pròpia malaltia, els elevats costos d’una estada a la ciutat.

Encara hi ha dubtes, doncs, sobre el consum de la xocolata?