MIREU L'OCELLET!

Des de temps immemorials l’home ha tingut el gran afany de fer-se retratar per a la posteritat. A principis del segle XX, famílies senceres anaven a cal fotògraf per deixar testimoni, en aquesta vida, de la seva existència. La burgesia s’hi va aficionar de debò: es vestien per a l’ocasió, es pentinaven, es maquillaven, estiraven el cos i la barbeta fins a aconseguir aquella posició pretesament digna, natural, elegant. Les senyores amb els seus barrets, de vegades amb el vestit de núvia, els senyors clavant el bastó a terra, amb fermesa, perquè la imatge arribés a captar, a més a més, el seu caràcter. Bigotis, barbes, plomes, cues de gassa, cintures cenyides, nens muntats dalt d’un cavall de mentida amb la gorra o l’atribut corresponents a la ideologia del pare.

Però no només anaven a cal fotògraf sinó que, en determinades famílies, el senyor fotògraf acudia a la casa: és aleshores quan es realitzaven aquelles escenes que miraven d’immortalitzar la vida quotidiana d’una família “normal”, de la burgesia o de l’aristocràcia, en el seu entorn més proper, més domèstic, més personal. Fotografies que pretenien ser més intimistes, que volien explicar en què consistia la seva vida i com eren ells en realitat.

Tot plegat havia començat al segle XVI, quan la càmera obscura va esdevenir el precedent de la fotografia. Al segle següent, l’habitació fosca va deixar pas a l’instrument, primer de fusta, portàtil, mentre els químics investigaven més sobre les propietats de les sals de plata i descobrien els efectes de la llum sobre aquestes. L’evolució tècnica i els progressos químics van anar fent el seu camí fins arribar al veritable moment en què la fotografia es popularitza per als mortals: el segle XIX.

És amb la revolució industrial que sorgeix aquesta nova classe, la burgesa, caracteritzada per la seva practicitat, el seu afany de progrés i de innovació. Al segle XIX triomfa el daguerrotip, un invent que proporciona a l’home una manera de fer-se retratar molt més barata que la pintura a l’oli. L’ús de la càmera fotogràfica es popularitza a finals d’aquest segle, un instrument que fa de les imatges en blanc i negre les autèntiques reines del mercat.  

            El segle XX portarà el color –que es comença a generalitzar als anys trenta però sobretot a la dècada següent–i, més endavant, el gran invent de la fotografia instantània: Polaroid aconsegueix crear la primera càmera que revela i positiva una imatge obtinguda tan sols seixanta segons abans!

Retrats, paisatges, experiments científics captats per a la posteritat gràcies al nou invent de la fotografia. Un munt d’oficis i vocacions l’han convertida en la seva còmplice al llarg de la història. Artistes, reporters, dissenyadors, aventurers de tota mena. El fotoperiodisme ha permès donar cara a les guerres, revolucions, ens ha acostat als conflictes i a les misèries més llunyanes que mai hauríem conegut de debò sense una imatge que ens les despullés. Imatges que ajuden a sensibilitzar les persones, a entendre el dolor, la por dels altres, la incertesa, però també l’alegria, les altres cultures, la diferència latent en el planeta terra.

De la fotografia en color i de la instantània, a la fotografia digital, avui possible a través del nostre telèfon mòbil. Del nostre mini o maxi aparell a les xarxes. On està el límit, actualment, en la fotografia? Primer, la feia el fotògraf; després, el pare de família; avui no hi ha membre d’una família que no tingui la seva pròpia càmera –a no ser que tingui menys de cinc anys, gairebé–. Ho fotografiem tot, ho editem al mateix aparell a través de programes o aplicacions, ho compartim tot seguit a través de les xarxes i aleshores esperem aquells “m’agrada” que tothom es dedica a comptar.

            Vas pel carrer i veus la gent fotografiar-ho tot: caminant, comprant, menjant, bevent, ballant... captant la imatge d’un plat, una copa, un cartell, un aparador, qualsevol objecte, qualsevol escena, és susceptible de ser immortalitzat. Estem generant uns arxius d’imatges que van més enllà de tots els límits imaginats. Moments, somriures, experiències de tota mena. I jo em pregunto si, al final, les experiències ens agradarà més fotografiar-les que viure-les.