TEMPS DE TERRASSES

Malgrat que els darrers dies semblin voler-nos confondre, fa prop de dos mesos que hem entrat en aquesta estació de l’any en què tot al nostre voltant sembla renéixer.

La primavera arriba acompanyada de pluges i, de vegades, ens sorprèn amb algunes nevades. Un comiat digne al gris hivern i l’expectativa de que tot canviarà. Després del desgel, el sol acaba sortint –uns anys més aviat; uns anys amb més recança–, i quan ho fa, als carrers, a les places, als patis interiors d’alguns edificis, als terrats d’alguns hotels i museus i allà on hi hagi quatre metres quadrats disponibles, s’hi planten unes taules i cadires, un tendal o tres para-sols mal comptats. Aleshores ja hi tenim una terrassa on asseure’ns i observar com el temps s’atura per uns instants, mentre la vida passa al voltant nostre.

    Prendre un cafè, fer el vermut abans de dinar, compartir un còctel després de la feina, o fins i tot esmorzar, dinar i sopar. Gaudir d’uns instants de solitud on deixar anar la ment, intercanviar moments romàntics amb la parella o trobar-se amb gent per fer-la petar.

Deia fa uns anys el crític i assagista George Steiner que un dels  signes distintius d’Europa eren, precisament, els seus cafès. Jo afegiria que també les seves terrasses expliquen el tarannà d’una ciutat i d'una època sencera, i més encara si parlem d’un espai geogràfic on el sol esdevé visitant freqüent.

    La vida cultural de moltes de les grans ciutats europees s’ha esdevingut justament a peu de carrer, on les grans personalitats dels segles XIX i XX han deixat transcórrer les hores asseguts al voltant de quatre cadires i una taula, sigui a París, a Berlin, a Roma o a Barcelona. Terrasses on han sorgit moviments artístics, on s’han escrit grans poemes, on s’ha debatut  sobre noves i velles teories i on s’han engendrat conspiracions, revolucions senceres.

    Barcelona forma part de tot això, perquè per les seves terrasses més emblemàtiques hi ha passat tota mena d’artistes, escriptors, poetes,músics, científics, polítics i gent del seu moment.

Terrasses de principis de segle XX, com la Maison Dorée, –el primer establiment que va instal·lar una porta giratòria d’entrada!–, on sovint s’hi trobava al bo i millor de la societat, a més a més de ser lloc freqüentat per artistes tan coneguts com Puig i Cadafalch, Isidre Nonell, Ramon Casas o Santiago Rusiñol.  

    Locals que la burgesia emprenedora de l’època es va encarregar de fer al gust modernista que tant es portava, com el Bar Torino –famós pel seu vermut–, o el Cafè-bar La Lune, a la terrassa del qual hi havia reproduccions dels cartells d’Anís del Mono i del Vermouth Martini Rossi fets pel pintor Casas. Un establiment, aquest darrer, que veuria espanyolitzar-se el seu nom –“La Luna”– quan els camisas azules es van fer els amos de la ciutat.

Quan gairebé ja despuntaven els anys vint, aquella Barcelona “entramaliada” que va descriure entre altres el cronista Sempronio, veuria néixer les flamants terrasses que acollirien la intel·lectualitat de l’època, com la terrassa del famós i wagnerià Oro del Rhin, –a la Gran Via amb Rambla de Catalunya–, local on hi tocava el mestre Tolrà i on se li va fer un bon comiat a la Xirgu. Per la seva terrassa hi van passar visitants que no se’n volien perdre detall, com el poeta García Lorca.

    I la terrassa cosmopolita per excel·lència, la més animada segons alguns, la que tenia com a client habitual personatges tant emblemàtics com en Sagarra, des de la qual potser va escriure sovint el seu Aperitiu, secció dins la revista de l’època, “El Mirador”. Gran part dels rostres de la cultura i l’art, de la política i la ciència dels anys vint i trenta del segle XX van asseure’s en un moment o altre a la terrassa de l’Hotel Colón, situat a la Plaça Catalunya.

Espais de conversa, de tertúlia, de penyes de tota mena i ofici que s’hi reunien aprofitant les hores de sol o la complicitat de la nit, perquè moltes d’aquestes obrien de sol a sol.

I aquest art de la terrassa no era pas signe distintiu d’una sola classe, la burgesa, sinó que també era pràctica freqüent entre aquells que volien capgirar el món de dalt a baix. El seu escenari, sobretot, van ser les grans terrasses del Paral·lel, -com la de l'Español, o la del bar La Tranquilidad, entre d'altres-, molt més heterogènies, molt més diverses i probablement divertides, on hi tenien cabuda tant els anarquistes, com els policies del sindicat lliure, a més a més de vedettes, gitanos i gent del barri. Un autèntic plaer per als ulls, probablement.

Històries i anècdotes que no acabaríem mai d’explicar, però totes elles esdevingudes als nostres carrers, a les nostres places, allà on un dia van passejar-s’hi també els nostres avis i besavis. Si els poguéssim ara preguntar... quantes coses ens podrien explicar!