"Coses de dones" o massa estereotip?

Any 1999: en un poblet remot de Yorkshire, Anglaterra, unes dones d’edat avançada i aspecte corrent decideixen rebel·lar-se contra el que s’espera d’elles. La seva vida, fins al moment, ha estat la de totes les dones que habiten aquesta infinitat de poblets i grans paisatges del camp anglès. Cada dia passegen el gos pels camins que s’estenen en la immensitat del verd humit; cada dia treballen a fora o a dintre de casa; cada dia pensen en tot el necessari perquè la vida resulti més fàcil al marit, als fills, als néts...; cada dia o cada setmana es troben, parlen, s’expliquen les coses i comparteixen un sentiment de “clan”. Són les dones de Yorkshire, però podrien ser les dones de qualsevol racó del món. Elles, però, arran de la terrible pèrdua del marit d’una del “clan”, decideixen fer-ne una de grossa: despullar-se per un calendari i, amb els beneficis de la seva venda, comprar un sofà per a la sala d’espera de l’hospital local on, moltes dones com elles, i també homes, passen malauradament llargues estones esperant i desitjant que algú que estimen es recuperi.

Veritat o ficció? Una veritat que va acabar explicada en una pel·lícula a l’any 2003, després que aquelles Yorkshire ladies es convertissin en centre d’atenció de la premsa local, nacional i finalment traspassés fronteres i oceans per anar a parar a Hollywood. Elles van trencar esquemes enmig d’una societat estreta i plena de estigmes, i ho van fer per una bona causa, o potser també ho van fer perquè, simplement, ho necessitaven.

    La pel·lícula, dirigida per Nigel Cole –també director de la recomanable “El jardí de l’alegria”–, compta amb autèntiques tigresses de la interpretació, com ara Helen Mirren –per dir la més coneguda, però no l’única–. Elles es despullen en un moment de les seves vides en que el cos no és el que era, en un moment en el qual més aviat se n’amaguen –fins i tot davant del marit!–. Elles es treuen la roba amb por, plenes de complexes i de tabús... però després se n’adonen de la seva bellesa, més enllà dels cànons establerts. Aleshores tornen a confiar en si mateixes i en el seu enorme poder, tornen a sentir que són capaces de tot i més, perquè són úniques, imprescindibles, i es tenen les unes a les altres.

Sovint es defineix una pel·lícula, un llibre, o una activitat determinada com un grup de patchwork, un taller de fer mitja, un curs de cuina o qualsevol altra cosa que impliqui reunir-se i fer quelcom creatiu com a “coses de dones”. D’aquesta manera, de vegades, es dóna a entendre que totes aquestes són coses sense importància o, fins i tot, de poca alçada. Coses que mai podrien interessar a algunes "ments privilegiades" masculines. Però resulta que no és així: cada dia hi ha més homes que veuen i gaudeixen d’aquestes pel·lícules, llibres, cursos de cuina i de fer mitja –ara, el més trendy són els bars per anar a fer mitja, els knitting cafès!–, perquè lluny de ser “coses de dones”, del que es tracta és de “moments” de vida, d’amistat, de cohesió, d’intercanvi d’opinions, de confidències i no confidències... de tot i més. I això no té pas poca alçada, ni tampoc és únicament una necessitat femenina, o sí?