BOMBES AL TEATRE

Març de 1938. Cauen bombes sobre la nostra ciutat, Barcelona. Com si la vida no servís per a res, els avions de la Legionaria italiana i la Luftwaffe alemanya fan proves sobre el nostre cel, les nostres llars, les nostres famílies, per experimentar com s’atemoreix una població sencera. Dones, homes, nens; pares, mares, fills, oncles, avis, amics, veïns, ciutadans... objectius que serveixen per mesurar la por.

            La recepta de la por per a un poble que gosa voler la llibertat, la democràcia; uns ciutadans que trien respectar les institucions votades a les urnes, com si això pogués ésser un crim.

La setmana passada es va estrenar “Barcelona” al Teatre Nacional, una de les millors obres que he vist aquesta temporada. I ho afirmo obviant alguna crítica d’aquelles a les quals alguns hi estan abonats.

            No només la direcció de Pere Riera, sinó també la interpretació d’Emma Vilarasau i Míriam Iscla, a més a més de bona part del repartiment, ens demostren que no tenim res a envejar a ningú, perquè una cultura com la nostra, un teatre com el que som capaços de fer, ens hauria de donar força i coratge suficients per a tantes bombes com ens vulguin llençar.

“Barcelona” és la crònica d’un dia en el si d’una família burgesa barcelonina que pateix els bombardeigs que van arrasar part de la ciutat i va esquinçar tantes vides en aquell març del 38. Assistim, això sí, a una visió de tot aquell terror ciutadà des d’una perspectiva limitada, parcial, si tenim en compte que no sortim de l’interior d’una casa i d’uns personatges pertanyents a la classe més privilegiada.

            Però “Barcelona” és, sobretot, un dibuix sobre la condició humana en un escenari tan extrem com el del bombardeig d’una població civil sencera, dut a terme de manera indiscriminada i brutal. Dins d’aquella casa burgesa on la guerra ja ha amputat família, amistats i il·lusions, cada personatge ho viu, ho pateix, ho afronta a la seva manera. Sorgeixen les bèsties, retornen els fantasmes, l’odi, l’amor, la rancúnia, tot allò que els personatges senten és portat fins a l’extrem. Quina capacitat té l’home, de resistir?

            Va ser Winston Churchill qui, anys després dels bombardeigs a Barcelona, quan sobre el cel de Londres queien les bombes de l’enemic feixista, indiscriminada i brutalment, va provar d’encoratjar els seus habitants amb un dels seus discursos més recordats, tot citant:

“No subestimo en absolut la severitat de la prova a què ens enfrontem, però crec que els nostres compatriotes seran capaços de resistir com ho va fer la valenta Barcelona, i seran capaços de resistir i suportar-ho almenys tan bé com altra gent ho ha fet al món”.

I sota el sostre de la casa burgesa de “Barcelona”, dues dones que es retroben després de quatre anys. Dues amigues que se sentien germanes abans que l’amor d’un home i el dolor de la guerra les separés. Dues maneres diferents d’afrontar la vida i la mort. Dues dones, Emma Vilarasau i Míriam Iscla, que trobaran la manera de dir-s’ho tot a través d’un tango. La veu de Gardel recorre la sala sencera del TNC mentre el ball esdevé conversa íntima. I és aleshores quan t’adones que el teatre, quan és bon teatre, és la vida mateixa. Ni més ni menys.