UN CRIM CONTRA LA HUMANITAT

Sembla mentida que no sigui fins a l’edat contemporània que l’esclavitud hagi estat declarada un crim contra la humanitat. Que no hagi estat fins al segle XIX –excepte lluites personals i infructuoses d’algun “il·luminat” que ja ho va discutir al segle XVIII– que certs grups de persones es comencessin a plantejar que potser no, que no devia ser del tot correcte això de que un home tingués plens poders sobre un altre; que una persona pogués tenir en “propietat” a una altra, com si d’un bé material es tractés. Una joguina, una màquina de treballar, un producte amb el qual comerciar, al qual explotar...

Arriba la recta final cap als Oscars, un bombonet atractiu per a cinèfils, estiguis o no estiguis d’acord amb el criteri de les seves nominacions. La catifa vermella agrada i les pel·lícules nominades desperten curiositat. És per això que el passat divendres em vaig decidir per “12 anys d’esclavitud”  a l’hora de triar pel·lícula per anar al cinema. No és un tema nou, el seu format és força clàssic i recorda altres pel·lícules sobre les plantacions del sud dels Estats Units on molts esclaus negres van ser explotats i matats a base de treball i tortures. El tema de l’esclavitud als Estats Units d’Amèrica ha estat tractat intensament en llibres d’història, en memòries escrites pels propis testimonis, en novel·les tan clàssiques com “La cabana de l’oncle Tom” de Harriet Beecher Stowe o “Arrels” d’Alex Haley. D’aquesta darrera, se’n va fer una adaptació en format de sèrie de televisió que molts de nosaltres recordem. Un tema del quals se n’han fet pel·lícules, com l’”Esclava lliure” de Raoul Walsh –amb Clark Gable, Ivonne de Carlo i Sidney Poitier– , o exemples més recents com “Amistat” o “Lincoln”, totes dues d’un Steven Spielberg amb voluntat d’exposar diferents capítols de la història d’aquesta dissortada Amèrica.

No sé si “12 anys d’esclavitud” és la pel·lícula que ha de guanyar totes les estatuetes daurades que la festegen, però sí afirmo que, a la manera clàssica, ens aporta un testimoni més del que molts van patir als Estats Units abans que la Guerra de Secessió acabés amb l’infern que es vivia a les plantacions del sud. Un testimoni basat en Solomon Northup, un home nascut lliure que va ser segrestat i venut com a esclau. Un home refinat, culte, que tocava el violí al Nova York del segle XIX i que tenia una esposa i fills. Una història de terror, al cap i a la fi, –molt més que no pas aquelles de monstres i alienígenes que omplen les nostres pantalles actualment–, feta amb tota la cruesa necessària per tal que l’espectador es faci una idea del que va ser, i interpretada amb gran sensibilitat per un actor, Chiwetel Ejiofor, que jo només havia vist en registres molt més superficials.

L’esclau existia ja en les civilitzacions més antigues, normalment esdevinguts arran de les guerres i conquestes: Mesopotàmia, l’antic Egipte, la Grècia clàssica i l’Imperi Romà; els senyors feudals de l’Edat Mitja els van anomenar serfs, i a l’Edat Moderna els esclaus es van convertir en una gran font de riquesa per a alguns que en van fer la seva mercaderia o explotació directa a l’Amèrica colonial.

            Des d’aquells anys del segle XIX en què persones com Solomon Northup van ser segrestades i privades de la seva llibertat, s’ha fet força feina, però encara n’hi ha molta per fer. Les noves formes d’esclavatge s’han anat imposant de manera més o menys visible en diversos territoris del planeta: el treball infantil, l’explotació de mà d’obra barata, la prostitució, el tràfic de persones... Circumstàncies que encara avui viu un nombre fastigós de persones. Gent que no té dret a família, a un sostre digne, a unes condicions mínimes que el recompensin pel seu treball; homes, dones i nens la dignitat dels quals no té importància, no és rellevant, de la mateixa manera com no ho són els seus sentiments, els seus desitjos, les seves inquietuds.

            Una pel·lícula que, malgrat tractar un tema clàssic i aparentment superat, ens ajuda a reflexionar sobre allò que encara cal afrontar per esdevenir, al cap i a la fi, una espècie més digna d’aquest món.