EL ROSTRE DE BARCELONA

Llegeixo una notícia que diu que Barcelona s’ha convertit en una de les ciutats més reclamades pel turista de compres. Les grans marques internacionals i nacionals s’instal·len als baixos dels edificis centenaris del Passeig de Gràcia i d’altres carrers i un reguitzell de turistes russos, xinesos i d’altres països hi peregrinen en massa a comprar. Les mateixes botigues que poden trobar a les grans capitals mundials, la mateixa roba, els mateixos accessoris, els mateixos productes de luxe globalitzats. Una riuada de gent que passeja matí, tarda i vespre per les voreres empedrades a principis del segle passat i amb la qual els autòctons ens creuem, sense ni tan sols sorprendre’ns ja dels seus rostres exòtics perquè formen part del nostre paisatge quotidià.

Fotografien la Pedrera una trentena de vegades, buscant l’angle perfecte, i peregrinen de la mansana de la Discòrdia a la Sagrada Família admirant-ho tot. I nosaltres ens n’alegrem, és clar, perquè sabem que tots aquests turistes aporten riquesa a la nostra ciutat, generen treball i ens ajuden a tirar endavant.

Però al costat de tot això hi ha els comerços centenaris que es veuen obligats a tancar: la xocolateria de principis del segle XX, la botiga de llençols brodats de la iaia, aquella modista del barri o el sabater que ocupava uns baixos des dels temps del seu rebesavi, la botiga de joguines artesanals, la llibreria de sempre, o l’emblemàtica botiga de queviures en un dels molts xamfrans de la nostra històrica i estimada ciutat. El rostre mateix de Barcelona, allò que li dóna caràcter, autenticitat, i genuïnitat dins un món que cada cop és més tallat amb el mateix patró.

   

Un lloguer antic era el que fins ara produïa el miracle de la conservació d’aquests establiments. Les seves portes envidriades, els seus guarniments modernistes, els taulells de fusta i les prestatgeries d’una altra època, seguien en vida perquè les despeses es podien assumir malgrat vendre un producte gens globalitzat. Però com un degoteig constant i irremeiable, assistim a la seva desaparició perquè la llei d’arrendaments urbans els ha tocat de mort. Cada vegada són més els propietaris dels edificis que, encegats per les ofertes milionàries que reben de les grans cadenes, opten per multiplicar per deu el seu lloguer i canviar d’inquilí.

Els comerços de tota la vida, a qui l’Ajuntament ha dedicat alguns llibres i ha regalat certes plaques commemoratives, baixen, aleshores, la persiana sense que cap iniciativa per a la seva protecció i conservació s’acabi de concretar. No rehabilitem les nostres façanes? No protegim el nostre art? Aquests establiments centenaris són els ulls, la boca, el nas de la ciutat. Parlen de nosaltres, dels nostres pares, avis i rebesavis, de famílies senceres que van creure en aquesta ciutat i en van activar la vida i el comerç. Senyors de l’Ajuntament, del Consorci de Turisme o de qualsevol altre estament capaç de fer alguna cosa al respecte: prenguin mesures aviat ja que no els podem deixar morir perquè potser, en el camí, deixem morir la nostra pròpia ànima.